Vola, uccellino, vola

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Se gli avessi tagliato le ali,

l'uccello sarebbe mio,

non sarebbe volato.

Ma allora,

non sarebbe più stato un uccello.

Ed io...

amavo l'uccello.

In un'inutile guerra

Sei l'amore della mia vita, la persona più importante per me

e ti porto tutti i giorni nel mio cuore, ben dentro di me.

Sei tanto dolce, tanto tenera... tu dici una mala persona?

Quando mai dolcino, quando mai frittella?

Ti guardo nelle foto, quelle che ho preso ultimamente

ed in alcune di esse, lo vedo, lo scopro veramente

lo sguardo innocente, lo sguardo da bambina

che hai in quella foto, così, tanto bella.

E' tanto difficile a volte, ci sono tanti ostacoli,

tanti imprevisti ci sono, cose che non calcoli...

Che non calcolo, che non calcoliamo.

E ci perdiamo, in fondo a una guerra.

Io e te, te e io, come possiamo comunicare?

Dov'è nascosta la chiave che ci può salvare?

Ti amo, mi ami. Perchè tutto quanto?

Perchè ritorniamo a cadere per terra?

In un'inutile guerra...

Se ti abbraccio non aver paura

"Se ti abbraccio non aver paura". E' che ti voglio bene... E' un modo per dimostrarti la mia stima, che ci tengo a te.

Nel avvicinarsi dei due corpi, si ravvicinano pure i pensieri, i sentimenti... Ci fondiamo in un solo ente, cumpatiamo, sentiamo allo stesso tempo la tristezza tua, la tenerezza che mi crei, il sollievo... Entriamo in uno stato di pace assoluta, di non pensiero, di sentire solo l'un l'altro.

Se ti abbraccio, non aver paura. Io sono te; tu sei me. Noi, due, siamo/sono uno.

Stretti stretti...

Diceva una mia professoressa di balli popolari che il ballo è un'espressione verticale di un desiderio orizzontale.

Raffaella l'avevo conosciuta alcun tempo fa, allo stage di Diamantini, penso. E ci eravamo visti in altre occasioni: l'inaugurazione dell'archivio sonoro della Puglia, a Bisceglie, alla festa in piazza a Bari... Allora mi era sembrata chiusa. Avevo tentato di parlarci, ma non mi aveva dato molta retta. Venerdì, però, allo stage di Corato c'è stato feeling...

Non ricordo bene come, ma ci siamo trovati i due a parlare, a morire dalle risate delle cose che dicevamo, a ballare insieme ripetutamente... Anche a giocare... Non succede spesso che mi sento così tanto a mio aggio con qualcuno...

Così, alla fine abbiamo ballato una mazurca insieme, stretti stretti, lei che poggiava la testa sulla mia spalla... E poi anche uno scottish... E altri balli dopo. È stato tanto bello, che ho avuto voglia di più...

Cervesa txeca

Tenia raó l'AnnaMaria quan deia que la relació de la Irena amb el barès duraria poc... Jo també ho suposava per la descripció que me n'havia fet la Irena, gelós i dur. M'ho explicava ahir per la tarda, quan vam quedar per posar-nos al dia del què ha passat en aquests dies en què he estat fora. Em diu que tots els baresos són iguals, que tots són així. Es tracta de conquistar una dona i, quan han tingut allò que volien, una altra. Diu que a Bari és així, que les relacions es viuen al dia, cada dia es redecideix si s'està junts o si es canvia de parella...

Sento que li hagin fet mal, però no puc deixar de pensar que potser ara tindré una oportunitat... Ella no ho sent que s'hagi acabat, ell és una persona terriblement egoista, és millor així. I jo ja ho sabia, que és millor així, que li faria mal... però no puc entendre com és que hi ha tantes dones que s'ajunten amb persones que està claríssim que els faran mal... Sincerament, no ho entenc...

Però "mors tua, vita mea" i aprofito l'oportunitat per proposar-li a la Irena de passar per casa, que l'invito a prendre una cervesa. No li dic, però, que es tracta de cervesa txeca, és una sorpresa.

Feia algunes setmanes que tenia dues cerveses txeques a casa. La Irena sempre diu que la cervesa txeca és més bona que la italiana. Per això, com que a Bari no se'n troben, vaig demanar-li a la Montse si me'n podia portar un parell de Barcelona quan vingués per les vacances, per donar-li una sorpresa. Però això va ser abans de saber que estava amb el barès... Quan van arribar les cerveses, ja no tenia sentit donar-les-hi, i me les vaig guardar per a una millor ocasió...

Una ocasió que va arribar ahir. O això pensava... Mentre érem a casa va fer un comentari que em va demolir: "Per fortuna il mio ragazzo di Praga non mi ha abbandonato per questa sciocchezza". La història es repetia... Tenia un culet d'aigua al got i me'l vaig beure d'un glop intentant tragar amb aquell glop també la desil·lusió causada per la revelació... Però el regust amarg de la cervesa txeca roman encara en la meva boca...

Respostes

Preguntes

Dos camins que es creuen, un sentiment que creix, alguna cosa més?

Una proposta dubtosa, una negativa temerosa. Dubtes als dos costats...Jo sé quins són els meus dubtes. I els seus, quins són?

Hi ha res a fer?

Respostes

Necessitava respostes. I dissabte les vaig tenir. Durant la preparació a quatre mans d'un dinar. Si bé en un cert moment em va semblar que els vents podien bufar a favor, de seguida va quedar clar: res a fer, havia fet tard. Al menys no va fer falta ensenyar les cartes :-S I va ser bonic gaudir de la seva emoció per cuinar la paella...

Conseqüències

Durant el dinar, més confessions... a dues bandes.
Quan se'n va, la presa que retenia els sentiments es trenca i la desil·lusió m'inunda... Cal continuar endavant, ho sé, però costa tornar a començar. Fins que un missatge destorba el meu ensopiment: "Caro spagnoletto siamo in centro al caffè nero! Che fai? Hai digerito la paiella? Ti aspettiamo! Valentina, Irena, e Josita;)".

Un tremolor em recorre...

Què saben? Quina en porten de cap?

Telefono per veure on trobar-nos. És la Valentina que ha escrit... Em diu que em pose guapo, que m'arregle la barba, que em pose la jaqueta de l'altre dia... Uiuiui...

En asseure'ns a taula al Pellicano, la Valentina diu: "Spagnolo, vieni qua che ti sistemo io". Un volcà de dona, es veu de sobres. Seductora, tota vestida de negre, minifaldilla, mitges de malla, directa, absolutament desinhibida i mirada maliciosa... Quina temor!

Assegut al seu costat, els nostres costats es freguen (voluntària o involuntàriament?), l'excitació em recorre. Però no faig un pas sense saber quin terreny estic xafant. En efecte, és terreny vedat.

O no?

La nit arriba al final després de passar per un altre local, el Deus. Vaig tort (normal, una cervesa mitjana i un vodka amb llimona i no he sopat). No ha passat res. Està bé. La desil·lusió ha passat i el demà m'espera. El demà? No, l'avui m'espera!

Caffetteria Catalano

En una de les meves primeres passejades d'exploració per Bari vaig quedar feliçment bocabadat quan en una cantonada vaig trobar la Caffetteria Catalano. Avui finalment hi he anat. Amb la Irena.

El cognom Catalano

La primera vegada que vaig sentir esmentar el cognom Catalano va ser fa alguns anys, al curs d'Estadanza. Jo m'acabava d'inscriure, quan va arribar una noia, una típica italiana del sud, de cabells negres i llisos, i ulls foscos, i bellesa captivadora. En insciure's va dir el seu nom: Elena Catalano. La meva resposta va ser: "Ecco, vedi? Non sono l'unico catalano qui ;-)"

Després de descobrir la Caffetteria Catalano a Bari també he trobat el cognom en molts altres llocs. Per exemple, quan vaig anar a comprar un dels llibres obligatoris de Semiotica della traduzione, van donar-me un punt de llibre amb publicitat de la llibreria:

LIBRERIA DE ROSSI

di Onofrio Catalano

Via De Rossi, 157 - 70122 Bari

O a Isernia, on el bany no era Roca, si bé era Catalano. I en tants altres llocs... De fet, simplement mirant els rètols de botigues i negocis, m'he pogut adonar de com està estès el cognom Catalano. I una visita a la pàgina web dels cognoms d'Itàlia (http://www.gens.labo.net/) ho ha confirmat. En aquesta pàgina es pot veure com el cognom Catalano està distribuït àmpliament pel sud de la Península Italiana i Sicília, territoris que havien format part de la Corona d'Aragó. (Aquells que hi ha al nord hi són per l'emigració.) He provat a veure també la distribució d'altres cognoms com Spagnolo, Aragonese, Castigliano... però són pràcticament inexistents.

Lligams

Però fins avui, tot i que des del primer dia tenia clar que volia anar a conèixer la Caffetteria Catalano, encara no havia tingut oportunitat d'anar-hi. Hi hem anat aquesta tarda quan la Irena ha sortit de classe. I és que quan fa algunes setmanes que ens coneixem, s'ha creat un cert lligam entre ella i jo. És curiós com passen aquestes coses... Aficions comunes, caràcters compatibles, valors i formes de pensar semblants, ganes de compartir coses amb algú, necessitat de compartir-les... I es forma un lligam, es crea una complicitat, es reconeix en l'altra persona una amistat de tota la vida, encara que la coneguis de fa poc...

Melancolia primaveral

Dissabte al matí. Una passejada per Bari. El cel blau, el sol radiant, el verd dels arbres, el cant dels primers moixons, els insectes que ja es comencen a despertar parlen de l'arribada de la primavera... Si bé l'aire encara és fresc, l'escalfor del sol és suficient per sentir-se a gust al carrer. A la plaça Umberto I, des de fa uns dies es veuen els jubilats que juguen a cartes asseguts a cavall dels bancs de pedra. La forma de vestir va canviant: van desapareixent els abrics amb caputxa d'esquimal, es veuen els primers escots atrevits, el negre deixa pas a altres colors... Fins i tot els perfums de les dones semblen més fragants.

I amb els canvis externs, la primavera la sang altera, i arriben també els canvis interns. Desperten els sentits, els instints, en letargi durant l'hivern. L'augment de la temperatura exterior també porta a una major fogositat interior, al desig d'amor i contacte físic... Per tot arreu els ulls detecten dones belles, boniques, arreglades, ben vestides, atractives (i el nas, perfumades). Arreu... parelles. I parelletes. I el tacte es queixa (i el cor protesta), que voldria acariciar una pell, uns cabells. I abraçar, palpar un cos amant, descobrir tantes sensacions desconegudes... Els ulls voldrien tornar a trobar aquella alegre mirada enamorada, profunda i sincera, en els ulls d'una altra dona (o d'aquella que enyoren). La boca voldria beure dels seus llavis una cascada de sensacions, tastar el gust d'estimar... El cor troba faltar companyia per als diumenges assoleiats de primavera, per passejar agafats pel passeig marítim i les muralles de Bari vecchia; per a les nits fresques de divendres, per ballar fusos en una mirada que atura el temps; per compartir les ocupacions rutinàries de la setmana. I la ment? La ment espera aquella que fa que l'estar junts sigui un continu enriquir-se mútuament...

Baudolino

Umberto Eco

En estos días estoy leyendo Baudolino de Umberto Eco, un escritor que me encanta. Hay que decir que el primer encuentro con un libro suyo, Il pendolo di Foucault, no fue precisamente afortunado. Es cierto, hay partes del libro llenos de poesía, de sentimiento, o que transforman tu visión del mundo... Però hay muchísimas y muchísimas páginas que son un verdadero tostón.

En cambio, El nombre de la rosa, que me regaló Carmen, me pareció una maravilla. Es un libro que permite asomarse a la edad media, a la vida de un convento y a la política de esos tiempos mediante una historia de detectives, tan de detectives que hasta la presentación del personaje que hace de "detective", Guillermo de Baskerville, presenta claros paralelismos con Sherlock Holmes. Una trama magnífica que te engancha hasta el final.

Después de leer un libro como Il nome della rosa tenía que leer algo más de Eco. Y me interesé por Baudolino, a causa de un comentario que hizo Carmen. Dijo que me parecía al personaje principal del libro, que habla todas las lenguas (aunque no es mi caso). Tengo que confesar que me entró curiosidad...

Además, estudiando traducción he descubierto que Eco ha escrito diversos libros sobre semiótica y traducción. Es por esto que he comprado Dire quasi la stessa cosa, que apenas he empezado. Y la verdad es que se lee como una novela, mucho mejor que los libros recomendados de las asignaturas que hago en la universidad. Aquél es claro y ameno, mientras que estos últimos son aburridos, abstrusos y, a veces, incluso mal escritos.

Celos y amor
Son muchos los fragmentos que me han gustado de Baudolino. Me ha gustado en particular el modo en que Eco utiliza los diálogos entre algunos de los personajes para mostrar las creencias y conocimientos de la época (por ejemplo la discusión sobre la existencia o no del vacío). Pero el que me ha impresionado más, a causa de las circunstancias de los últimos días, son estas líneas del comienzo del capítulo 34:

Ci ho riflettuto a lungo, dopo, e mi sono convinto che l'amore perfetto non lascia spazio alla gelosia. La gelosia è sospetto, timore e calunnia tra amante e amata, e San Giovanni ha detto che il perfetto amore caccia ogni timore.

En efecto, es la opinión que siempre he mantenido, que cuando se ama de verdad a una persona no hay lugar para los celos. ¿Puede haber verdadero amor si no hay confianza en la persona amada? ¿Los celos no son un reflejo del egoísmo? Sí, eso creo. Sólo que hace pocos días supe de una amiga mía que había tenido un mal trago con su pareja por querer venir a verme a Bari. Y no es la primera vez que me pasa algo así... Me pasó cuando fui a visitar a una amiga en Gandía. Ella me había ofrecido quedarme a dormir en su casa, pero a su novio no le hizo gracia la idea. ¡¿Y cuántas veces discutió otra amiga mía con su pareja de entonces porqué nos veíamos muy a menudo para ir de excursión o tomar algo?! Y eso que cuando ella me hablaba de sus dudas respecto a la relación muchas veces me ponía de parte de él...

La verdad es que me afectó bastante... En ese momento sentí un gran cansancio... No soy uno que va a robarle la chica a otro... Es cierto, como amigo me cuido de mis amigas, intento comprender lo que sienten, las escucho, tengo detalles con ellas, comparto cosas que para mi son importantes... Pero son cosas que con más razón tendrían que hacer los hombres con quienes están...


ECO, U. (2001) Baudolino. Bompiani, Milano. 528 p.
ECO, U. (2003) Dire quasi la stessa cosa. Bompiani, Milano. 391 p.
ECO, U. El nombre de la rosa.
ECO, U. Il nome della rosa. Bompiani, Milano.
ECO, U. Il pendolo di Foucault. Bompiani, Milano.

Primera classe

Prenguem-nos-ho amb un somriure
Sincerament, m'estic divertint en aquesta espècie de no-vacances. A aquestes alçades, els problemes organitzatius de la universitat es veuen des d'una altra òptica.

I també es divertia la noia grega, crec que becària de la professora de Teoria e storia della traduzione, quan li explicava a la professora que potser tindria problemes per assistir a la classe del dilluns, perquè els horaris que havien publicat de Linguistica spagnola estaven equivocats i encara no se sabia si les classes serien de 14:30 a 16:30 o de 15:30 a 17:30. I ella responia que teòricament els horaris s'havien fet perquè no hi hagués superposicions d'assignatures! Quin caos! I la noia que reia...

Què és més difícil, la traducció literària o l'especialitzada?
És amb aquesta pregunta, adreçada als alumnes, que ha començat la lliçó. Es podia fer perquè erem 4 ó 5 incloent la noia grega (que, no ve al cas, però s'havia assegut al meu costat després de preguntar-me si era espanyol i explicar-me que ella el parlava, si bé era grega, i a qui no m'havia donat temps dir que jo també parlo una mica el grec). Quan m'ha tocat respondre, m'he escapat per la tangent, he dit que en la traducció especialitzada són necessaris uns coneixements tècnics de la matèria i utilitzar un lèxic específic, però sense dir si és més fàcil o més difícil. Certament, la facilitat o dificultat de traduir un text és bastant relativa i no depèn tant de de si és literària o especialitzada, com dels coneixements i aptituds que es tenen. Per a mi, la traducció d'un text legal pot ser molt complicat, perquè és un tema que m'és bastant aliè. Però dóna'm un text de limnologia... i veuràs que fàcil em resulta!

Traducció ad verbum o ad sensum
Durant tota la història de la traducció (al món occidental), des de Ciceró i Sant Jeroni, el pensament teòric de la traducció s'ha mogut al voltant de la noció d'equivalència entre el text de sortida i el d'arribada, sobre si cal que siguin equivalents paraula per paraula, ad verbum, o si cal que siguin equivalents en el sentit, ad sensum. M'ha sorprès com en certs moments de la història (per exemple en temps de lluis XIV), si bé el patró de la traducció literària era la traducció ad sensum, en el sentit de reproduir la bellesa de l'obra original, era així mentre el text original no entrés en contradicció amb els cànons culturals de l'època. En aquest últim cas calia modificar l'obra, que esdevenia bèlle infédèle.

Benedetto Croce
En un moment de la classe, la professora ha posat com a exemple un fet relacionat amb Benedetto Croce.
-Forse spiego chi è? Lei, -adreçant-se a mi- ne ha sentito a parlare?
-Eeeh... so che è il nome di una strada...
-Eh, appunto, per quello lo dico -ha respost una mica descol·locada.
I la noia grega que reia per baix del nas... :-P

Fi de la classe
Una cosa que he observat en els dos convenis a què he assistit a Itàlia és que els professors universitaris tenen un tipus de retòrica particular, amb abundants citacions a autors clàssics o importants. A més, els agrada acabar les seves exposicions amb un cop d'efecte, un comentari transcendent, d'impacte. Ha estat també així amb la lliçó d'avui, que m'ha donat la sensació d'estar ben estructurada i dissenyada de forma que acabés en un punt exacte, i no tallada a meitat de la frase per la campana. En efecte, les últimes frases han estat per dir que els dubtes al voltant del concepte d'equivalència formal havien dut al desenvolupament del concepte d'equivalència dinàmica. E del concetto di equivalenza dinamica, se ne parla la prossima volta.
Punt.

PD: I la noia grega al final? M'ha caigut simpàtica, però m'ha faltat el desvergonyiment per dir-li res... només un ciao i un somriure... pfff... se ne parla la prossima volta...

Sol, solet

Sol, solet,
vine'm a veure,
vine'm a veure...

No había pensat mai que aquesta cançó pogués tenir un altre sentit... I, de fet, ja veus...

Aquest cap de setmana estic sol. Solet. Vine'm a veure.

Podria haver fet l'intercanvi culinari italocatalà paella-'nghemereddhe amb la Valeria, però ella no hi era aquest cap de setmana.

Podria haver anat al Lazio al curs de danses del Pino, però vaig preferir quedar-me per poder anar a la festa del Vincenzo.

Podria haver anat a la festa del Vincenzo, però els seus amics, que havien de venir de Milà, no van venir i no s'ha fet.

Podria haver fet un te i la xerradeta amb la Romina, però ella tenia feina.

pffff...

Total que m'he quedat a casa a passar fred... amb una foto de la neu com a fons de pantalla... i amb mal de coll en record de tantes hores davant de l'ordinador treballant en la tesi... o perdent el temps amb el Pescamines...

Sol, solet,
vine'm a veure
que tinc fred!

Germana

- Germana sta sempre a Roma?
- sì.
- E come mai tu sei a Bari e Germana a Roma?

Ecco cosa mi ha chiesto Tiziana questo pomeriggio... Già sabato scorso mi aveva chiesto: "Ah, ma vieni da solo? Pensavo che ci sarebbe anche Germana..." Quella volta avevo evitato raccontargli che successe, perchè non mi piace tanto pensarci... però oggi non potevo evitarlo più...
Fu l'ottobre di 2007, dopo le nostre bellissime vacanze insieme. Presi l'aereo e andai a Roma con un unico obiettivo, per una sola raggione, con una sola cosa in testa: dirgli a Germana quello che non le avevo detto nel momento giusto. Che mi piaceva tantissimo, che le volevo tantissimo bene, che non mi importava la distanza ne le difficoltà, baciarla... Ma... non volse... Mi disse che non era un rifiuto, che non era un no a me, ma alla situazione. Io a Barcellona, lei a Roma e in più lei era incasinatissima... Ne rimasi distrutto.
Pensavo che fossi già superato, che potevo continuare avanti senza guardare indietro. Però oggi mi sono reso conto che purtroppo rimane ancora una grossa spina inchiodata nel mio cuore...

C'è chi dice che cantare è come fare uno strip tease, che metti la tua personalità al nudo davanti a tutti quelli che ti stanno ad ascoltare... Noi cantammo tante volte insieme, mettendoci sempre tutto il nostro essere, a due voci in una bella armonia, in una incredibile fussione anche espirituale (a quella fisica purtroppo non ci arrivammo...). Al meno io lo sentì così... un'esperienza così emozionalmente intensa!

E tutti si accorgevano che faccevamo una bella coppia. "Ma come, non state insieme tu e Germana? Ma se estavate così benini insieme!" mi ha detto Tiziana. Anche quel vecchietto nel bus che ci portava in stazione l'ultimo giorno delle vacanze lo disse: "Ma una coppia che si parla così teneramente e non siete fidanzati?!" Infatti...

C'aggiu fa', Germana? C'aggiu fa'? Ci sto ancora, non ho ancora dimenticato quanto ti voglio bene. Però non sono più in grado di accettare ancora un no per risposta, mi lascerebbe proprio a pezzetti... Però so bene che nel fondo del mio pensiero una delle raggioni per venire in Italia era riprovarci con te (e so che anche tu lo sai), avere una seconda opportunità. Adesso la situazione è canviata, in un certo senso sono più vicino, però ho proprio paura di ricevere la risposta che non voglio...

Falten... eeeh... un dia! ;-)

Ahir, 23:58
Em gito després d'haver acabat i enviat uns deures del màster.

Avui, 00:15
Havent llegit una mica, m'adormo.

Avui, 05:30
Em giro de costat al llit, s'hi està bé... quan s'obre la porta de la meua habitació. És mon pare que em desperta per sortir cap a Barcelona.

Avui, 05:50
Sortim.

Avui, 08:00
Arribem a Barcelona. Entrant per la Ronda Litoral, en diumenge a primera hora, és un moment.

Avui, 08:30
En menys de mitja hora hem baixat i carregat tots els trastes. De poc no em deixo els jerseis estesos! Tornem cap a casa. Quines presses!

Avui, cap a les 09:00
L'indicador de la reserva està encès ja des de la sortida de Barcelona. Sortim a Vilafranca del Penedès, no sigui que ens quedéssim tirats al mig de l'autopista. Veus, tantes presses... Després parem a esmorzar.

Avui, 11:30
Ja som a casa i ho hem descarregat tot.

----------------------------------------

El record del dia d'avui el tindré a la memòria durant molt de temps... Sobretot pel cansament que noto a les cames per haver pujat i baixat carregat tantes vegades les escales del pis de Barcelona!! ;-)

Inizia il count down

Forse sembrerà incredibile, però fino a questo fine settimana non ho avuto la sensazione che sto per partire. Grazia e Romina mi avevano chiesto se ero emozzionato per la partenza, AnnaMaria mi aveva chiesto diverse volte se stavo contento o triste... Però infatti non avevo avuto tempo per pensarci, c'erano troppe cose da fare! Ce ne sono ancora tante di cose da fare... La differenza è che da domani quasi tutte hanno che vedere con la partenza: devo trovarmi una stanza a Bari, cominciare ad incassare gli effetti personali che ho a Barcelona e che devo riportare a Tortosa prima di partire, svuotare il frigorifero, salutare tutti quanti, preparare la valiggia...

Però quello che mi ha fatto pensare alla partenza è il fatto che è arrivato il momento di salutare gli amici, delle feste di comiato... Venerdì abbiamo suonato alla Cova, era l'ultimo concerto col gruppo prima di partire, e l'hanno dedicato a me. E oggi abbiamo fatto un pranzo di comiato a Collserola con loro e gli amici e colleghi dell'università. Mi mancherano. È l'unica cosa che mi dispiace del fatto di partire. Però devo seguire la mia strada, ci sono diverse cose, molto importanti per me, che devo imparare in questo viaggio. Devo andare avanti e, in ogni caso, tornerò, anche se è solo per discutere la tese. Anche perchè mi hanno già detto che per il prossimo concerto alla Cova ci devo suonare ;-) Comunque, Annamaria l'ha detto bene, se mi trovo una ragazza in Italia forse ci rimango... ;-)

Fra l'altro, non avevo mai ricevuto tanti e lunghi abbracci come in questi ultimi giorni. E non è dispiacevole.

Ce pu pao, pu sirno, pu steo
stin kardìa panta 'sena vastò.

Karma

El Karma, Plaça Reial, Barcelona.

-"M'agrada tenir dos homes al meu costat" - diu ella mentre ens agafa als dos, un amb cada braç. Per dos segons, tot el món desapareix, el meu pensament concentrat en la meua mà que li passa per darrera i l'estreny. Amb voluntat pròpia, instintivament, la meua mà comença a dir amb una lleu carícia, sentint el contorn del seu cos menut, allò que la veu no sap dir amb paraules. I construeix una frase composta de suaus pressions dels dits i del moviment de la mà sobre la seua esquena, una frase que parla de tendresa i d'atracció. Fins que el meu braç s'enretira, sense saber si el missatge ha estat captat i dubtant d'una resposta afirmativa a la pregunta...

[...]

La gent m'envolta, rient, ballant, bevent, agafant-se, parlant... Jo, observo l'escena intentant comprendre el com i el perquè de la barreja de cossos dansants quan em sorprèn veure el seu braç estès que em demana. Incrèdul em pregunto: "és a mi?" És a mi, el seu braç m'espera. La seua mirada fixa en mi m'hipnotitza i m'obliga a respondre a la crida silenciosa, lentament, aproximant-me, envoltant la seua esquena amb el meu braç. Però una pregunta d'una amiga s'hi interposa: "Jordi, dove hai la tua consumazione?" I el somni s'acaba.

Speranze perdute

Speranze perdute és el títol d'una peça que m'agrada posar-me a tocar amb el violí en els moments justament d'speranze perdute... Té un aire melancòlic i trist que casa molt bé amb els meus sentiments en aquestes situacions. Però endemés té una cosa positiva. I és que m'ajuda a exorcitzar els sentiments negatius. La raó és que, si bé es tracta d'una peça que està prou ajustada al meu nivell, està una mica per sobre de les meues capacitats i per tocar-la bé he d'estar absolutament concentrat en la partitura. D'aquesta forma, al cap d'una estona estic totalment capficat en la música, en ajustar l'afinació, en no perdre el ritme, en on he de posar els dits, en la direcció dels cops d'arc... i ja no me'n recordo de quina era la causa que ha fet que em posés a tocar aquella peça :-)

[...]

Aquí al costat, penjat a la paret, guaitant el saló de casa, tinc el quadre pintat per la Romina i que em va regalar la Grazia. Representa un ull que sembla que estigui a punt de plorar. És curiós, però molts dels quadres de la Romina em transmeten emocions i sentiments. Altres pintors no em comuniquen tant... Recordo una sèrie de quadres en què hi havia pintat el fum d'una cigarreta que fluïa cap amunt enmig d'un fons negre (com els anuncis del metro per deixar de fumar). Semblava que parlessin de desesperació. O aquell altre del passeig marítim de Bari vist des de darrera d'un vidre per on s'escorreva l'aigua de la pluja... Quina sensació de tristesa! O aquell altre que semblava que hi hagués dos cossos entrellaçats i que parlava de passió. Però els que em van agradar de veritat eren aquells que representaven cases que ondulaven al vent, recordant-me a la Pedrera. Van donar-me una agradabilíssima sensació de lleugeresa i tranquilitat... Una altra forma d'expressar sentiments... De vegades m'agradaria saber pintar i poder expressar jo també els meus sentiments amb colors i imatges... aniria molt bé quan es fa tard i ja no és qüestió de molestar els veïns amb el violí ;-)

Bari, Bologna, Urbino

Bari, Bologna, Urbino... Queste sono le tre opzioni che l'Università di Vic mi offriva per andare all'estero con la borsa di studio Erasmus.

Bari
A Bari c'ero stato. Due volte. La prima volta fu nel 2005, mi ci portò la mia amica Romina dopo il corso di Estadanza. Io dovevo prendere il treno a Lecce, però mi convinse assicurandomi che potrei cambiare il biglietto a Bari. E l'abbiamo fatto nel ufficio attenzione al cliente della stazione di Bari. Sono stati gentili, hanno mandato un fax e hanno detto che non c'era problema... Comunque, la sera quando sono arrivato in stazione c 'era il controllore che mi aspettava arrabbiato: "Allora?". Ed io: "????". "Allora, come mai non è salito sul treno a Lecce?" "Ma per chè? C'è alcun problema? Ho cambiato il biglietto..." Praticamente, sembra che quel treno non accettava proprio dei passeggieri a Bari e hanno fermato il treno solo per me!!! :-P

In ogni caso, quella volta non ho visto molto. Dopo di giorni di concerti in diversi paesi del Salento e, sopprattutto, dopo la nottata di San Rocco a Torrepaduli eravamo stanchi morti. Comunque, nel pomeriggio siamo usciti per prendere qualcosa. Maddò! Macchè cioccolatissimo gelato di cioccolato al ciccolato ho preso!! Gelato di cioccolato, con cioccolato caldo, scagli di cioccolato, biscotti... :-9 Da non dimenticare... Dallo stesso modo che non posso dimenticare la foccaccia che mi ha regalato Romina. Buona! (In caso che non lo sapevate la foccaccia di Bari è la migliore) Ma chi si resiste a una città che ti offre queste delizie?! ;-)

La seconda volta che ci sono stato è stata la state dopo. Tornavo in Salento per un altro corso di danze salentina, però questa volta mi accompagnava la mia amica Nani. Dopo di visitare Napoli, ci siamo fermato per un giorno a Bari per visitare Romina, prima di continuare viaggio. Quella volta Romina ci ha fatto fare un bel giro per la città: il lungomare, Bari vecchia... Nel porto, sono rimasto sorpreso di vedere come facevano i pescatori per ammollare il polipo, non l'avevo mai visto! Ce n'era uno, vecchietto, che gli dava delle mazzate. Un altro, più giovane, lo sbatteva contro il suolo una e altra volta.

Bologna
A Bologna non ci sono stato, sebbene ovviamente ne avevo sentito a parlare. La città universitaria, con i palazzi di mattoni rossi, piena di giovani e attività... In un certo senso, la scelta di Bologna sarebbe stata la scelta del dovere, poichè la sua università ha un prestigio maggiore di quella di Bari. Però penso che per una volta bisognava prendere la scelta del piacere, quella del dovere l'ho scelta troppo spesso e non mi ha portato dove volevo andare... Fra l'altro, forse è un ambiente troppo giovane per me...

Comunque, c'è un'altra cosa che mi ha fatto pensare alla possibilità di andarci: conoscevo qualcuno che ci voleva andare proprio quest'anno, la mia amica Germana. Come posso dimenticare le vacanze della state di 2007?! Abbiamo condiviso dei bellissimi giorni a girare con la pandina di sua nonna per Toscana, Abruzzo e Salento. Sono state delle vacanze piene di canti a due voci, di balli e concerti serali, di confidenze, di paesini, di chilometri e chilometri in macchina... però anche di aspettative non avverate... :-S Scegliere Bologna mi avrebbe dato l'opportunità di avverarle? Non lo so, però in ogni caso, io avevo già fatto quanto potevo fare. Se non avevo altre raggioni per scegliere Bologna, non era il caso.

Urbino
In quel momento, mai sentita. Quindi cercai un po' di informazione. Sembra che si tratta di una bella piccola città in mezzo alle montagna e piena di palazzi antichi. Infatti, il suo centro storico è patrimonio dell'umanità UNESCO. Certamente è un posto che so che mi piacerebbe... ma in questi momenti ho bisogno di qualcos'altro...

Quindi... Bari
In effetti, questa fu la mia scelta. Tutto sommato era la migliore opzione per me. Perchè è una città che mi piace, che mi permette di prendere la nave per visitare la Grecia, che mi da la possibilità di esplorare meglio la cultura e musica tradizionale del sud dell'Italia, perchè ci conosco qualcuno, perchè è ben collegata con Barcelona, e perchè con tutti gli oliveti mi sento come a casa.