Baudolino

Umberto Eco

En estos días estoy leyendo Baudolino de Umberto Eco, un escritor que me encanta. Hay que decir que el primer encuentro con un libro suyo, Il pendolo di Foucault, no fue precisamente afortunado. Es cierto, hay partes del libro llenos de poesía, de sentimiento, o que transforman tu visión del mundo... Però hay muchísimas y muchísimas páginas que son un verdadero tostón.

En cambio, El nombre de la rosa, que me regaló Carmen, me pareció una maravilla. Es un libro que permite asomarse a la edad media, a la vida de un convento y a la política de esos tiempos mediante una historia de detectives, tan de detectives que hasta la presentación del personaje que hace de "detective", Guillermo de Baskerville, presenta claros paralelismos con Sherlock Holmes. Una trama magnífica que te engancha hasta el final.

Después de leer un libro como Il nome della rosa tenía que leer algo más de Eco. Y me interesé por Baudolino, a causa de un comentario que hizo Carmen. Dijo que me parecía al personaje principal del libro, que habla todas las lenguas (aunque no es mi caso). Tengo que confesar que me entró curiosidad...

Además, estudiando traducción he descubierto que Eco ha escrito diversos libros sobre semiótica y traducción. Es por esto que he comprado Dire quasi la stessa cosa, que apenas he empezado. Y la verdad es que se lee como una novela, mucho mejor que los libros recomendados de las asignaturas que hago en la universidad. Aquél es claro y ameno, mientras que estos últimos son aburridos, abstrusos y, a veces, incluso mal escritos.

Celos y amor
Son muchos los fragmentos que me han gustado de Baudolino. Me ha gustado en particular el modo en que Eco utiliza los diálogos entre algunos de los personajes para mostrar las creencias y conocimientos de la época (por ejemplo la discusión sobre la existencia o no del vacío). Pero el que me ha impresionado más, a causa de las circunstancias de los últimos días, son estas líneas del comienzo del capítulo 34:

Ci ho riflettuto a lungo, dopo, e mi sono convinto che l'amore perfetto non lascia spazio alla gelosia. La gelosia è sospetto, timore e calunnia tra amante e amata, e San Giovanni ha detto che il perfetto amore caccia ogni timore.

En efecto, es la opinión que siempre he mantenido, que cuando se ama de verdad a una persona no hay lugar para los celos. ¿Puede haber verdadero amor si no hay confianza en la persona amada? ¿Los celos no son un reflejo del egoísmo? Sí, eso creo. Sólo que hace pocos días supe de una amiga mía que había tenido un mal trago con su pareja por querer venir a verme a Bari. Y no es la primera vez que me pasa algo así... Me pasó cuando fui a visitar a una amiga en Gandía. Ella me había ofrecido quedarme a dormir en su casa, pero a su novio no le hizo gracia la idea. ¡¿Y cuántas veces discutió otra amiga mía con su pareja de entonces porqué nos veíamos muy a menudo para ir de excursión o tomar algo?! Y eso que cuando ella me hablaba de sus dudas respecto a la relación muchas veces me ponía de parte de él...

La verdad es que me afectó bastante... En ese momento sentí un gran cansancio... No soy uno que va a robarle la chica a otro... Es cierto, como amigo me cuido de mis amigas, intento comprender lo que sienten, las escucho, tengo detalles con ellas, comparto cosas que para mi son importantes... Pero son cosas que con más razón tendrían que hacer los hombres con quienes están...


ECO, U. (2001) Baudolino. Bompiani, Milano. 528 p.
ECO, U. (2003) Dire quasi la stessa cosa. Bompiani, Milano. 391 p.
ECO, U. El nombre de la rosa.
ECO, U. Il nome della rosa. Bompiani, Milano.
ECO, U. Il pendolo di Foucault. Bompiani, Milano.

Creuar el carrer

Ahir llegia a A Traveller in Southern Italy quin era el mètode de l'autor per creuar el carrer a Nàpols a finals dels seixanta:

My own method is to select a pedestrian crossing, then, lifting an arm in an abrupt Roman salute rather like an angry actor in the part of Cassius, to step straight off the kerb and start walking. The arm must be uplifted with resolution and maintained in that position until the other side of the road is achieved. There must be no weakening like that of poor Mr Mathias. At the slightest hint of irresolution the four lines of racing motorists, less humane than the coachmen of 1820, would gladly encircle one. The act is really a battle of wills between oneself and the drivers; though I am glad to say that it is not as dangerous as it looks since all the Italians drive on their brakes and are able to pull up within a foot if obliged to do so. I have convoyed numerous people across the Via Partenope and have never lost anyone, though I admit that I have had crossings during the rush hours which have justified the anguished expressions of those unwilling to make the adventure, who have remained on the other side watching their loved ones advancing apparently into the jaws of death.

La veritat és que em sembla que, a Nàpols, aixecar el braç per fer parar els cotxes és un mètode de creuar el carrer terriblement imprudent i perillosa. Un acte del gènere, o simplement mantenir la mirada fixa en el conductor que ve, es considera un desafiament i un acte hostil, en resposta al qual el conductor pot decidir accelerar en comptes de frenar. És normal que aleshores creuar el carrer es convertisca en un combat de voluntats.

Però no cal ser tan agressius... Només cal observar què fa la gent del lloc, que creua el carrer sense tanta parafernàlia. Per creuar el carrer al Sud d'Itàlia simplement cal... passar! Així, tal qual, despreocupadament, com qui no vol la cosa, però sense indecisió (en això sí que té raó Morton). Cal dir que, en general, els conductors del Sud d'Itàlia tenen bastant de respecte pels vianants. Si veuen que vas a creuar (a no ser que siga una via ràpida) tenen tendència a frenar, encara que no hi haja pas de zebra o el vianant tinga el semàfor en roig (encara que a Nàpols no fan massa cas dels semàfors!). En aquest últim cas, a ciutats com Bari, on sí que fan bastant de cas dels semàfors, pot ser que el conductor o conductora en qüestió comence a gesticular i amolle alguna que altra 'iastemmia, però tot i així frena. Una actitud que haurien d'aprendre molts conductors catalans que quan veuen que un vianant va a creuar per un pas de zebra, tot i tenir el vianant la preferència, tendeixen a accelerar perquè no passe!!

MORTON, H. V. (1969) A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres. 420 p.

Gomorra

Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir el llibre de Gomorra, que vaig comprar tan aviat vaig posar els peus a Roma fa dues setmanes. Abans de comprar-lo, suposava que el títol era una espècie de joc de paraules entre camorra i Gomorra, la ciutat (juntament amb Sodoma) que segons l'Antic Testament va ser destruïda per Déu per castigar-la pels seus pecats. Més o menys... La raó del títol s'esbrina en arribar a un dels últims capítols del llibre, en llegir un discurs preparat (però no llegit) per al funeral d'un mossèn assassinat per plantar cara a la camorra:

"Non permettiamo uomini che le nostre terre diventino luoghi di camorra, diventino un'unica grande Gomorra da distruggere! [...] Non vedete che questa terra è Gomorra, non lo vedete? Ricordate. Quando vedranno che tutto il suo suolo sarà zolfo, sale, arsura e non vi sarà più sementa, né prodotto, né erba di sorta che vi cresca, come dopo la rovina di Sodoma, di Gomorra, di Adma e di Seboim che il SIGNORE distrusse nella sua ira e nel suo furore (Deuteronomio 29, 22). [...] Quello che divorate qui lo sputate altrove, lontano, facendo come le uccelle che vomitano il cibo nella bocca dei loro pulcini. Ma non sono pulcini quelli che imbeccate ma avvoltoi e voi non siete uccelle ma bufali pronti a distruggersi in un luogo dove sangue e potere sono i termini della vittoria. È giunto 'il tempo che smettiamo di essere una Gomorra'..." (Saviano, 2006, p. 264-265)

Un discurs que, en la meua opinió, resumeix perfectament l'objectiu del llibre. La de denuniciar una situació inaguantable, una realitat corrupta en què tot és vàlid per obtenir diners i poder... Tot és vàlid: l'assassinat, la tortura, l'extorsió... però també l'explotació laboral, el comerç d'estupefaents, experimentació en persones (de la puresa i efectes de la droga), els abocaments, no incontrolats, incontroladíssimis, de tot tipus de residus (tòxics, urbans, fins i tot de morts que fan nosa als cementiris) amb el consegüent enverinament d'inmenses àrees de terreny...

Però el més fort és que no és només Nàpols i la Campània que estan afectats... Les ramificacions d'aquest càncer s'extenen per tot el món. Els diners obtinguts de les activitats il·legals s'inverteixen després en negocis legals (restaurants, botigues de moda...) en altres llocs del món (Alemanya, Escòcia, França, Catalunya...) que serveixen als camorristes per continuar augmentant encara més el seu poder i riquesa.

SAVIANO, R. (2006) Gomorra. Mondadori, Milano. 329 p.

Riassunto degli ultimi giorni

Questi ultimi giorni sono stato proprio impegnatissimo a finire di sistemare tutto! E quindi, non ho avuto il tempo di scrivere tutti i post che volevo. Mo devo risolverlo:

Giovedì

È stato il giorno dell'addio ai colleghi dell'università. Però invece di salutarli io, erano loro che mi salutavano. Loro tornavano a casa, mentre io rimanevo ancora lì a fare le coppie degli archivi e documenti del computer che mi servivano per finire la tese, raccogliere i pocchi effetti personali che rimanevano, a finire alcuni calcoli col Matlab, rispondere alcune mail... Bisognava lasciare tutto legato. Eh! Avrei anche voluto lasciare più meno legato il fatto del laboratorio di pizzica prima di partire, però non è stato possibile... ebbè...

La sera sono stato a cena da Ivan ed Emma, quella che era anche stata casa mia per più di due anni. Lo ha detto anche lui, è passato così veloce questo periodo di otto mesi nella nuova casa nel Paral·lel! Di solito passiamo per la vita così, senza guardarci intorno, spingendo un giorno dopo l'altro, immersi nella rutina del lavoro interrotta ogni tanto per le attività estrarodinarie, finchè un giorno ci rendiamo conto che son passati otto mesi da quando abbiamo fatto trasloco, cinque anni da quando iniziammo il dottorato, sedici da quando finiammo la scuola elementare... Per me è stato adesso che questa etappa della mia vita sta per finire. E, quindi, sto più attento alle cose che sto per lasciare per un po', tentando di portare con me i riccordi più vivi possibili: i volti familiari, i paessaggi quotidiani (il fiume, le montagne, le strade di Barcelona...), il sapore del cibo fatto dalla mamma, la compagnia degli amici, la famiglia, i giocchi con mia sorellina...

Venerdì

Avendo salutato i colleghi del lavoro, ho dedicato tutto il giorno a raccogliere tutto, buttare via quello che non serviva, mettere le cose in scatole, borse, buste, zaini... poichè oggi (domenica) dovevo portarlo via a Tortosa. È stato anche il giorno di preparare la valigia. Specialmente difficile è stato scegliere i libri per portare con me. Eh, lo so, i libri sono un peso in più, però alcuni libri mi servono e altri mi piacciono troppo per lasciarli dietro. Comunque, alla fine ho dovuto togliere più libri della lista iniziale, non potevo lasciare i pantaloni per prendere un libro! ;-) Quindi la lista è rimasta così:

• un paio di guide, una d'Italia e quella che ho comprato l'altro giorno
• un paio di libri di cucina: Puglia la tradizione in cucina (ovvio dovevo portarlo) e L'amore goloso (le sue ricette son troppo seducenti ;-) )
• un po' di libretti di musica (ecco, uno degli obiettivi del viaggio è imparare sulla musica del sud d'Italia): Cançoner de butxaca, Manuale di violino popolare, Celebri canzoni (napoletane, serie seconda), Le più belle canzoni romane antiche e moderne (I volume) e, come no, Le Cicale, canti salentini di tradizione orale e Musiche tradizionali del Salento
• libri di lingue e traduzione: Diccionari Italià-Català, Manual de traducció anglès-català, Diccionario Español-Griego, A Greek Grammar (vi devo dire che voglio profittare per praticare il greco?)
• Vuoi giocare con me? mmm... d'això...

Mo che ci penso... è un bel po' di roba!!

Falten 5 dies: la guia

Dilluns vaig anar a comprar una guia del sud d'Itàlia. Casualment, quan hi anava em vaig trobar la Carmen que tornava de comprar-ne una d'Istambul... Així que al final vam poder acomiadar-nos en persona.

La veritat és que no sóc massa amic de les guies turístiques o d'anar a l'oficina d'informació. Normalment prefereixo descobrir el lloc al meu aire, vagant pels carrers, deixant-me dur per la curiositat... És així que m'he patejat Roma, de Termini a Trastevere, passant pel Pincio, San Giovanni in Laterano, Piazza Navona, Campo di Fiori, el Colosseu i tants altres llocs... És un errar que em porta als llocs turístics, sí, però també a racons més amagats, a zones menys transitades, i que em permeten tenir una visió més completa.

Però quan es tracta de viatges més complexos, més llargs, procuro sempre obtenir el màxim d'informació possible (de guies, d'internet) per programar el viatge al detall. En aquest cas no es tracta d'un viatge, sinó d'una estada, durant la qual voldria aprofitar per voltar i conèixer gran part del sud d'Itàlia, aquesta terra que em fascina, utilitzant Bari com a base. Tinc ja uns quants llocs per visitar: Nàpols, el Salento (incloent Corigliano d'Otranto, Otranto, i altres), Matera, Calàbria, Grècia, el Gargano, Margherita... Si bé en alguns casos, com per exemple el de Calàbria, cal concretar una mica més, triar una població en concret. A més, potser hi ha altres llocs que no conec i que val la pena visitar. És aquí que una guia pot ser de gran utilitat. Però també per conèixer millor el país que estic visitant, les seues tradicions, les particularitats de la seua gent...

La tria d'un llibre és per a mi una cosa important, sovint puc passar-me més de mitja hora fullejant llibres, remenant-los, mirant l'index, llegint-ne fragments, obrint-los, tancant-los, tornant-los a agafar fins a decidir-me per un en concret. I de vegades fins i tot me'n vaig de la llibreria sense comprar-ne cap! Per això vaig dirigir-me a la llibreria Altaïr, que és la que té el millor assortit en llibres de viatge. I efectivament, l'oferta pel que fa al sud d'Itàlia no estava malament. Des d'un primer moment em va cridar l'atenció el llibre A traveller in Southern Italy d'H. V. Morton. Les guies típiques, com les de la Lonely Planet o Trotamundos, sovint contenen, a més d'una breu introducció històrica i cultural, un llistat de poblacions per visitar amb els seus atractius, i els millors (per preu o qualitat) hotels, restaurants, bars, etc. Però aquesta no és així, sinó que és més de l'estil dels llibres de l'Espinàs. Té un percurs narratiu a través del qual l'autor descriu els llocs que visita i explica les seues impressions i anècdotes, així com curiositats i notes històriques i culturals. Ja tinc la guia d'Itàlia de la Lonely Planet i, per tant, suficient informació sobre diversos aspectes pràctics. En conseqüència no em calia una guia típica, si bé una guia com la de Morton era una bona opció en ajudar-me a aprofundir en el coneixement de diferents aspectes del Sud d'Itàlia. Tanmateix, en tractar-se d'una narració bastant subjectiva, es presenta el Sud de vista des d'un punt de vista esbiaixat culturalment, el d'un anglès de finals dels anys seixanta. Així que vaig decidir continuar regirant. Hi havia també les guies del Touring Club Italiano, adreçades sobretot als automobilistes, i que proposen itineraris per realitzar en cotxe. Per tant, no m'interessaven. Seguidament, en fullejar la Southern Italy - Insight Guide, em va sorprendre una làmina a dues pàgines i fotografies a tot color on s'explicava el significat de diferents gestos de les mans realitzats per italians. Era una guia ben interessant. En aquest cas, es tractava d'una de les guies típiques, però amb una part introductòria bastant important en què no només es tractava la història i cultura, sinó també aspectes diversos d'interès com la llengua, les màfies, els gestos de les mans... Vaig estar a punt d'agafar-la, però vaig adonar-me que també estava esbiaixada culturalment i que amb el coneixement que ja tinc d'Itàlia tampoc m'explicaria molt de nou. Per tant... a continuar remenant. Ara tocava fullejar les guies blaves en (anglès i francès) del sud d'Itàlia. També molt interessants, en aquest cas pel seu detall pel que fa aspectes artístics i culturals. Però clar, no cal oblidar que sóc un biòleg i que m'agrada la natura. També em fa falta que hi hagi mencions a la natura en el llibre. De forma que al final vaig acabar triant la primera opció, la guia de Morton.

AA.VV. 2006. Italia Sur - Trotamundos. Salvat, Barcelona. 336 p.
AA.VV. 2008. Italie du Sud - Guides Bleues. Hachette, París. 605 p.
AA.VV. 2005. Puglia - Guide d'Italia. Touring Club Italiano, Milà. 199 p.
AA.VV. 2007. Southern Italy - Insight Guide. APA Publications, Washington. 381 p.
BLANCHARD, P. 2007. Southern Italy - Blue Guide. Somerset Limited, --. 581 p.
HARDY, P.; HOLE, A.; POZZAN, O. 2008. Puglia & Basilicata - Lonely Planet. Lonely Planet, --. 248 p.
MORTON, H. V. 2006. A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres, 420 p.
SIMONIS, D.; GARWOOD, D.; HARDY, P.; OWEN, W.; RODDIS, M.; WILLIAMS, N. 2004. Italia - Lonely Planet. GeoPlaneta, Barcelona. 876 p.