Creuar el carrer

Ahir llegia a A Traveller in Southern Italy quin era el mètode de l'autor per creuar el carrer a Nàpols a finals dels seixanta:

My own method is to select a pedestrian crossing, then, lifting an arm in an abrupt Roman salute rather like an angry actor in the part of Cassius, to step straight off the kerb and start walking. The arm must be uplifted with resolution and maintained in that position until the other side of the road is achieved. There must be no weakening like that of poor Mr Mathias. At the slightest hint of irresolution the four lines of racing motorists, less humane than the coachmen of 1820, would gladly encircle one. The act is really a battle of wills between oneself and the drivers; though I am glad to say that it is not as dangerous as it looks since all the Italians drive on their brakes and are able to pull up within a foot if obliged to do so. I have convoyed numerous people across the Via Partenope and have never lost anyone, though I admit that I have had crossings during the rush hours which have justified the anguished expressions of those unwilling to make the adventure, who have remained on the other side watching their loved ones advancing apparently into the jaws of death.

La veritat és que em sembla que, a Nàpols, aixecar el braç per fer parar els cotxes és un mètode de creuar el carrer terriblement imprudent i perillosa. Un acte del gènere, o simplement mantenir la mirada fixa en el conductor que ve, es considera un desafiament i un acte hostil, en resposta al qual el conductor pot decidir accelerar en comptes de frenar. És normal que aleshores creuar el carrer es convertisca en un combat de voluntats.

Però no cal ser tan agressius... Només cal observar què fa la gent del lloc, que creua el carrer sense tanta parafernàlia. Per creuar el carrer al Sud d'Itàlia simplement cal... passar! Així, tal qual, despreocupadament, com qui no vol la cosa, però sense indecisió (en això sí que té raó Morton). Cal dir que, en general, els conductors del Sud d'Itàlia tenen bastant de respecte pels vianants. Si veuen que vas a creuar (a no ser que siga una via ràpida) tenen tendència a frenar, encara que no hi haja pas de zebra o el vianant tinga el semàfor en roig (encara que a Nàpols no fan massa cas dels semàfors!). En aquest últim cas, a ciutats com Bari, on sí que fan bastant de cas dels semàfors, pot ser que el conductor o conductora en qüestió comence a gesticular i amolle alguna que altra 'iastemmia, però tot i així frena. Una actitud que haurien d'aprendre molts conductors catalans que quan veuen que un vianant va a creuar per un pas de zebra, tot i tenir el vianant la preferència, tendeixen a accelerar perquè no passe!!

MORTON, H. V. (1969) A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres. 420 p.

Falten 5 dies: la guia

Dilluns vaig anar a comprar una guia del sud d'Itàlia. Casualment, quan hi anava em vaig trobar la Carmen que tornava de comprar-ne una d'Istambul... Així que al final vam poder acomiadar-nos en persona.

La veritat és que no sóc massa amic de les guies turístiques o d'anar a l'oficina d'informació. Normalment prefereixo descobrir el lloc al meu aire, vagant pels carrers, deixant-me dur per la curiositat... És així que m'he patejat Roma, de Termini a Trastevere, passant pel Pincio, San Giovanni in Laterano, Piazza Navona, Campo di Fiori, el Colosseu i tants altres llocs... És un errar que em porta als llocs turístics, sí, però també a racons més amagats, a zones menys transitades, i que em permeten tenir una visió més completa.

Però quan es tracta de viatges més complexos, més llargs, procuro sempre obtenir el màxim d'informació possible (de guies, d'internet) per programar el viatge al detall. En aquest cas no es tracta d'un viatge, sinó d'una estada, durant la qual voldria aprofitar per voltar i conèixer gran part del sud d'Itàlia, aquesta terra que em fascina, utilitzant Bari com a base. Tinc ja uns quants llocs per visitar: Nàpols, el Salento (incloent Corigliano d'Otranto, Otranto, i altres), Matera, Calàbria, Grècia, el Gargano, Margherita... Si bé en alguns casos, com per exemple el de Calàbria, cal concretar una mica més, triar una població en concret. A més, potser hi ha altres llocs que no conec i que val la pena visitar. És aquí que una guia pot ser de gran utilitat. Però també per conèixer millor el país que estic visitant, les seues tradicions, les particularitats de la seua gent...

La tria d'un llibre és per a mi una cosa important, sovint puc passar-me més de mitja hora fullejant llibres, remenant-los, mirant l'index, llegint-ne fragments, obrint-los, tancant-los, tornant-los a agafar fins a decidir-me per un en concret. I de vegades fins i tot me'n vaig de la llibreria sense comprar-ne cap! Per això vaig dirigir-me a la llibreria Altaïr, que és la que té el millor assortit en llibres de viatge. I efectivament, l'oferta pel que fa al sud d'Itàlia no estava malament. Des d'un primer moment em va cridar l'atenció el llibre A traveller in Southern Italy d'H. V. Morton. Les guies típiques, com les de la Lonely Planet o Trotamundos, sovint contenen, a més d'una breu introducció històrica i cultural, un llistat de poblacions per visitar amb els seus atractius, i els millors (per preu o qualitat) hotels, restaurants, bars, etc. Però aquesta no és així, sinó que és més de l'estil dels llibres de l'Espinàs. Té un percurs narratiu a través del qual l'autor descriu els llocs que visita i explica les seues impressions i anècdotes, així com curiositats i notes històriques i culturals. Ja tinc la guia d'Itàlia de la Lonely Planet i, per tant, suficient informació sobre diversos aspectes pràctics. En conseqüència no em calia una guia típica, si bé una guia com la de Morton era una bona opció en ajudar-me a aprofundir en el coneixement de diferents aspectes del Sud d'Itàlia. Tanmateix, en tractar-se d'una narració bastant subjectiva, es presenta el Sud de vista des d'un punt de vista esbiaixat culturalment, el d'un anglès de finals dels anys seixanta. Així que vaig decidir continuar regirant. Hi havia també les guies del Touring Club Italiano, adreçades sobretot als automobilistes, i que proposen itineraris per realitzar en cotxe. Per tant, no m'interessaven. Seguidament, en fullejar la Southern Italy - Insight Guide, em va sorprendre una làmina a dues pàgines i fotografies a tot color on s'explicava el significat de diferents gestos de les mans realitzats per italians. Era una guia ben interessant. En aquest cas, es tractava d'una de les guies típiques, però amb una part introductòria bastant important en què no només es tractava la història i cultura, sinó també aspectes diversos d'interès com la llengua, les màfies, els gestos de les mans... Vaig estar a punt d'agafar-la, però vaig adonar-me que també estava esbiaixada culturalment i que amb el coneixement que ja tinc d'Itàlia tampoc m'explicaria molt de nou. Per tant... a continuar remenant. Ara tocava fullejar les guies blaves en (anglès i francès) del sud d'Itàlia. També molt interessants, en aquest cas pel seu detall pel que fa aspectes artístics i culturals. Però clar, no cal oblidar que sóc un biòleg i que m'agrada la natura. També em fa falta que hi hagi mencions a la natura en el llibre. De forma que al final vaig acabar triant la primera opció, la guia de Morton.

AA.VV. 2006. Italia Sur - Trotamundos. Salvat, Barcelona. 336 p.
AA.VV. 2008. Italie du Sud - Guides Bleues. Hachette, París. 605 p.
AA.VV. 2005. Puglia - Guide d'Italia. Touring Club Italiano, Milà. 199 p.
AA.VV. 2007. Southern Italy - Insight Guide. APA Publications, Washington. 381 p.
BLANCHARD, P. 2007. Southern Italy - Blue Guide. Somerset Limited, --. 581 p.
HARDY, P.; HOLE, A.; POZZAN, O. 2008. Puglia & Basilicata - Lonely Planet. Lonely Planet, --. 248 p.
MORTON, H. V. 2006. A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres, 420 p.
SIMONIS, D.; GARWOOD, D.; HARDY, P.; OWEN, W.; RODDIS, M.; WILLIAMS, N. 2004. Italia - Lonely Planet. GeoPlaneta, Barcelona. 876 p.