dimecres, 24 de juny de 2009

Final de la crònica d'un examen

(Continuació de Crònica en directe d'un examen)

Cap a les 13 h va arribar finalment la professoressa Petrilli. En primer lloc, va fer l'appello. O siga, va passar llista, va llegir el nom dels estudiants que havien fet reserva de l'examen mitjançant l'entrega del'statino. Des don estàvem a l'última fila no se sentien els noms. Com que no vaig sentir el meu vaig anar a parlar amb la professoressa per veure si hi era el meu statino o no. Hi era. I no només això, com que em coneixia per haver assistit a classe, va dir-me de quedar-me allí que començaria per mi. La primera pregunta va ser: "Bè, che mi vuole raccontare?" Li vaig parlar de la relació sobre entre biosfera i semiosfera, i sobre la semiòtica global de Sebeok (per fer notar la meva condició de biòleg). La segona pregunta va ser: "Di questo libro, mi racconti qualcosa che hai letto?" I li vaig parlar de la significs de Lady Welby. Cinc minuts d'examen. Resultat: 30 e lode, l'equivalent de la Matrícula d'Honor.

dilluns, 22 de juny de 2009

Crònica en directe d'un examen

9:55
L'aula A de la facultat de llengües és plena de gent. Hi ha gent que ve a fer l'examen de diverses assignatures (Lingüística, Semiòtica, Semiòtica de la traducció, etc.). En teoria havia de començar a les 9:00 del matí. En aquests moments la professoressa Petrilli encara ha d'arribar. Ponzio i la seva assistent ja fa una estona que hi són. Decideixo agafar l'ordinador per fer alguna cosa útil. Els altres estudien, xerren, esperen, desesperen...

10:27
Arriba la professoressa Petrilli. Pregunta quanta gent hi ha pels exàmens de Semiòtica i Semiòtica de la traducció i diu que tornarà al cap de mitja hora. Algunes companyes decideixen anar al bany.

10:45
Hi ha qui aprofita per anar a fumar.

10:55
L'assistenta de Ponzio demana silenci als estudiants de l'aula. Amb tant de soroll no se sent què diuen els alumnes que estant sent examinats.

11:10
Torna la professoressa Petrilli. Si algú té pressa pot fer l'examen amb la seua assistenta, sinó diu que tornarà una mica més tard, que l'han cridat de dalt (el departament) i té una urgència.

12:25
Arriba una noia a l'aula d'exàmens que reparteix fulls d'enquesta sobre les preferències dels destins turístics. Total, no tenim més res a fer mentre esperem!

dimecres, 13 de maig de 2009

Stretti stretti...

Diceva una mia professoressa di balli popolari che il ballo è un'espressione verticale di un desiderio orizzontale.

Raffaella l'avevo conosciuta alcun tempo fa, allo stage di Diamantini, penso. E ci eravamo visti in altre occasioni: l'inaugurazione dell'archivio sonoro della Puglia, a Bisceglie, alla festa in piazza a Bari... Allora mi era sembrata chiusa. Avevo tentato di parlarci, ma non mi aveva dato molta retta. Venerdì, però, allo stage di Corato c'è stato feeling...

Non ricordo bene come, ma ci siamo trovati i due a parlare, a morire dalle risate delle cose che dicevamo, a ballare insieme ripetutamente... Anche a giocare... Non succede spesso che mi sento così tanto a mio aggio con qualcuno...

Così, alla fine abbiamo ballato una mazurca insieme, stretti stretti, lei che poggiava la testa sulla mia spalla... E poi anche uno scottish... E altri balli dopo. È stato tanto bello, che ho avuto voglia di più...

dimarts, 28 d’abril de 2009

Cervesa txeca

Tenia raó l'AnnaMaria quan deia que la relació de la Irena amb el barès duraria poc... Jo també ho suposava per la descripció que me n'havia fet la Irena, gelós i dur. M'ho explicava ahir per la tarda, quan vam quedar per posar-nos al dia del què ha passat en aquests dies en què he estat fora. Em diu que tots els baresos són iguals, que tots són així. Es tracta de conquistar una dona i, quan han tingut allò que volien, una altra. Diu que a Bari és així, que les relacions es viuen al dia, cada dia es redecideix si s'està junts o si es canvia de parella...

Sento que li hagin fet mal, però no puc deixar de pensar que potser ara tindré una oportunitat... Ella no ho sent que s'hagi acabat, ell és una persona terriblement egoista, és millor així. I jo ja ho sabia, que és millor així, que li faria mal... però no puc entendre com és que hi ha tantes dones que s'ajunten amb persones que està claríssim que els faran mal... Sincerament, no ho entenc...

Però "mors tua, vita mea" i aprofito l'oportunitat per proposar-li a la Irena de passar per casa, que l'invito a prendre una cervesa. No li dic, però, que es tracta de cervesa txeca, és una sorpresa.

Feia algunes setmanes que tenia dues cerveses txeques a casa. La Irena sempre diu que la cervesa txeca és més bona que la italiana. Per això, com que a Bari no se'n troben, vaig demanar-li a la Montse si me'n podia portar un parell de Barcelona quan vingués per les vacances, per donar-li una sorpresa. Però això va ser abans de saber que estava amb el barès... Quan van arribar les cerveses, ja no tenia sentit donar-les-hi, i me les vaig guardar per a una millor ocasió...

Una ocasió que va arribar ahir. O això pensava... Mentre érem a casa va fer un comentari que em va demolir: "Per fortuna il mio ragazzo di Praga non mi ha abbandonato per questa sciocchezza". La història es repetia... Tenia un culet d'aigua al got i me'l vaig beure d'un glop intentant tragar amb aquell glop també la desil·lusió causada per la revelació... Però el regust amarg de la cervesa txeca roman encara en la meva boca...

dimecres, 15 d’abril de 2009

Festa della Madonna dell'Arco

Dilluns de Pasqua se celebra la festa della Madonna dell'Arco al santuari del mateix nom a Santa Anastasia, un poblet a les faldes del Vesuvi.

Cap a migdia, el Mario i jo ens posem en camí, després d'agafar la botella de vi Castel del Monte que em vaig oblidar de dur al dinar de Pasqua a casa la seua iaia. Però abans d'anar a Santa Anastasia, passem a buscar la seua amiga, Stefania.

Pels carrers de Nàpols no hi ha molts de cotxes. És curiós, recordava el tràfic de Nàpols més caòtic... Potser és que és festa? Però quan hi vaig ser l'altra vegada era al mes d'agost, quan tothom marxa de la ciutat... Potser és que després d'haver vist el tràfic de Bari i Taranto, el tràfic de Nàpols no em sembla tan caòtic... Potser. O potser és que, com diu el Mario, últimament es condueix més d'acord a les normes i es fa més cas als semàfors (pel carnet per punts?). O potser és la crisi que fa que hi hagi menys cotxes en circulació? O potser és perquè a causa de les nombroses obres (moltes per les excavacions del metro) el tramvia no circula i això fa que el tràfic sigui més fluïd?

Quan arribem a Santa Anastasia trobem el caos circulatori que no trobàvem a Nàpols: cotxes i persones circulant pel mig de la carretera en totes direccions. Des del lloc on aparquem (a pagament) fins al santuari hi ha paradetes diverses als costats de la carretera primer, del carrer després. Hi ha parades de joguets (em criden l'atenció els acordions diatònics de joguina), de roba, de bosses, d'entrepans i pizzes, de begudes... També de dolços i torrons (de xocolata amb nous, un de semblant al de Xixona...). Algunes venen animals: pollets, guatlles, pollets d'ànec... En una tenen tres gallines dins d'una capsa de cartró.

El santuari de la Madonna de l'Arco es troba en l'encreuament entre dos carrers. Un comença davant de la porta de l'església i puja pendent amunt, l'altre és paral·lel a la façana. Per aquest carrer arriben dos fileres de pelegrins, els uns de la dreta, els altres de l'esquerra, que es troben a la porta de l'església. Hi ha molts xiquets i adults, de gent gran no tanta. La majoria van vestits de blanc, amb una banda de color blau cel que els travessa el pit i una faixa de color roig. Molts porten estendards, alguns figures de la Madonna, n'hi ha que també van acompanyats de bandes de música. Vénen a peu dels pobles dels voltants en peregrinació per demanar la gràcia o fer penitència. A alguns d'ells els vam veure el diumenge de Pasqua pel matí a Nàpols, demanant ofrenes per a la Madonna, com fan durant tota la quaresma.

Quan una de les figures de la Madonna, portades per diferents persones, entra a l'església les campanes toquen al vol. Els que tenen banda, a més, balancegen la figura d'una costat a l'altre seguint el compàs de la música.

L'últim tram, des de la porta de l'església fins a l'altar, molts pelegrins el fan de genolls. Alguns fins i tot amb estendards pesantíssims, que veus que no poden més, a qui han d'ajudar a subjectar l'estendard perquè no caiguin... A altres els han d'ajudar a caminar perquè ja quasi no els queden forces. Alguns dels que porten estendards van a peu dret, però abaixen els estendards a força de braços per saludar la Madonna, tirant el cos enrere per compensar el pes de l'estendard, que va endavant, i no caure. Veus en la cara l'esforç que han de fer. Hi ha també qui va descalç. I qui canta una cançó en honor a la Madonna en entrar a l'església. Quan marxem a les set de la tarda encara hi ha dues fileres llarguíssimes de pelegrins que esperen per entrar-hi...

En el carrer que comença a la porta de l'església i fa pujada hi ha algunes parades més i, cosa que ens interessa especialement, gent que toca i balla la tammurriata. Hi ha diversos grups, alguns locals, altres semblen vinguts de fora. El grup amb menys espectadors, però també el que sembla més autèntic, és un grup de gitanos que toquen la tamorra amb una tècnica lleugerament diferent. Un altre grup és clarament local, perquè els llancen una botella d'aigua del balcó de dalt. Toquen i canten la tammurriata, però també la pizzica. Massimo Colasurdo també volta per allí, sembla que no se li acaba la veu... Però també hi ha algun grup forà que toca una mica de tot: tammurriata, pizzica, tarantel·la del Gargano, Brigante se more, etc.

Entre els balladors també hi ha gent local i forana (entre ells jo, és clar). Fins i tot hi ha un grup d'espanyols, que havien fet una estada Erasmus a Nàpols i que hi tornen de tant en tant. Però em fixo sobretot en els balladors que semblen menys folk i més tradicionals. N'hi ha alguns que m'agrada com ballen i em fixo en les figures que fan (moltes que no conec), en l'estil, el posat, la forma de ballar... Quan torni a Barcelona haig de fer-les al concert ;-)

dimarts, 14 d’abril de 2009

Zio Giorgio

Diumenge pel matí, diumenge de Pasqua, el Mario em va portar a fer una visita turística pel centre de Nàpols. Quan passàvem per la Piazza San Domenico, ens vam creuar amb un senyor d'edat avançada amb tratge que venia cap a nosaltres. Darrera hi anaven també un parell o tres d'homes, amb tratge negre, i un cotxe de gama alta. BMW, Mercedes... no ho sé, no m'hi vaig fixar, perquè en aquell moment el Mario va dir: "Ah, guarda, salutiamo il Presidente". "Presidente, auguri", i li va donar la mà. Després li vaig donar jo.

Quan ja ens havíem allunyat un mica i pujàvem carrer amunt, li vaig preguntar al Mario:
- Ma che presidente?
- Il Presidente della Repubblica. Lui è di Napoli.
- Era lui?!
- Sì, non ti sembrava che fosse lui?
- Eh, no. Non c'erano le guardie, niente...
- A lui le vogliono bene, non come a Berlusconi.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Terratrèmol

Mentre la Montse i jo anem en tren cap a Lecce, dono una ullada al diari de l'home que s'asseu al meu costat. Hi ha les fotos dels estralls causats pel terratrèmol la matinada del diumenge al dilluns a l'Abruzzo. Més tard, jo també compraré el diari per informar-me millor.

L'epicentre del terratrèmol ha estat prop de l'Aquila. Allí han caigut nombrosos edificis, alguns antics, però també ha resultat molt afectat un hospital inaugurat fa només nou anys. I això últim és una vergonya, perquè vol dir que no s'han seguit els criteris de seguretat necessaris. Per abaratir costos? La màfia hi ha ficat la mà?

El sisme també ha tombat la Casa de l'estudiant a l'Aquila. Les dependències de la universitat són inutilitzables. Em fa pensar en la Montse de Tortosa, que va estar a l'Aquila d'Erasmus fa alguns anys... Hi ha hagut també molts morts, més de cent cinquanta. Alguns pobles, com Onna, estan gairebé totalment destruïts. Calascio queda una mica lluny de l'epicentre i de la zona on hi ha més destrucció. Però què haurà passat amb la casa que hi tenen els pares de la Germana? Haurà esta afectada? Hi eren?

dimarts, 7 d’abril de 2009

¿Por qué me miran?

La Lucia m'intriga. M'agraden els seus ulls, el seu aspecte físic, el seu pentinat, el seu estil a l'hora de vestir, em sedueix el seu accent quan parla en castellà... Sento curiositat per la seva forma de ser, dispersa, despreocupada, tan oposada a la meva forma de ser, ordenada, obsesionada per les regles, però en el fons de qui endevino una personalitat fascinant. No estaria malament que cada un dels dos pogués traspassar una part de la seva personalitat a l'altre...

Enmig de la xerrada sobre diccionaris, quan ha marxat la noia que era al meu costat, se m'ha assegut al costat. M'ha agradat que ho fes. De fet, l'havia estat buscant amb la mirada entre tots els estudiants que omplien l'aula B. Volia dir-li d'anar a fer un cafè i xerrar, corregir l'error de dimecres. Però ella m'ha vist primer i ha près l'iniciativa. Una altra dona no ho hauria fet. Quin interés té en mi? M'intriga...

Fem el cafè després de passar a buscar la Montse, que està amb l'ordinador a la sala de lectura, i quedem per més tard per parlar del seu treball. M'hauria agradat que la Lucia vingués a dinar, però sembla que ja havia quedat amb un amic.

Mentre la Montse i jo dinem al forn Palesano de Corso Cavour (li faig provar la focaccia a la Montse), veiem la notícia del terratrèmol que hi ha hagut aquesta matinada a Abruzzo: més de 50 morts, cases caigudes, carreteres tallades... Ve't ací perquè s'han preocupat els nostres respectius familiars i ens han telefonat per saber com estàvem.

A les 14:30 arribem a la porta de la facultat. Saludo l'Irena que està parlant per telèfon (amb el seu xicot?) a l'altre costat del carrer. Pocs minuts més tard arriba la Lucia. Entrem en un aula on no hi ha classe i ens asseiem a la taula del professor (la catedra en italià) mentre la Montse fulleja el llibre que ha comprat per a una amiga.

La Lucia té moltes idees per al seu treball, s'ha documentat sobre el tema (la traducció jurídica, en concret de la Llei de la memòria històrica), sap de què vol parlar, què vol fer. Només li fa falta posar-hi una mica d'ordre, que és justament allò que hi puc aportar: del tema, ni flowers, però per això serveix la capacitat de pensar en abstracte. Agafo paper i ploma i comencem a fer un esquema a partir de les idees que té escrites en l'ordre que se li han acudit.

- Bueno, ya está. Ahora lo pasas a limpio y se lo enseñas a Valentina.
- Lo passo a bella copia.

Quan ens aixequem per marxar la Lucia diu: "¿Pero por qué me miran? ¿Tengo algo en la cara?" I és que mentre parlàvem (tot i que concentrat com estava no me n'havia adonat) ha anat entrant gent a l'aula per a la classe que ha de començar al cap de poc. Entre aquestes persones, algunes noies ens miren (la miren?) de forma hostil, encara que no tinc massa clar perquè...

diumenge, 5 d’abril de 2009

Signoria non paga

Avui ha arribat la Montse per passar uns dies de vacances a Bari. Quan he arribat a l'aeroport de Bari, l'avió provinent de Barcelona ja havia aterrat. Vint minuts abans de l'hora! Però aquest guany de temps l'hem perdut per un error meu en mirar els horaris (he mirat l'horari dels dies normals en comptes del dels festius).

Per la tarda hem anat a visitar la ciutat: el passeig marítim, la basílica de Sant Nicolau, la catedral de Sant Sabí... Hem volgut entrar també al Castello Svevo. L'entrada costava dos euros, un euro amb descompte (per estudiants, jubilats, etc.). M'he adreçat a la senyora que venia les entrades:
- Due biglietti...
- Sono quattro euro.
- ... uno è ridotto - i li he mostrat el carnet d'estudiant de la Montse (jo, com de costum, m'he deixat el libretto de la Universitat de Bari a casa) a la senyora.
- Di cos'è? Che studia? - ha preguntat.
- Què estudies? - li he traduït a la Montse.
- Teoria i història de la música - ha respost.
- Ah, va bene. Signoria non paga e lei neanche - ha dit la senyora mentre em donava els dos bitllets.

Ja sabia que els estudiants de certs ensenyaments tenen l'entrada gratis per visitar els monuments. I per això la Montse no havia de pagar. Però el que no he entès és perquè jo no pagava. Però bé, ja està bé. I menys mal que no ens han fet pagar! Dins del castell hi havia només quatre sales per visitar (amb vitrines buides, amb claus a les parets sense les corresponents fotografies penjades...) i el pati central (amb un pou el fons del qual estava ple de plàstics i llaunes). Però ha estat interessant observar que un parell de sales podrien funcionar perfectament bé com a sales de ball... mmm...

Respostes

Preguntes
Dos camins que es creuen, un sentiment que creix, alguna cosa més?
Una proposta dubtosa, una negativa temerosa. Dubtes als dos costats...Jo sé quins són els meus dubtes. I els seus, quins són?
Hi ha res a fer?

Respostes
Necessitava respostes. I dissabte les vaig tenir. Durant la preparació a quatre mans d'un dinar. Si bé en un cert moment em va semblar que els vents podien bufar a favor, de seguida va quedar clar: res a fer, havia fet tard. Al menys no va fer falta ensenyar les cartes :-S I va ser bonic gaudir de la seva emoció per cuinar la paella...

Conseqüències
Durant el dinar, més confessions... a dues bandes.
Quan se'n va, la presa que retenia els sentiments es trenca i la desil·lusió m'inunda... Cal continuar endavant, ho sé, però costa tornar a començar. Fins que un missatge destorba el meu ensopiment: "Caro spagnoletto siamo in centro al caffè nero! Che fai? Hai digerito la paiella? Ti aspettiamo! Valentina, Irena, e Josita;)".
Un tremolor em recorre...
Què saben? Quina en porten de cap?
Telefono per veure on trobar-nos. És la Valentina que ha escrit... Em diu que em pose guapo, que m'arregle la barba, que em pose la jaqueta de l'altre dia... Uiuiui...

En asseure'ns a taula al Pellicano, la Valentina diu: "Spagnolo, vieni qua che ti sistemo io". Un volcà de dona, es veu de sobres. Seductora, tota vestida de negre, minifaldilla, mitges de malla, directa, absolutament desinhibida i mirada maliciosa... Quina temor!
Assegut al seu costat, els nostres costats es freguen (voluntària o involuntàriament?), l'excitació em recorre. Però no faig un pas sense saber quin terreny estic xafant. En efecte, és terreny vedat.
O no?

La nit arriba al final després de passar per un altre local, el Deus. Vaig tort (normal, una cervesa mitjana i un vodka amb llimona i no he sopat). No ha passat res. Està bé. La desil·lusió ha passat i el demà m'espera. El demà? No, l'avui m'espera!

divendres, 3 d’abril de 2009

Caffetteria Catalano

En una de les meves primeres passejades d'exploració per Bari vaig quedar feliçment bocabadat quan en una cantonada vaig trobar la Caffetteria Catalano. Avui finalment hi he anat. Amb la Irena.

El cognom Catalano
La primera vegada que vaig sentir esmentar el cognom Catalano va ser fa alguns anys, al curs d'Estadanza. Jo m'acabava d'inscriure, quan va arribar una noia, una típica italiana del sud, de cabells negres i llisos, i ulls foscos, i bellesa captivadora. En insciure's va dir el seu nom: Elena Catalano. La meva resposta va ser: "Ecco, vedi? Non sono l'unico catalano qui ;-)"

Després de descobrir la Caffetteria Catalano a Bari també he trobat el cognom en molts altres llocs. Per exemple, quan vaig anar a comprar un dels llibres obligatoris de Semiotica della traduzione, van donar-me un punt de llibre amb publicitat de la llibreria:

LIBRERIA DE ROSSI
di Onofrio Catalano
Via De Rossi, 157 - 70122 Bari

O a Isernia, on el bany no era Roca, si bé era Catalano. I en tants altres llocs... De fet, simplement mirant els rètols de botigues i negocis, m'he pogut adonar de com està estès el cognom Catalano. I una visita a la pàgina web dels cognoms d'Itàlia (http://www.gens.labo.net/) ho ha confirmat. En aquesta pàgina es pot veure com el cognom Catalano està distribuït àmpliament pel sud de la Península Italiana i Sicília, territoris que havien format part de la Corona d'Aragó. (Aquells que hi ha al nord hi són per l'emigració.) He provat a veure també la distribució d'altres cognoms com Spagnolo, Aragonese, Castigliano... però són pràcticament inexistents.

Lligams
Però fins avui, tot i que des del primer dia tenia clar que volia anar a conèixer la Caffetteria Catalano, encara no havia tingut oportunitat d'anar-hi. Hi hem anat aquesta tarda quan la Irena ha sortit de classe. I és que quan fa algunes setmanes que ens coneixem, s'ha creat un cert lligam entre ella i jo. És curiós com passen aquestes coses... Aficions comunes, caràcters compatibles, valors i formes de pensar semblants, ganes de compartir coses amb algú, necessitat de compartir-les... I es forma un lligam, es crea una complicitat, es reconeix en l'altra persona una amistat de tota la vida, encara que la coneguis de fa poc...

dijous, 2 d’abril de 2009

L'italià típic

Quin és l'italià típic? L'italià pesat amb les dones, insistent, potser també una mica cregut, el seductor agressiu, obsessiu... És aquesta la imatge que ve a la ment i, tot i que la majoria d'italians no siguin així, n'hi ha uns quants que sí ho són...

Irena
La Irena té un admirador obsessiu. Tots els dies li proposa de veure's, d'anar a algun lloc, de portar-la en cotxe si li fa falta... Un dia diu que la va telefonar a les onze i mitja de la nit (que vindria a ser com si a Barcelona telefonessen passada la mitjanit). Veritablement angoixant.

Lucia
Ahir vaig trobar la Lucia quan jo sortia de la facultat per anar a dinar. Em va dir si volia fer un cafè. I clar, no podia rebutjar. En sortir del cafè, que està davant de la facultat, em va dir: "Vamos por allí, que he visto a un chico que me persigue". Que la segueix i l'espera... Que la telefona i li envia sms tots els dies...

"No me gustan los italianos típicos", va dir-me. I a qui li agradarien?

dimecres, 1 d’abril de 2009

A piedi??

Dimarts al vespre, la Piazza del Ferrarese, una de les portes d'entrada a Bari vecchia, està plena de gent pel concert d'agermanament amb els irlandesos. Demà hi a el partit Itàlia-Irlanda a Bari. Poc abans de marxar la Michela, a qui em va presentar la Lucia i que m'he trobat al ball, em pregunta com torno a casa:

- A piedi.
- A piedi?? Muy lejos. - I adreçant-se a la Domisia (s'escriu així?) - digli che è pazzo.
- Sei pazzo - diu la Domisia.
- Mezz'ora - dic.
- Eh! Media hora - s'exclama la Michela
- En Barcelona para ir del metro a la universidad, un cuarto de hora - ja no sé si parlar en italià o castellà.
- Lo sé. No es por lo lejos, es por la hora - eren les 23:30 més o menys -. Es muy peligroso - continua la Michela.
- Ah...
- Vemos si te podemos dar un... ¿cómo se dice? ¿un "pasaje"? - dubta.
- Si te podemos llevar - corregeixo.

De veritat es tan perillós?

dimarts, 31 de març de 2009

De visita

Aquest cap de setmana he estat a San Pietro Vernotico per visitar els pares de la meva amiga AnnaMaria. Vaig conèixer la mare de l'AnnaMaria fa un any, quan va venir a Barcelona, i havia insistit en què els havia d'anar a visitar quan arribés a Bari. La veritat és que m'han tractat molt bé, m'he sentit acollit com si fos de la família. Una d'aquestes coses que només poden passar a Itàlia...

Assassinat al mercat
Dissabte la nit, la mare de l'AnnaMaria estava llegint el diari, la Repubblica, i em va dir que dimecres havien matat a algú a Bari, al mercat de Via Nizza, a dos carrers d'on visc. El matí següent, mentre esmorzava, vaig poder llegir la notícia en qüestió. La persona a qui van matar (d'un tret i a ple dia, sort que aquell dia no hi vaig anar a comprar) era un col·laborador de la justícia. O sigui, un mafiós penedit que havia confessat i delatat als seus companys. Pel que sembla, estava intentat reorganitzar el seu grup mafiós al barri de San Pasquale i cobrar el pizzo (la versió local de l'impost revolucionari) als comerciants del mercat. Segons el diari, això no va agradar al grup que controla actualment la zona... Crec que no cal dir res més... Sembla un capítol tret del llibre de Gomorra.

La nazionalità
Diumenge, els pares de l'AnnaMaria em van portar a veure Alberobello i el mas de la tia de l'AnnaMaria (Masseria Trotta), un antic molí enmig d'un camp d'oliveres. També allí em van tractar i em van fer menjar molt bé. Precisament durant el dinar, la Marisa, la mare de l'AnnaMaria i de l'Stefania, li va dir a la Maria, l'esposa del cosí de l'AnnaMaria: "Presentale alcuna delle tue amiche, che vuole trovare una donna italiana e rimanere in Italia" - cosa que jo no havia dit (tot i que hi ha un fons de veritat). I tot seguit va venir el comentari que així, en casar-me amb una italiana, també tindria la nacionalitat. A la que et despistes ja t'organitzen la vida! ;-)

dimarts, 24 de març de 2009

Lucia

Lucia és una noia molt dispersa (en paraules seves) que té uns ulls d'aquells que sovint es troben a Itàlia, entre grisos i blau clars, hipnotitzants. El seu somni és poder anar a una escola molt prestigiosa de Roma (on li demanen un 110 e lode, matrícula d'honor, a part de molts de quartos) per fer d'intèrpret a les organitzacions internacionals. A diferència de la majoria d'italians, no vol anar a viure a Barcelona. Li va més Madrid. I tot i que no li agrada el català, el vol aprendre. Com diu ella, mai se sap.

La vaig conèixer la setmana passada, a l'aula d'ordinadors de la facultat, on havia anat per utilitzar la meva hora i mitja setmanal de connexió a Internet. Ella hi era d'encarregada i en un cert moment em va preguntar "Tu studi qua?". Vaig pensar que, com que havia estat consultant les pàgines de les assignatures que faig a la UVic, potser li semblava que jo no era d'allí i que m'havia colat. Però no. Després d'explicar-li el qui sóc, d'on vinc, on vaig em va dir que acabava la carrera aquell any i que el seu treball (a Itàlia s'ha de fer un treball final de carrera en totes les carreres) era la traducció de la Llei de la memòria històrica. I com que havia vist que feia alguna cosa de traducció especialitzada, volia saber si tenia algun document o manual que li pugués servir...

La veritat és que és ben curiós com poden canviar les concepcions de privacitat i les relacions socials entre diferents llocs. A casa, molt difícilment algú que no conec de res i que passés per darrera mentre estic a l'ordinador em faria un comentari sobre el que estic fent. I molt menys em demanaria ajuda així, de bones a primeres! En canvi, aquí, ja m'han passat coses per l'estil més d'una vegada. Per exemple ahir, quan era a la sala de lectura connectat a la xarxa Wifi de la Universitat (després de passejar-me d'un despatx a un altre finalment em van donar la clau d'accés!), mirant els vols per a la Montse, va passar un noia per darrera i em va dir que hi havia vols d'oferta per a Londres per 4 euros, que ella ho havia estat mirant. Pos vale... Però m'encanta aquest caràcter obert de la gent, és la medicina que em feia falta.

Bé, la qüestió és que vam quedar amb la Lucia que m'ho miraria i que li enviaria per correu allò que tinc. I així vaig fer. Al que ella va respondre preguntant-me si volia quedar per fer un cafè. Que hem anat a fer avui.

L'he passada a buscar pel despatx de la Presidenza (la direcció de la facultat), perquè té una beca de col·laboració per a fer tasques administratives. Tot i que com ella mateixa m'ha dit entra quan vol, quan vol va a fer una cigarreta, un cafè... com avui (a l'italiana m'ha dit, i diu que quan va estar treballant al Corte Inglés a Madrid també ho feia, així els van les coses). Durant tot el temps que hem estat xerrant ho hem fet en castellà, que la Lucia parla quasi a la perfecció (no semblava que fos italiana). De fet, té un accent realment agradable... Normalment per a mi el castellà com a llengua em sembla una mica basta, poc musical, pero la forma de parlar de la Lucia (semblant al de la Carmen) el feia més suau, agradable a l'oïda. M'ha explicat que va estar d'Erasmus a "Granà" i treballant a Madrid, cosa que explica que el parli tan bé. A meitat de la conversa, ha passat el cambrer a netejar la barra i m'hi ha presentat. "Bueno, ya te he recomendado a la italiana. Eres mi amigo y como eres mi amigo te tratarán bien". Estos italians...

dilluns, 23 de març de 2009

Importància de les llengües

Segons un estudi de la Unió Europea, un 11% de les petites i mitjanes empreses de la Unió Europea perden oportunitats de negoci per la manca de competències lingüístiques. A més, més del 10% s'han trobat amb barreres culturals. Però no és l'únic àmbit en el qual són importants les llengües... Com a exemple el fet que vaig observar divendres passat al vespre a la Piazza Spagna de Roma.

El temps era fred i no hi havia massa gent, però al peu de les escales que pugen a Trinità dei Monti hi havia diversos grups de persones esperant qui sap què. Unes hores abans havia sentit a un grup de turistes espanyols que deien que havien estat la nit anterior a la Piazza Spagna buscant el botellón y que no l'havien trobat. Potser és això que esperaven? Bé, la qüestió és que davant meu hi havia un grupet de quatre o cinc nois italians xerrant. En un cert moment s'hi van aproximar dues noies ingleses o americanes i els van preguntar (en anglès, clar) on era la festa. Un dels nois va intentar respondre en anglès, però no s'aclaria. Al final, davant la impossibilitat de comunicar-se amb els nois, les noies van marxar (suposo que decebudes). "Ah, come vorrei parlare inglese!", va dir un...

dissabte, 21 de març de 2009

Roma

De les ciutats d'Itàlia que he visitat, Roma és la meva preferida. Si m'haguessin donat l'oportunitat, probablement és aquí que hauria fet l'Erasmus. I és que Roma és una ciutat a la que estic molt lligat emocionalment. Cada vegada que hi vaig, em venen a la memòria els records dels viatges anteriors. Del primer viatge, de descoberta, d'exploració dels carrers del centre mapa en mà seguint el dictat de l'atzar i de la curiositat. Del segon viatge, un cap de setmana molt plujós de novembre en què vaig haver-me de refugiar repetidament en una llibreria i una botiga de discos de Via del Corso, a la Galeria Doria-Pamphilj i, finalment, als cinemes Barberini. Del quart, un cap de setmana de gener, fent-li de guia turístic a Inés i especulant en broma sobre quina casa m'agradaria comprar-me. Va ser també aquell cap de setmana quan vaig tirar les dos monedes a la Fontana di Trevi, aquelles que serveixen per trobar l'amor a Roma, i aquella mateixa nit en el sopar amb Germana, Helena i alguns amics d'Helena es va encendre una guspira entre Germana i jo. Del cinquè, al final de les vacances amb Germana, en què irònicament no vam obtenir allò que tots dos volíem. Del sisè, en què animat pels companys del grup vaig plantar-me a Roma un cap de setmana d'octubre per dir-li en persona a Germana allò que sentia i ella va dir allò que "Non è un rifiuto a te, ma alla situazione"... I del setè, acabat d'arribar a Itàlia el passat dia 3 de febrer carregat de noves il·lusions.
El vuitè, va ser ahir, aprofitant que Virginia i Pau hi anaven a passar uns dies.

Els Museus Vaticans
Com l'anterior vegada que vaig ser a Roma, aquesta no hi havia tantíssima gent. De fet, a l'entrada dels Museus Vaticans no hi havia aquella cua quilomètrica famosa i, si bé vam haver d'esperar, no vam ser tant i tant. Quan va arribar el moment de pagar l'entrada vaig adonar-me de l'error de no haver agafat el 'libretto', el llibret que justifica que sóc estudiant de la Universitat de Bari, i vaig haver de pagar el preu estàndar, 14 euros.En les anteriors visites a Roma havia passejat molt per Roma (patejat més bé) i visitat molts llocs (Fontana di Trevi, Piazza Spagna, el Pincio, Piazza del Popolo, Piazza Navona, el Colosseu, els fors imperials, el Palatí, Campo di Fiori, el Giannicolo, Trastevere, etc.) però als museus del Vaticà encara no hi havia estat. Em van sorprendre. No m'esperava trobar-hi una col·lecció de restes arqueològiques egípcies! Però clar, alguns papes, com a grans magnats que eren, eren aficionats a col·leccionar restes antigues i obres d'art. És per això que els museus vaticans contenen una colecció de restes arqueològiques egípcies o una col·lecció d'art religiós modern. Pel que fa a les restes romanes i etrusques, a Roma, una ciutat on fas un forat i et surt un braç de Júpiter o un cap de Trajà, no devien ser difícils de trobar. A més, també hi havia la possibilitat de visitar algunes sales dels palaus del Vaticà i la Capella Sixtina. El problema és que en algunes sales la densitat de gent era massa gran per poder veure bé les coses.




La sala del mapes
La sala dels mapes (Galleria delle carte geografiche) em va encantar. Era una sala inmensa, una espècie de corredor llarg i molt ample amb les parets cobertes de grans frescs en què, en comptes de representar-se escenes bíbliques o històriques, hi havia pintats mapes de diferents regions d'Itàlia. Un atlas d'Itàlia en forma d'habitació!Em va venir al cap una escena a la qual no li faltava res per ser part d'una novel·la de Dumas: el papa amb els seus espies i consellers en aquella sala de geostratègia discutint de la posició de les tropes de tal o tal altre, en alguna de les múltiples guerres o invasions que ha sofert Itàlia. Verdadera tecnologia punta de l'època!


La Capella Sixtina
La Capella Sixtina és la verdadera joia dels Museus Vaticans. Està clar, si no fos per la fama de la Capella Sixtina no hi aniria tanta gent. I clar, com que és la Capella Sixtina, t'ha d'agradar, perquè la va pintar Miquelàngel. Però com passa sovint amb les obres famoses, amb tant de lloar-les, quan les veus et poden decepcionar. I les altres obres, que potser han fet altres autors menys famosos, ni les mires. Però jo tinc la mania de mirar justament aquestes coses. Per exemple, m'hauria estat hores mirant-me els mapes pintats a les parets de la sala dels mapes, llegint els noms dells llocs, intentant reconèixer muntanyes o badies. O mirant-me extasiat alguns dels frescos que hi havia en algunes sales, com a la Biblioteca Vaticana, de fons blanc sobre el qual hi havia pintats centenars de motius diferents.

Castel Sant'Angelo
Després de dinar una magnífics macarrons all'arrabbiata vam anar al Castel Sant'Angelo, un altre dels monuments de Roma que no havia visitat encara. Ha estat interessant saber que és un altre dels nombrosos exemples de reaprofitament de construccions romanes. Ve't aquí que tenia una forma tan rara per a un castell... Resulta que inicialment era un mausoleu creat per contenir les cendres dels emperadors fet construir per l'emperador Adrià. Posteriorment, en el segle VI, es va convertir en un fortí on s'enrocaven els papes en cas de necessitat. Per facilitar aquesta funció, un passadís sobre una muralla conecta directament el Castel Sant'Angelo amb el Vaticà.Em van agradar passejar per les sales del castell, i mirar els seus frescos i la mostra d'Ettore de Conciliis que hi havia. Però la cosa millor són les vistes de Roma des de dalt de tot del castell. Llàstima que estava núvol...

¿Y tu amiga?
-¿Y tu amiga? ¿No te ha dicho nada?
-No.
-¡Pues que esaboría!
-Bueno, cuando nos vimos en febrero, nos vimos sólo una hora porqué me dijo que tenía mucho trabajo por un proyecto que están haciendo. O sea que supongo que será por eso...
-Igualmente es una esaboría. Por lo menos te podía haber dicho que no podía.

dijous, 19 de març de 2009

Ciao, Barcelona

Ciao, Barcelona
L'Aula B és una de les grans aules de la planta baixa de la Facultat de llengües i literatures estrangeres. Una de les coses que em va soprendre d'aquestes aules és que tenen platea i galliner, com als cines antics. Això és massificació! Tot i que a Semiòtica de la traducció, de massificació més bé poca. La veritat és que, per a set o vuit alumnes que érem, hi havia massa espai desaprofitat.
Quan hi vaig arribar, ja hi era aquella noia de cabells llargs i castanys. La mateixa que la setmana passada m'havia dit tan il·lusionada que li encantava Barcelona, quan va saber d'on era jo. Ens vam saludar:
-Ciao.
-Ciao, Barcelona.
-Nooo... Jordi.
-Loreina.
I ens vam estrényer la mà (a Itàlia, quan et presenten a una noia no se li fan dos besets, se li estreny la mà). Loreina és una noia italiana, però que està absolutament decidida a anar a viure a Barcelona. Diu que li agrada tant, perquè està sempre neta, organitzada, les coses funcionen (si s'avaria el metro, per la nit ja està arreglat)... El que em deia també l'AnnaMaria. I l'opinió de tants altres italians que van a viure a Barcelona.

Irena
Mentre parlo amb la Loreina, arriba l'Irena, una noia de Praga que també està d'Erasmus, i s'asseu al meu costat. Ens vam conèixer la setmana passada, no en la mateixa aula (pel batibull que es porten amb les aules), però sí per la mateixa assignatura.
Com jo, Irena és una Erasmus una mica particular. No té massa temps per anar a les festes Erasmus. Diu que ha d'estudiar perquè al maig comença a treballar a Gal·lípoli com a guia per a turistes txecs. L'any passat ja hi havia treballat i, de fet, el seu Erasmus el fa per estar amb els seus amics italians. D'altra banda, ella a a Praga estudia etnologia, no traducció. Però no hi havia possibilitat de fer etnologia a Bari i li van permetre d'anar a llengües perquè totes les places havien quedat buides.
A més, està fent el treball de llicenciatura sobre el tarantisme. Qui ho havia de dir?! Per tant, intrigat pel seu interès pel tarantisme, li vaig proposar d'anar a fer un cafè. Vam estar una bona estona xerrant, fins que em va dir una mica dubitativa: "Guarda, io ho un appuntamento con le mie amiche fra mezz'ora per andare a cinema. Se ci vuoi raggiungere..." I sí, m'hi vaig afegir encantat.

Timido tenebroso o fascino spagnolo?
Després del cine (vam veure Enemigo Pubblico n.1) vam anar amb les dos amigues d'Irena, Valentina i Josita, a sopar a un local que es diu Pellicano. És un local tipus pub irlandès, amb taules i cadires de fusta, i grans gerres de cervesa. Em va recordar aquell lloc on vam anar Germana i jo aquella tarda de diumenge d'octubre de 2007...
"Spagnolo, sei l'unico ragazzo. Quindi, va' a chiedere le birre", va dir-me Valentina. Una dona directa i imperativa, però també sensual i més o menys de la meua edat. I vam anar jo i Irena a buscar les quatre gerres de cervesa. Sí, quatre, no tres gerres i una Coca-cola. En aquell lloc calia beure cervesa.
Més tard, després de la segona ronda de birres, i després d'haver anat un moment al bany, la Valentina va fer-me una pregunta que va acabar duent la conversació a un lloc on no volia que anés.
-Spagnolo, sei fidanzato?
-No.
-Allora tu non hai questi problemi della lontananza?
-No, io ho altri problemi...
Resposta fatal que va portar a la Valentina a preguntar quins eren aquests problemes, cosa que no m'esperava que passés. I ja no em podia escapar.
-Dai, guarda che non ti capiterà spesso di avere tre donne che ti ascoltano.
-Eh, infatti, a me sì. Anche di più. Però è quello il problema, non ce n'è una che sia solo per me.
Sí, com diuen Grazia i Inés, sempre estic envoltat de dones. Però sempre amigues.
-Ma come mai ti succede questo?- preguntava Josita.
-Possono succedere tre cose -deia Valentina anticipant-se'm-. O è un ricchione, o ha molte sorelle e capisce molto bene alle done, o è un grande scoppatore.
La segona opció, no hi ha dubte, sóc molt sensible i entenc massa bé a les dones. I a més, em falta una mica de decisió. I ja veus a les tres que em volien donar un curs accelerat de seducció. Una part va consistir en com aproximar-me a una noia desconeguda, mitjançant diàlegs inventats entre Irena (que feia de noia) i Valentina (que feia de noi, després de veure la poca inventiva que tenia jo). Només que la Valentina els acabava amb gestos o frases de contingut clarament sexual de forma inesperada i acabàvem rient elles i jo. L'altra part del minicurs va ser l'estratègia a seguir. "Devi usare il fascino spagnolo, la paella... Devi dire: 'Ti invito a mangiare la paella. E la mia è con la salsiccia intera, non a pezzi.' Ma mi raccomando, non alla zampina, piutosto un zampone! ;-)", deia la Valentina. I la Josita protestava: "Ma, no! Deve avere una strategia che gli serve sempre! Poi se ne torna in Spagna e non gli serve!". I després la Valentina continuava amb una altra estratègia: "Puoi anche proffitare il tuo carattere timido, è così, non dobbiamo canviarlo. Puoi fare il timido tenebroso. Hanno anche un fascino... Devi modificare la tua immagine in modo di rafforzare l'aspetto di timido tenebroso: il giubbotto lungo, il cappello, la sciarpa, portare un libro..." I llavors s'inventava un diàleg imaginari entre el tímid tenebrós que llig un llibre i una noia:
-Scusa, che leggi?
-Il Kama Sutra. Lo hai letto?
-No... no, no...
-Non leggerlo.
I després d'una petita pausa...
-Anzi, te lo spiego io. Dimmi che pagina vuoi che ti spiego.
I tots a riure...

Il tuo compito
Finalment, va arribar l'hora de marxar, l'Irena havia d'agafar l'autobús. Mentre ella anava al bany, abans de marxar, la Valentina em va dir:
-Spagnolo, il tuo compito è accompagnare Irena fino alla fermata fino a che non arriva l'autobus e assicurarti che lo prende.
-Ma lo avrebbe fatto!!- protestava Josita.
-Meglio dirglielo.
I tenia raó. Perquè jo podia oblidar que Bari no és Barcelona.
Mentre esperàvem a l'autobús, l'Irena i jo ens vam intercanviar el número de telèfon. Així ja podríem quedar diumenge al matí i anar a sentir un concert de tarantel·les de compositors famosos per a piano a la pinacoteca.

dimecres, 18 de març de 2009

Tango

L'ultimo giorno che sono stato a Barcelona prima di partire per Bari, Grazia mi ha parlato del corso di tango che stava frequentando. E mi ha detto che il tango è un ballo per me, perche è appassionato, ma staccato. Come me.

diumenge, 15 de març de 2009

Accident

Una amiga va tenir un accident amb el cotxe l'altre dia. Sola. En una corba. Va perdre el control. Per sort, es troba bé. Va destrossar el cotxe, però està d'una peça. I podria haver estat pitjor...

Un accident sempre és inesperat. Per això és un accident. Ens acostumem a viure com si haguéssim de viure per sempre i... no és així. Un dia, qui sap quan, qui sap on, qui sap per què, succeeix alguna cosa. Un accident, una greu malaltia, un sonat amb una arma a les mans, un atemptat... i s'ha acabat.

Qualsevol accident que ens toca de prop és un avís, un toc d'atenció: "Ep, podria passar-te a tu un dia..." Un avís per viure amb plenitud el dia a dia, el dia que se'n va i no torna.

Quan plau a Déu
Quan plau a Déu que la fusta peresca,
en segur port romp àncores i ormeig
e de poc mal a molt hom morir veig:
null hom és cert d'algun fet com fenesca.
L'home sabent no té pus avantatge
sinó que el pec sol menys fets avenir.
L'experiment i els juís veig fallir:
fortuna i cas los torben llur usatge.
Ausiàs March

dissabte, 14 de març de 2009

Melancolia primaveral

Dissabte al matí. Una passejada per Bari. El cel blau, el sol radiant, el verd dels arbres, el cant dels primers moixons, els insectes que ja es comencen a despertar parlen de l'arribada de la primavera... Si bé l'aire encara és fresc, l'escalfor del sol és suficient per sentir-se a gust al carrer. A la plaça Umberto I, des de fa uns dies es veuen els jubilats que juguen a cartes asseguts a cavall dels bancs de pedra. La forma de vestir va canviant: van desapareixent els abrics amb caputxa d'esquimal, es veuen els primers escots atrevits, el negre deixa pas a altres colors... Fins i tot els perfums de les dones semblen més fragants.

I amb els canvis externs, la primavera la sang altera, i arriben també els canvis interns. Desperten els sentits, els instints, en letargi durant l'hivern. L'augment de la temperatura exterior també porta a una major fogositat interior, al desig d'amor i contacte físic... Per tot arreu els ulls detecten dones belles, boniques, arreglades, ben vestides, atractives (i el nas, perfumades). Arreu... parelles. I parelletes. I el tacte es queixa (i el cor protesta), que voldria acariciar una pell, uns cabells. I abraçar, palpar un cos amant, descobrir tantes sensacions desconegudes... Els ulls voldrien tornar a trobar aquella alegre mirada enamorada, profunda i sincera, en els ulls d'una altra dona (o d'aquella que enyoren). La boca voldria beure dels seus llavis una cascada de sensacions, tastar el gust d'estimar... El cor troba faltar companyia per als diumenges assoleiats de primavera, per passejar agafats pel passeig marítim i les muralles de Bari vecchia; per a les nits fresques de divendres, per ballar fusos en una mirada que atura el temps; per compartir les ocupacions rutinàries de la setmana. I la ment? La ment espera aquella que fa que l'estar junts sigui un continu enriquir-se mútuament...

divendres, 13 de març de 2009

Baudolino

Umberto Eco
En estos días estoy leyendo Baudolino de Umberto Eco, un escritor que me encanta. Hay que decir que el primer encuentro con un libro suyo, Il pendolo di Foucault, no fue precisamente afortunado. Es cierto, hay partes del libro llenos de poesía, de sentimiento, o que transforman tu visión del mundo... Però hay muchísimas y muchísimas páginas que son un verdadero tostón.

En cambio, El nombre de la rosa, que me regaló Carmen, me pareció una maravilla. Es un libro que permite asomarse a la edad media, a la vida de un convento y a la política de esos tiempos mediante una historia de detectives, tan de detectives que hasta la presentación del personaje que hace de "detective", Guillermo de Baskerville, presenta claros paralelismos con Sherlock Holmes. Una trama magnífica que te engancha hasta el final.

Después de leer un libro como Il nome della rosa tenía que leer algo más de Eco. Y me interesé por Baudolino, a causa de un comentario que hizo Carmen. Dijo que me parecía al personaje principal del libro, que habla todas las lenguas (aunque no es mi caso). Tengo que confesar que me entró curiosidad...

Además, estudiando traducción he descubierto que Eco ha escrito diversos libros sobre semiótica y traducción. Es por esto que he comprado Dire quasi la stessa cosa, que apenas he empezado. Y la verdad es que se lee como una novela, mucho mejor que los libros recomendados de las asignaturas que hago en la universidad. Aquél es claro y ameno, mientras que estos últimos son aburridos, abstrusos y, a veces, incluso mal escritos.

Celos y amor
Son muchos los fragmentos que me han gustado de Baudolino. Me ha gustado en particular el modo en que Eco utiliza los diálogos entre algunos de los personajes para mostrar las creencias y conocimientos de la época (por ejemplo la discusión sobre la existencia o no del vacío). Pero el que me ha impresionado más, a causa de las circunstancias de los últimos días, son estas líneas del comienzo del capítulo 34:

Ci ho riflettuto a lungo, dopo, e mi sono convinto che l'amore perfetto non lascia spazio alla gelosia. La gelosia è sospetto, timore e calunnia tra amante e amata, e San Giovanni ha detto che il perfetto amore caccia ogni timore.

En efecto, es la opinión que siempre he mantenido, que cuando se ama de verdad a una persona no hay lugar para los celos. ¿Puede haber verdadero amor si no hay confianza en la persona amada? ¿Los celos no son un reflejo del egoísmo? Sí, eso creo. Sólo que hace pocos días supe de una amiga mía que había tenido un mal trago con su pareja por querer venir a verme a Bari. Y no es la primera vez que me pasa algo así... Me pasó cuando fui a visitar a una amiga en Gandía. Ella me había ofrecido quedarme a dormir en su casa, pero a su novio no le hizo gracia la idea. ¡¿Y cuántas veces discutió otra amiga mía con su pareja de entonces porqué nos veíamos muy a menudo para ir de excursión o tomar algo?! Y eso que cuando ella me hablaba de sus dudas respecto a la relación muchas veces me ponía de parte de él...

La verdad es que me afectó bastante... En ese momento sentí un gran cansancio... No soy uno que va a robarle la chica a otro... Es cierto, como amigo me cuido de mis amigas, intento comprender lo que sienten, las escucho, tengo detalles con ellas, comparto cosas que para mi son importantes... Pero son cosas que con más razón tendrían que hacer los hombres con quienes están...


ECO, U. (2001) Baudolino. Bompiani, Milano. 528 p.
ECO, U. (2003) Dire quasi la stessa cosa. Bompiani, Milano. 391 p.
ECO, U. El nombre de la rosa.
ECO, U. Il nome della rosa. Bompiani, Milano.
ECO, U. Il pendolo di Foucault. Bompiani, Milano.

dijous, 12 de març de 2009

Cap de setmana mogut

El cap de setmana passat va ser mogut: divendres, taller de Saltarello a San Valentino, dissabte i diumenge, curs i fest a càrrec de Maurizio Diamantino, Juan Carlos Battilani i Marisa (que es pot veure al video).

dimecres, 11 de març de 2009

Due di piche

Divendres vaig anar a San Valentino (Abruzzo) per un curs de Saltarel·lo. Per anar-hi vaig agafar el tren a l'estació de Bari en direcció a Vasto-San Salvo, on el Paolo m'havia de passar a buscar. Mentre esperava a l'estació, em vaig fixar en un monitor que anava passant anuncis. La major part del temps passaven diferents variants d'un anunci de pòquer per internet. En una d'aquestes variants hi apareixia un jugador de pòquer assegut a la taula de joc amb les cartes a la mà. Seguidament, venia una noia molt guapa, deixava una carta (el dos de piques) damunt la taula, girava cua i se n'anava sense mirar enrere. I en resposta a aquesta acció el jugador abandonava la partida. D'altra part, en paral·lel, aquestes imatges estaven acompanyades del següent text:

Quando ricevi il due di piche...
...è ora di lasciare perdere.

Que vol dir:

Quan reps el dos de piques...
...és hora de deixar-ho estar.

Només amb la traducció del text no s'entén l'anunci... perquè cal saber que vol dir que et donin el dos de piques en italià. Quan a Itàlia donen el dos de piques és com quan aquí et donen... carabasses. I ja s'entén el sentit de l'anunci, un consell molt savi... que m'hauria d'aplicar. Total, algun dia tornarà a sortir la reina de cors, és simple qüestió de probabilitats.

Continuant amb el lèxic específic de les relacions interpersonals, lligar, en canvi, es diu cuccare i un ligón és un cuccador. Tindrà alguna cosa a veure amb fer mossegar el cuc, l'esquer? ;-)

Dare il due di piche = Donar carbasses
Cuccare = Lligar
Cuccatore/Cuccador = Lligón

dimarts, 10 de març de 2009

Remei

Ja suposava que a Bari coneixeria algun català d'Erasmus, però allò que no m'esperava era trobar-me una catalana que viu a Bari.

La sorpresa
Amb tot aquest embolic d'horaris de la universitat vaig acabar perdent-me la primera classe de Linguistica spagnola. Però la segona, no. La classe va començar discutint sobre els horaris, quines hores anaven bé a qui, i quin era el millor horari... Total que al cap de mitja hora no s'havia decidit res i la professora Ripa va començar la classe. En un moment de la classe va dir "Usted es el alumno de Vic, ¿verdad?" (la classe es fa en castellà). No sé com ho va saber, perquè jo encara no havia dit res. Potser no tinc cara d'italià... O potser com que només som tres nois a classe (i vint o trenta noies) quan n'arriba un que no havia estat el dia abans es nota de seguida. Però la qüestió és que va continuar dient "Tenemos dos catalanes en el aula", va assenyalar a una noia de la primera fila i va dir "¿Se conocen?". La veritat és que va ser una agradable sorpresa.
Aquell mateix dia en el canvi de classe em va explicar que feia quatre anys que estava estudiant a Bari, però no vam tenir temps d'acabar de parlar, perquè jo havia d'anar a una altra classe. Tot per a descobrir que havia començat a les 15:30 en comptes de les 16:30! Bé, al menys vaig conèixer algunes companyes de classe: Anna (italopolonesa), Nadia (italogermana) i Tiziana (italoitaliana).

No és la mateixa cosa viure-hi...
Avui hem tornat a tenir classe de Linguistica spagnola. Tocava parlar de diccionaris. I com que hi havia dos catalans a classe, a la professora (que també parla català!) li ha donat per explicar la història del diccionari català de Pompeu Fabra, del de l'IEC i del Diccionari Enciclopèdic de l'Enciclopèdia Catalana!
Però l'altra noia catalana i jo no em pogut parlar fins aquesta tarda quan ens hem creuat fora de la facultat. Llavors ha vingut l'hora de les presentacions oficials.
-I com et dius?
-Jordi.
-Remei.
I ens hem explicat una mica la vida. M'ha explicat que ella és de Manresa i que tot va començar amb un intercanvi amb l'institut. Li va agradar i va decidir fer la carrera a Itàlia. I aleshores va descobrir que no és el mateix anar-hi com a turista que viure-hi. M'ha parlat de la gent de Bari, que és molt mal educada (també Lucia m'havia dit quelcom de semblant, i Romina, que diu que són tosti). Més o menys li va passar com a mi, va enamorar-se d'aquesta terra i va decidir de venir-hi per un temps (més llarg que jo). Ara hi té el xicot, ja s'ha establert i s'hi vol quedar, a la inversa del que fan molts italians que se'n van cap a Barcelona! Però clar, si jo hi trobés (o retrobés) l'amor tampoc dubtaria a quedar-m'hi...

Slacciati la cintura

Chili di meno
Stamattina quando mi sono allacciato la cintura l'ho allacciata per il quarto foro. Era da anni che non l'allacciava per questo foro. Di solito il terzo, dopo di Natale il secondo, però mai il quarto... Quindi, mi sa che in questo fine settimana di balli in continuazione ho perso qualche chiletto :-P

Sfilata
Stasera sono andato dalla mia amica di Bari, per chiaccherare un po'. Eravamo in cucina e in un certo momento mi ha detto:
-Jordi, esci, sfila davanti a me.
-???
-Vai fino in fondo al corridoio, dove c'è l'aspirapolvere.
-Mo lo prendo?
-No, vieni verso di me.
-???
E allora mi guardava come se io facesse la sfilata di moda. Non avevo idea di cosa avesse in mente e quando sono arrivato vicino a lei mi dice:
-Abassati un po' i pantaloni, devi portare la vita bassa se vuoi cuccare!
Cioè... veramente...
-Fino a qui arrivano, non scendono più- le ho detto.
-Ah, non sono di quelli ellastici... Bè, slacciati un po' la cintura allora perchè scendano un po' di più.

E allora ha cominciato a spiegarmi che i pantaloni stretti non vanno bene agli uomini. La verità è che anche AnnaMaria me l'aveva detto di portare la vita bassa. Sono reticente a seguire la moda però siccome come sto non ce la faccio a trovare ragazza, posso anche provare. Tanto, peggio di adesso non si può... (anche se comunque non è quello il problema). E quindi sono finito con la cintura allacciata per il secondo foro invece del quarto ;-)

dimarts, 3 de març de 2009

Primera classe

Prenguem-nos-ho amb un somriure
Sincerament, m'estic divertint en aquesta espècie de no-vacances. A aquestes alçades, els problemes organitzatius de la universitat es veuen des d'una altra òptica.

I també es divertia la noia grega, crec que becària de la professora de Teoria e storia della traduzione, quan li explicava a la professora que potser tindria problemes per assistir a la classe del dilluns, perquè els horaris que havien publicat de Linguistica spagnola estaven equivocats i encara no se sabia si les classes serien de 14:30 a 16:30 o de 15:30 a 17:30. I ella responia que teòricament els horaris s'havien fet perquè no hi hagués superposicions d'assignatures! Quin caos! I la noia que reia...

Què és més difícil, la traducció literària o l'especialitzada?
És amb aquesta pregunta, adreçada als alumnes, que ha començat la lliçó. Es podia fer perquè erem 4 ó 5 incloent la noia grega (que, no ve al cas, però s'havia assegut al meu costat després de preguntar-me si era espanyol i explicar-me que ella el parlava, si bé era grega, i a qui no m'havia donat temps dir que jo també parlo una mica el grec). Quan m'ha tocat respondre, m'he escapat per la tangent, he dit que en la traducció especialitzada són necessaris uns coneixements tècnics de la matèria i utilitzar un lèxic específic, però sense dir si és més fàcil o més difícil. Certament, la facilitat o dificultat de traduir un text és bastant relativa i no depèn tant de de si és literària o especialitzada, com dels coneixements i aptituds que es tenen. Per a mi, la traducció d'un text legal pot ser molt complicat, perquè és un tema que m'és bastant aliè. Però dóna'm un text de limnologia... i veuràs que fàcil em resulta!

Traducció ad verbum o ad sensum
Durant tota la història de la traducció (al món occidental), des de Ciceró i Sant Jeroni, el pensament teòric de la traducció s'ha mogut al voltant de la noció d'equivalència entre el text de sortida i el d'arribada, sobre si cal que siguin equivalents paraula per paraula, ad verbum, o si cal que siguin equivalents en el sentit, ad sensum. M'ha sorprès com en certs moments de la història (per exemple en temps de lluis XIV), si bé el patró de la traducció literària era la traducció ad sensum, en el sentit de reproduir la bellesa de l'obra original, era així mentre el text original no entrés en contradicció amb els cànons culturals de l'època. En aquest últim cas calia modificar l'obra, que esdevenia bèlle infédèle.

Benedetto Croce
En un moment de la classe, la professora ha posat com a exemple un fet relacionat amb Benedetto Croce.
-Forse spiego chi è? Lei, -adreçant-se a mi- ne ha sentito a parlare?
-Eeeh... so che è il nome di una strada...
-Eh, appunto, per quello lo dico -ha respost una mica descol·locada.
I la noia grega que reia per baix del nas... :-P

Fi de la classe
Una cosa que he observat en els dos convenis a què he assistit a Itàlia és que els professors universitaris tenen un tipus de retòrica particular, amb abundants citacions a autors clàssics o importants. A més, els agrada acabar les seves exposicions amb un cop d'efecte, un comentari transcendent, d'impacte. Ha estat també així amb la lliçó d'avui, que m'ha donat la sensació d'estar ben estructurada i dissenyada de forma que acabés en un punt exacte, i no tallada a meitat de la frase per la campana. En efecte, les últimes frases han estat per dir que els dubtes al voltant del concepte d'equivalència formal havien dut al desenvolupament del concepte d'equivalència dinàmica. E del concetto di equivalenza dinamica, se ne parla la prossima volta.
Punt.

PD: I la noia grega al final? M'ha caigut simpàtica, però m'ha faltat el desvergonyiment per dir-li res... només un ciao i un somriure... pfff... se ne parla la prossima volta...

dilluns, 2 de març de 2009

Creuar el carrer

Ahir llegia a A Traveller in Southern Italy quin era el mètode de l'autor per creuar el carrer a Nàpols a finals dels seixanta:

My own method is to select a pedestrian crossing, then, lifting an arm in an abrupt Roman salute rather like an angry actor in the part of Cassius, to step straight off the kerb and start walking. The arm must be uplifted with resolution and maintained in that position until the other side of the road is achieved. There must be no weakening like that of poor Mr Mathias. At the slightest hint of irresolution the four lines of racing motorists, less humane than the coachmen of 1820, would gladly encircle one. The act is really a battle of wills between oneself and the drivers; though I am glad to say that it is not as dangerous as it looks since all the Italians drive on their brakes and are able to pull up within a foot if obliged to do so. I have convoyed numerous people across the Via Partenope and have never lost anyone, though I admit that I have had crossings during the rush hours which have justified the anguished expressions of those unwilling to make the adventure, who have remained on the other side watching their loved ones advancing apparently into the jaws of death.

La veritat és que em sembla que, a Nàpols, aixecar el braç per fer parar els cotxes és un mètode de creuar el carrer terriblement imprudent i perillosa. Un acte del gènere, o simplement mantenir la mirada fixa en el conductor que ve, es considera un desafiament i un acte hostil, en resposta al qual el conductor pot decidir accelerar en comptes de frenar. És normal que aleshores creuar el carrer es convertisca en un combat de voluntats.

Però no cal ser tan agressius... Només cal observar què fa la gent del lloc, que creua el carrer sense tanta parafernàlia. Per creuar el carrer al Sud d'Itàlia simplement cal... passar! Així, tal qual, despreocupadament, com qui no vol la cosa, però sense indecisió (en això sí que té raó Morton). Cal dir que, en general, els conductors del Sud d'Itàlia tenen bastant de respecte pels vianants. Si veuen que vas a creuar (a no ser que siga una via ràpida) tenen tendència a frenar, encara que no hi haja pas de zebra o el vianant tinga el semàfor en roig (encara que a Nàpols no fan massa cas dels semàfors!). En aquest últim cas, a ciutats com Bari, on sí que fan bastant de cas dels semàfors, pot ser que el conductor o conductora en qüestió comence a gesticular i amolle alguna que altra 'iastemmia, però tot i així frena. Una actitud que haurien d'aprendre molts conductors catalans que quan veuen que un vianant va a creuar per un pas de zebra, tot i tenir el vianant la preferència, tendeixen a accelerar perquè no passe!!

MORTON, H. V. (1969) A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres. 420 p.

diumenge, 1 de març de 2009

Sol, solet

Sol, solet,
vine'm a veure,
vine'm a veure...

No había pensat mai que aquesta cançó pogués tenir un altre sentit... I, de fet, ja veus...

Aquest cap de setmana estic sol. Solet. Vine'm a veure.

Podria haver fet l'intercanvi culinari italocatalà paella-'nghemereddhe amb la Valeria, però ella no hi era aquest cap de setmana.

Podria haver anat al Lazio al curs de danses del Pino, però vaig preferir quedar-me per poder anar a la festa del Vincenzo.

Podria haver anat a la festa del Vincenzo, però els seus amics, que havien de venir de Milà, no van venir i no s'ha fet.

Podria haver fet un te i la xerradeta amb la Romina, però ella tenia feina.

pffff...

Total que m'he quedat a casa a passar fred... amb una foto de la neu com a fons de pantalla... i amb mal de coll en record de tantes hores davant de l'ordinador treballant en la tesi... o perdent el temps amb el Pescamines...

Sol, solet,
vine'm a veure
que tinc fred!

dijous, 26 de febrer de 2009

Comença el semestre

Assignatures
Avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. Hi faig tres assignatures que espero que m'ajuden a millorar la meua formació com a traductor (ja que sóc biòleg). Són: Semiotica della traduzione, Teoria e storia della traduzione i Linguistica spagnola (mira que jo també, anar-me'n a Itàlia a fer lingüística espanyola!). Hauria volgut fer també Linguistica inglese, però resulta que aquest any l'han fet en el primer semestre i quan vaig triar les assignatures el programa d'aquest any encara no estava disponible. E ch'i amma fa'

Horaris
Com deia, avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. Per això divendres passat vaig passar per la secretaria didàctica del departament de Lingue romanze per saber el calendari i horaris de l'assignatura de Linguistica spagnola. Però m'han dit que no els sabien encara. En resum van dir-me que era massa prompte, que el semestre començava la setmana següent (aquesta), i que tornés a passar cap a finals d'aquesta setmana. Vaig estar a punt de dir-li: bé, però si el semestre comença dijous que ve, caldria saber els horaris abans, no? Però no, aquí les coses funcionen diferent... Ja m'ho deia Germana...
Òbviament, ja no vaig passar a preguntar pel departament de Pratiche linguistiche e analisi di testi, che imparteix les altres dos assignatures. Avui.

Metodologia
En efecte, avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. I hauré d'aprendre a estudiar d'una altra forma, ja que aquí les coses funcionen diferent. Encara no tinc del tot clar com funciona la cosa. Sé que hi ha unes lliçons magistrals (a les quals hi ha gent que no hi va i s'empollen simplement el llibre recomanat pel professor). Periodicitat, dies i horaris... chi lo sa? (ara aniré a veure si m'ho expliquen). Pel que tinc entès, després dels exàmens el professor convoca l'examen (sembla que hi ha diferents convocatòries). Tampoc no sé quan són, però sembla que poden caure fins a finals de juliol. Bé, la qüestió és que, si un creu que se sap suficientment bé la matèria (o que se la sabrà suficientment bé el dia de l'examen) i es vol presentar a l'examen, ha de fer una reserva. O siga, ha d'omplir un formulari, lo statino, on es diu que es vol fer l'examen tal dia a tal hora i deixar-lo a la bústia del professor. I llavors ja ve el dia de l'examen, al qual cal portar un altre document on el professor escriurà la nota (ganes de gastar paper!).
Una característica important dels exàmens és que aquí són majoritàriament orals (a no, al final no en gasten tant de paper!), cosa a la qual no estic acostumat. Recordo l'examen pràctic de cordats (l'únic examen oral de la carrera), després d'haver estat esperant fora del laboratori a que arribés el meu torn, mentre la tensió i els nervis anaven a més mentre s'aproximava l'hora d'entrar... Em va tocar l'esquelet d'un gat i el professor més dur del departament. Estava nerviós... tremolava com una fulla... i parlava baixeeet... com quan de menut anava al confessionari. Ara, amb l'experiència de les comunicacions a congressos i de cantar en públic, suposo que serà diferent.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Gomorra

Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir el llibre de Gomorra, que vaig comprar tan aviat vaig posar els peus a Roma fa dues setmanes. Abans de comprar-lo, suposava que el títol era una espècie de joc de paraules entre camorra i Gomorra, la ciutat (juntament amb Sodoma) que segons l'Antic Testament va ser destruïda per Déu per castigar-la pels seus pecats. Més o menys... La raó del títol s'esbrina en arribar a un dels últims capítols del llibre, en llegir un discurs preparat (però no llegit) per al funeral d'un mossèn assassinat per plantar cara a la camorra:

"Non permettiamo uomini che le nostre terre diventino luoghi di camorra, diventino un'unica grande Gomorra da distruggere! [...] Non vedete che questa terra è Gomorra, non lo vedete? Ricordate. Quando vedranno che tutto il suo suolo sarà zolfo, sale, arsura e non vi sarà più sementa, né prodotto, né erba di sorta che vi cresca, come dopo la rovina di Sodoma, di Gomorra, di Adma e di Seboim che il SIGNORE distrusse nella sua ira e nel suo furore (Deuteronomio 29, 22). [...] Quello che divorate qui lo sputate altrove, lontano, facendo come le uccelle che vomitano il cibo nella bocca dei loro pulcini. Ma non sono pulcini quelli che imbeccate ma avvoltoi e voi non siete uccelle ma bufali pronti a distruggersi in un luogo dove sangue e potere sono i termini della vittoria. È giunto 'il tempo che smettiamo di essere una Gomorra'..." (Saviano, 2006, p. 264-265)

Un discurs que, en la meua opinió, resumeix perfectament l'objectiu del llibre. La de denuniciar una situació inaguantable, una realitat corrupta en què tot és vàlid per obtenir diners i poder... Tot és vàlid: l'assassinat, la tortura, l'extorsió... però també l'explotació laboral, el comerç d'estupefaents, experimentació en persones (de la puresa i efectes de la droga), els abocaments, no incontrolats, incontroladíssimis, de tot tipus de residus (tòxics, urbans, fins i tot de morts que fan nosa als cementiris) amb el consegüent enverinament d'inmenses àrees de terreny...

Però el més fort és que no és només Nàpols i la Campània que estan afectats... Les ramificacions d'aquest càncer s'extenen per tot el món. Els diners obtinguts de les activitats il·legals s'inverteixen després en negocis legals (restaurants, botigues de moda...) en altres llocs del món (Alemanya, Escòcia, França, Catalunya...) que serveixen als camorristes per continuar augmentant encara més el seu poder i riquesa.

SAVIANO, R. (2006) Gomorra. Mondadori, Milano. 329 p.

divendres, 20 de febrer de 2009

Germana

- Germana sta sempre a Roma?
- sì.
- E come mai tu sei a Bari e Germana a Roma?

Ecco cosa mi ha chiesto Tiziana questo pomeriggio... Già sabato scorso mi aveva chiesto: "Ah, ma vieni da solo? Pensavo che ci sarebbe anche Germana..." Quella volta avevo evitato raccontargli che successe, perchè non mi piace tanto pensarci... però oggi non potevo evitarlo più...
Fu l'ottobre di 2007, dopo le nostre bellissime vacanze insieme. Presi l'aereo e andai a Roma con un unico obiettivo, per una sola raggione, con una sola cosa in testa: dirgli a Germana quello che non le avevo detto nel momento giusto. Che mi piaceva tantissimo, che le volevo tantissimo bene, che non mi importava la distanza ne le difficoltà, baciarla... Ma... non volse... Mi disse che non era un rifiuto, che non era un no a me, ma alla situazione. Io a Barcellona, lei a Roma e in più lei era incasinatissima... Ne rimasi distrutto.
Pensavo che fossi già superato, che potevo continuare avanti senza guardare indietro. Però oggi mi sono reso conto che purtroppo rimane ancora una grossa spina inchiodata nel mio cuore...

C'è chi dice che cantare è come fare uno strip tease, che metti la tua personalità al nudo davanti a tutti quelli che ti stanno ad ascoltare... Noi cantammo tante volte insieme, mettendoci sempre tutto il nostro essere, a due voci in una bella armonia, in una incredibile fussione anche espirituale (a quella fisica purtroppo non ci arrivammo...). Al meno io lo sentì così... un'esperienza così emozionalmente intensa!

E tutti si accorgevano che faccevamo una bella coppia. "Ma come, non state insieme tu e Germana? Ma se estavate così benini insieme!" mi ha detto Tiziana. Anche quel vecchietto nel bus che ci portava in stazione l'ultimo giorno delle vacanze lo disse: "Ma una coppia che si parla così teneramente e non siete fidanzati?!" Infatti...

C'aggiu fa', Germana? C'aggiu fa'? Ci sto ancora, non ho ancora dimenticato quanto ti voglio bene. Però non sono più in grado di accettare ancora un no per risposta, mi lascerebbe proprio a pezzetti... Però so bene che nel fondo del mio pensiero una delle raggioni per venire in Italia era riprovarci con te (e so che anche tu lo sai), avere una seconda opportunità. Adesso la situazione è canviata, in un certo senso sono più vicino, però ho proprio paura di ricevere la risposta che non voglio...

dijous, 19 de febrer de 2009

Buongiorno

En el paper de diari en què estaven embolicats els ous que he comprat aquest matí hi havia escrit això:

"Ancora non ci credo / stai arrivando da me / e la notte è una manciata /di stelle e d'allegria " (Mario Benedetti). Sì, c'è qualcosa che mi piace tanto quanto il tuo abbraccio. Ed è l'emozione di aspettarlo: sapere che ci vedremo, sapere che arriverai, sapere che stavolta riuscirò -forse- a riconoscere i tuoi passi. E l'attesa è un lungo sorriso.

Que vol dir:

"Encara no m'ho crec / vens a casa meua / i la nit és una estesa / d'estels i d'alegria" (Mario Benedetti). Sí, hi ha una cosa que m’agrada tant com la teua abraçada. I és l’emoció d’esperar-la: saber que ens veurem, saber que arribaràs, saber que aquesta volta aconseguiré – potser – reconèixer els teus passos. I l’espera és un llarg somriure.

Un augurio?

dilluns, 16 de febrer de 2009

Canosa di Puglia

Dissabte vaig anar a Canosa di Puglia per veure el Pino. que presentava una comunicació sobre el tarantisme a Canosa en el segle XVIII en el marc d'un simposi d'investigacions històriques sobre Canosa.

Anècdotes
Per anar a Canosa vaig agafar l'autobús. M'havien dit que podia comprar el bitllet directament a l'autobús, però quan li vaig dir al conductor no me'l va voler vendre: "Se lo compri qua costa di più" (un recàrrec de 1,50-2,00 €). Primer, li va preguntar a una noia que també havia de pujar si tenia un bitllet de sobres per vendre'm (no, només tenia el seu) i va acabar fent-me comprar-li un bitllet de Bari a Bari-Santo Spirito (0,90 €) a un home gran. I em va dir que a Sto Spirito pararia al costat de l'estanc i que podria baixar en un moment a comprar el bitllet fins a Canosa. Al final no va parar a Sto Spirito, sinó al poble de després, Giovinazzo, al mig del carrer, mentre jo comprava el bitllet (4,20 €).
Em fa pensar en aquella vegada a Nàpols, que tampoc duia bitllet i li vaig preguntar al conductor si el podia comprar allí. I em va dir que no, que l'havia de comprar a l'estanc, però que aquella hora ja estaven tancats i que pugés igualment.
Més tard, aquell mateix dia, el noi que em va portar a l'estació de Barletta em va explicar una altra anècdota de Nàpols. Sembla ser que quan ell era adolescent havia anat amb uns amics a un concert a Nàpols. Van baixar del tren a l'estació central de Nàpols i allí van agafar un autobús per anar a l'estadi on feien el concert. Li van preguntar al conductor on havien de baixar per anar a l'estadi i... s'havien equivocat d'autobús! Però no va passar res... el conductor va apagar els llums de l'autobús i els va dur fins a l'estadi!

Canosa
Canosa (Canusa en dialecte) és un poble situat sobre un turó, al costat del riu Ofanto. El poble té una petita catedral dedicada a Sant Sabí. De fet, quan la vaig veure vaig dubtar si era la catedral o era una església normal i corrent (no hi havia cap rètol on ho digués). El cos principal de la catedral (planta de creu grega) és del segle XII (quan la Pulla estava dominada pels normands) i sembla que va ser construïda per Bohemund, un cavaller normand. L'any 1111 Bohemund va ser enterrat en un petit mausoleu que es troba al costat de la catedral (i que no vaig tenir temps de visitar). Posteriorment, en el segle XVII es va allargar la nau de l'església. L'interior, com ha passat amb moltes esglésies italianes, està reformat. De la conformació original hi ha les columnes originals i els seus capitells (si bé es van afegir altres columnes per reforçar l'edifici), i el púlpit i la trona del bisbe, tots dos esculpits en pedra i d'una gran bellesa i de trets orientals. També dins de l'església s'hi poden veure les portes de bronze del mausoleu de Bohemund.
Un altre dels aspectes interessants de Canosa és la presència de sales subterrànies (no visitables) que van tenir el seu origen en les excavacions per obtenir pedra calcària per a la construcció o com a bodegues. Actualment, s'està estudiant la possibilitat de recuperar-ne algunes per dedicar-les a usos turístics: per activitats restauratives o com museu.

Un projecte de "restauració" del riu Ofanto
Entre les comunicacions del simposi n'hi havia una que tractava sobre un projecte de restauració del riu Ofanto que si no vaig errat van preparar tècnics del Parc regional del riu Ofanto. L'organitzadora del simposi, en presentar el ponent, un enginyer, va dir que ens ensenyaria com és d'important respectar l'ambient. Bé...
La presentació va ser bastant vaga i poc concreta. En cap moment es van presentar els objectius del Parc (de conservació, de gestió, de regulació...) respecte al riu, ni es van detallar les amenaces o pertorbacions existents, ni de fet quin era el pla i quins els seus avantatges i desavantatges. Molt per damunt (una sola frase), el ponent va dir que hi havia un problema de manca d'aport de sediments a la desembocadura, que suposo que és la raó de ser del pla. La seua exposició, bàsicament, va consistir en una comparació entre fotografies de fa 30 o 40 anys, que mostraven un riu amb aigua i sense vegetació, i fotos actuals, que mostraven un riu amb poca aigua i molta vegetació, i en deixar entreveure (tampoc no ho va dir clarament) que la vegetació exercia una excessiva pressió sobre el riu. La idea que volia transmetre és que era la vegetació la responsable que baixés poca aigua pel riu (?!). La solució al problema no la va dir, però pel que deia s'endevinava quina era la seua proposta, impressió que va confirmar un companya seua en la comunicació posterior quan se li va escapar la paraula "tala".
No vull entrar en si una tala és o no una bona opció de gestió en aquest cas, ja que amb la poca informació que va donar el ponent i sense saber-ne res no puc opinar. Però allò que sí que puc dir és que no crec que s'haja fet cap tipus d'estudi seriós del riu per redactar aquest projecte. Normalment, com mostren molts estudis, són els baixos cabals que permeten el desenvoulpament de la vegetació en el llit del riu en les zones que abans eren ocupades per l'aigua. Jo em pregunto: s'han estudiat les causes reals del baix cabal? S'ha fet un estudi dels usos de l'aigua en tota la conca? S'ha fet un balanç sedimentari a nivell de conca? S'han estudiat els avantatges i desavantatges del projecte? Jo crec que no. Només cal pensar en allò que em va dir Germana l'altre dia sobre el projecte de restauració d'un afluent del Tíber, en què està treballant. Per exemple, la mateixa autoritat hidrogràfica del Tíber els va passar uns plànols topogràfics en què les corbes de nivell estaven... fetes a mà! I només a mà, també estaven fetes a ull!!!

Tarantisme a Canosa
El tarantisme és un fenomen que es troba extès (històricament) per tot el Mediterrani. Consisteix en la curació de les picadures de taràntul·la mitjançant la música i el ball. En el cas de Canosa, el fenomen va ser observat en el segle XVIII per dos viatgers estrangers: un anglès (Berkeley) i un alemany (van Riedesel). Segons aquests viatgers, els malalts s'encomanaven a Sant Sabí (a diferència del Salento, on era Sant Pau) i introduïen la part del cos on s'havia produït la piacada en un forat que hi ha a la cripta de la catedral, on va ser enterrat el sant. La curació tenia lloc després de ballar durant tres dies al so de la música. Entre els instruments utilitzats, van Riedesel hi va observa la zampogna, l'equivalent del sac de gemecs local.

Una altra anècdota
Per tornar, un noi em va portar a Barletta per agafar el tren de les 22:50 cap a Bari. De camí cap allí, en un tram de recta amb línia contínua vam trobar-nos un cotxe de la Guardia di Finanza (polícia que s'ocupa de delictes econòmics) que anava una mica lent. Total, que com que portàvem pressa i no venia ningú en l'altre sentit el noi va decidir adelantar el cotxe de polícia saltant-se olímpicament la línia contínua! Bé, al cap i a la fi no era de la seua competència...

Fi de viatge
I a la mitjanit vaig arribar a casa, gelat, en un dia mooolt fred en què fins i tot va nevar!

Internet

És increible la de controls necessaris per accedir a internet en aquest país! Si fossen tan primmirats per altres coses...

L'altre dia vaig anar al locutori (gestionat per indis, crec) i em van demanar el carnet. Fa dos anys, quan estava de vacances amb Germana, el dia després d'aquella nit fatídica en què van acabar les meues esperances, vaig anar a un locutori, necessitava parlar amb algú, encara que fos per internet. Ja llavors em van fer una fotocòpia del carnet, però vaig pensar que era perquè no marxés sense pagar. Però no. Forma part de la política de lluita antiterrorista d'Itàlia. Quan et conectes a internet t'han de tenir fitxat: nom, cognoms, adreça, número del document d'identitat, nacionalitat...

El dia següent hi vaig tornar. Aquesta vegada no hi era la dona que m'havia atès la primera vegada, sinó qui suposo que era el seu marit. I va dir-me que el carnet espanyol no servia, que havia de ser l'italià o el passaport. Això ja em va començar a fer pujar la mosca al nas. Hauria pogut dir-li que el dia anterior me l'havien acceptat i posar-me a discutir, però acabava abans anant a buscar el passaport. Al cap i a la fi era a dos passos de casa.

D'altra banda, cal dir que internet és una mica car, dos euros l'hora. Quan a Barcelona costa la meitat... Per tant era qüestió de dirigir-se a les Isole didattiche de la universitat. Il·lús de mi! També cal donar les dades i inscriure's per poder-hi utilitzar internet! I clar, només hi ha dos dies a la setmana per fer el tràmit, i només pel matí... Hi vas el dia que toca i... et diuen de passar un altre dia! I clar... llavors l'encarregada no hi és... La sort és que la seua companya és prou amable per oferir-te d'usar un ordinador per consultar el correu.

I la xarxa wifi de la universitat? També cal registrar-se. Però per fer-ho cal el número fiscal... I tampoc no estic segur que els Erasmus hi tinguem accés... bffff... Per sort he trobat un lloc on "només" costa 1,5 euros l'hora.

dissabte, 7 de febrer de 2009

"Plaça del Rei" a Bisceglie

A Barcelona, els divendres de tardor i primavera hi ha ball tradicional a la Plaça del Rei. M'agrada molt anar-hi, i no parar de ballar... Però en tots els anys que vaig ser a Barcelona no hi vaig poder anar molt sovint, ben just si hi vaig anar una dotzena de vegades. Però he descobert (només arribar a Bari) que aquí també hi ha ball folk els divendres: a un poble que es diu Bisceglie.

De fet, es tractava més bé d'un taller de periodicitat setmanal. Va ser Vincenzo, un noi que vaig conèixer el primer any que vaig ser a Estadanza, qui m'hi va portar. La major part de la sessió va consistir en música de llauna i ballar. Al principi van fer algunes danses que no coneixia de res. Poc a poc van anar sortint coses que ja em sonaven més, però que havia ballat molt poques vegades. A meitat de la sessió van ensenyar un ball argentí (del qual no recordo el nom) que em va recordar una mica a la sevillana. Després, ja vaig conèixer quasi totes les danses. Va ser curiós veure les diferències que hi havia entre alguns balls ballats a la Plaça del Rei i allí. Per exemple, em va despistar que a la Xampanya repetien només una vegada cada una de les parts. El Cercle Circassià era molt semblant, la diferència més important era l'actitud en anar capa l'interior del cercle, que era més alegre i comediant. A més, en finalitzar la volta de parelles els nois feien fer una volta a la noia per tornar a tancar el cercle (opció que s'ha anat estenent en els últims anys a Catalunya). D'altra banda, hi havia també algunes diferències en el vals familiar, amb una figura inserida entre el quart "passa la noia" i el ballar el vals en parella. Pel que fa al xotis i a la masurca, eren una mica més pobres en figures, però suposo que és perquè a Catalunya portem uns quants anys de davantera en aquestes questions...

D'altra banda, hi havia una noia que ballava molt bé. Bonica, cabells castanys llargs i ondulats, primeta, alegre... i a qui li encanta Barcelona. Com tants altres italians, no li importaria anar-hi a viure. Li vaig dir de ballar diverses vegades... Més tard Vincenzo em va dir: "Jordi, oggi ti sei proprio scatenato con Valeria" :-P

Finalment, la sessió es va acabar. I va acabar, com no podia ser d'altra forma, amb la tamurriata, la tarantel·la del Gargano i la pizzica. Llàstima que no vaig portar les castanyetes... He de confessar que aquí, després de dos hores ballant, vaig haver de parar perquè ja no podia més. Està clar, falta entrenament i sobren alguns quilos... ;-)

PD: després del taller, uns quants de nosaltres vam anar a sopar: pizza uns, amanida els altres (per allò de la dieta ;-) ). Ah! AnnaMaria, e niente Coca Cola, ma vino.

Casa


Bé, ja tinc casa a Bari. La veritat és que ha estat arribar i moldre.


Vaig a arribar a Bari dimecres. I hi vaig arribar mort de cansament per tantes hores de viatge... Però Romina ja havia comprat un diari d'anuncis per buscar la casa. Abans de dinar ja n'havíem marcat uns quants i havíem començat a localitzar els llocs al plànol. N'hi havia un que semblava estar prou bé. Però Romina, si bé li sonava el nom, no sabia on era el carrer. Buscant "Via de Nittis Bari" al Google no sortia res, trobava carrers en altres pobles del voltant. Jo li deia que devia ser en un d'aquests pobles i no a Bari, però ella insistia: "No, c'è. L'ho sentita questa strada e penso che non è lontano". Una mica més tard, va dir-me "Vediamo, cerca "Via de Nittis San Pasquale"" (San Pasquale és el barri de Bari on érem)". El resultat... trrrrrrrrrrrrrrr... tachán! Era el carrer paral·lel!!!


Per tant, el vam anar a veure aquella mateixa tarda. I com que va agradar-me molt, ja me'l vaig quedar. Com a curiositat, l'ama del pis va regalar-me una botella de vi del poble de son pare!

PD: divendres vaig anar a la universitat per matricular-me. Només vaig tardar un quart d'hora! Quina meravella, això és vida!!!

dimecres, 4 de febrer de 2009

Haciéndose a la mar

El sol se ha puesto ya,
una etapa de mi vida ha acabado,
y la nave del destino ya ha zarpado.
Allá en el horizonte,
las luces y sombras de la gran ciudad,
luces y sombras del pasado que se va.
Después, pasado un rato,
solo oscuridad del destino ignorado,
mañana al salir el sol serà mostrado:
la inmensidad del mar,
la libertad de elegir nuestro destino,
lejano en el horizonte nuestro sino,
la costa, nuevas tierras,
donde seguir nuevas sendas e ilusiones,
descubrir experiencias y sensaciones.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Falten... eeeh... un dia! ;-)

Ahir, 23:58
Em gito després d'haver acabat i enviat uns deures del màster.

Avui, 00:15
Havent llegit una mica, m'adormo.

Avui, 05:30
Em giro de costat al llit, s'hi està bé... quan s'obre la porta de la meua habitació. És mon pare que em desperta per sortir cap a Barcelona.

Avui, 05:50
Sortim.

Avui, 08:00
Arribem a Barcelona. Entrant per la Ronda Litoral, en diumenge a primera hora, és un moment.

Avui, 08:30
En menys de mitja hora hem baixat i carregat tots els trastes. De poc no em deixo els jerseis estesos! Tornem cap a casa. Quines presses!

Avui, cap a les 09:00
L'indicador de la reserva està encès ja des de la sortida de Barcelona. Sortim a Vilafranca del Penedès, no sigui que ens quedéssim tirats al mig de l'autopista. Veus, tantes presses... Després parem a esmorzar.

Avui, 11:30
Ja som a casa i ho hem descarregat tot.

----------------------------------------

El record del dia d'avui el tindré a la memòria durant molt de temps... Sobretot pel cansament que noto a les cames per haver pujat i baixat carregat tantes vegades les escales del pis de Barcelona!! ;-)

Riassunto degli ultimi giorni

Questi ultimi giorni sono stato proprio impegnatissimo a finire di sistemare tutto! E quindi, non ho avuto il tempo di scrivere tutti i post che volevo. Mo devo risolverlo:

Giovedì
È stato il giorno dell'addio ai colleghi dell'università. Però invece di salutarli io, erano loro che mi salutavano. Loro tornavano a casa, mentre io rimanevo ancora lì a fare le coppie degli archivi e documenti del computer che mi servivano per finire la tese, raccogliere i pocchi effetti personali che rimanevano, a finire alcuni calcoli col Matlab, rispondere alcune mail... Bisognava lasciare tutto legato. Eh! Avrei anche voluto lasciare più meno legato il fatto del laboratorio di pizzica prima di partire, però non è stato possibile... ebbè...
La sera sono stato a cena da Ivan ed Emma, quella che era anche stata casa mia per più di due anni. Lo ha detto anche lui, è passato così veloce questo periodo di otto mesi nella nuova casa nel Paral·lel! Di solito passiamo per la vita così, senza guardarci intorno, spingendo un giorno dopo l'altro, immersi nella rutina del lavoro interrotta ogni tanto per le attività estrarodinarie, finchè un giorno ci rendiamo conto che son passati otto mesi da quando abbiamo fatto trasloco, cinque anni da quando iniziammo il dottorato, sedici da quando finiammo la scuola elementare... Per me è stato adesso che questa etappa della mia vita sta per finire. E, quindi, sto più attento alle cose che sto per lasciare per un po', tentando di portare con me i riccordi più vivi possibili: i volti familiari, i paessaggi quotidiani (il fiume, le montagne, le strade di Barcelona...), il sapore del cibo fatto dalla mamma, la compagnia degli amici, la famiglia, i giocchi con mia sorellina...
Venerdì
Avendo salutato i colleghi del lavoro, ho dedicato tutto il giorno a raccogliere tutto, buttare via quello che non serviva, mettere le cose in scatole, borse, buste, zaini... poichè oggi (domenica) dovevo portarlo via a Tortosa. È stato anche il giorno di preparare la valigia. Specialmente difficile è stato scegliere i libri per portare con me. Eh, lo so, i libri sono un peso in più, però alcuni libri mi servono e altri mi piacciono troppo per lasciarli dietro. Comunque, alla fine ho dovuto togliere più libri della lista iniziale, non potevo lasciare i pantaloni per prendere un libro! ;-) Quindi la lista è rimasta così:
  • un paio di guide, una d'Italia e quella che ho comprato l'altro giorno
  • un paio di libri di cucina: Puglia la tradizione in cucina (ovvio dovevo portarlo) e L'amore goloso (le sue ricette son troppo seducenti ;-) )
  • un po' di libretti di musica (ecco, uno degli obiettivi del viaggio è imparare sulla musica del sud d'Italia): Cançoner de butxaca, Manuale di violino popolare, Celebri canzoni (napoletane, serie seconda), Le più belle canzoni romane antiche e moderne (I volume) e, come no, Le Cicale, canti salentini di tradizione orale e Musiche tradizionali del Salento
  • libri di lingue e traduzione: Diccionari Italià-Català, Manual de traducció anglès-català, Diccionario Español-Griego, A Greek Grammar (vi devo dire che voglio profittare per praticare il greco?)
  • Vuoi giocare con me? mmm... d'això...

Mo che ci penso... è un bel po' di roba!!