dimarts, 31 de març de 2009

De visita

Aquest cap de setmana he estat a San Pietro Vernotico per visitar els pares de la meva amiga AnnaMaria. Vaig conèixer la mare de l'AnnaMaria fa un any, quan va venir a Barcelona, i havia insistit en què els havia d'anar a visitar quan arribés a Bari. La veritat és que m'han tractat molt bé, m'he sentit acollit com si fos de la família. Una d'aquestes coses que només poden passar a Itàlia...

Assassinat al mercat
Dissabte la nit, la mare de l'AnnaMaria estava llegint el diari, la Repubblica, i em va dir que dimecres havien matat a algú a Bari, al mercat de Via Nizza, a dos carrers d'on visc. El matí següent, mentre esmorzava, vaig poder llegir la notícia en qüestió. La persona a qui van matar (d'un tret i a ple dia, sort que aquell dia no hi vaig anar a comprar) era un col·laborador de la justícia. O sigui, un mafiós penedit que havia confessat i delatat als seus companys. Pel que sembla, estava intentat reorganitzar el seu grup mafiós al barri de San Pasquale i cobrar el pizzo (la versió local de l'impost revolucionari) als comerciants del mercat. Segons el diari, això no va agradar al grup que controla actualment la zona... Crec que no cal dir res més... Sembla un capítol tret del llibre de Gomorra.

La nazionalità
Diumenge, els pares de l'AnnaMaria em van portar a veure Alberobello i el mas de la tia de l'AnnaMaria (Masseria Trotta), un antic molí enmig d'un camp d'oliveres. També allí em van tractar i em van fer menjar molt bé. Precisament durant el dinar, la Marisa, la mare de l'AnnaMaria i de l'Stefania, li va dir a la Maria, l'esposa del cosí de l'AnnaMaria: "Presentale alcuna delle tue amiche, che vuole trovare una donna italiana e rimanere in Italia" - cosa que jo no havia dit (tot i que hi ha un fons de veritat). I tot seguit va venir el comentari que així, en casar-me amb una italiana, també tindria la nacionalitat. A la que et despistes ja t'organitzen la vida! ;-)

dimarts, 24 de març de 2009

Lucia

Lucia és una noia molt dispersa (en paraules seves) que té uns ulls d'aquells que sovint es troben a Itàlia, entre grisos i blau clars, hipnotitzants. El seu somni és poder anar a una escola molt prestigiosa de Roma (on li demanen un 110 e lode, matrícula d'honor, a part de molts de quartos) per fer d'intèrpret a les organitzacions internacionals. A diferència de la majoria d'italians, no vol anar a viure a Barcelona. Li va més Madrid. I tot i que no li agrada el català, el vol aprendre. Com diu ella, mai se sap.

La vaig conèixer la setmana passada, a l'aula d'ordinadors de la facultat, on havia anat per utilitzar la meva hora i mitja setmanal de connexió a Internet. Ella hi era d'encarregada i en un cert moment em va preguntar "Tu studi qua?". Vaig pensar que, com que havia estat consultant les pàgines de les assignatures que faig a la UVic, potser li semblava que jo no era d'allí i que m'havia colat. Però no. Després d'explicar-li el qui sóc, d'on vinc, on vaig em va dir que acabava la carrera aquell any i que el seu treball (a Itàlia s'ha de fer un treball final de carrera en totes les carreres) era la traducció de la Llei de la memòria històrica. I com que havia vist que feia alguna cosa de traducció especialitzada, volia saber si tenia algun document o manual que li pugués servir...

La veritat és que és ben curiós com poden canviar les concepcions de privacitat i les relacions socials entre diferents llocs. A casa, molt difícilment algú que no conec de res i que passés per darrera mentre estic a l'ordinador em faria un comentari sobre el que estic fent. I molt menys em demanaria ajuda així, de bones a primeres! En canvi, aquí, ja m'han passat coses per l'estil més d'una vegada. Per exemple ahir, quan era a la sala de lectura connectat a la xarxa Wifi de la Universitat (després de passejar-me d'un despatx a un altre finalment em van donar la clau d'accés!), mirant els vols per a la Montse, va passar un noia per darrera i em va dir que hi havia vols d'oferta per a Londres per 4 euros, que ella ho havia estat mirant. Pos vale... Però m'encanta aquest caràcter obert de la gent, és la medicina que em feia falta.

Bé, la qüestió és que vam quedar amb la Lucia que m'ho miraria i que li enviaria per correu allò que tinc. I així vaig fer. Al que ella va respondre preguntant-me si volia quedar per fer un cafè. Que hem anat a fer avui.

L'he passada a buscar pel despatx de la Presidenza (la direcció de la facultat), perquè té una beca de col·laboració per a fer tasques administratives. Tot i que com ella mateixa m'ha dit entra quan vol, quan vol va a fer una cigarreta, un cafè... com avui (a l'italiana m'ha dit, i diu que quan va estar treballant al Corte Inglés a Madrid també ho feia, així els van les coses). Durant tot el temps que hem estat xerrant ho hem fet en castellà, que la Lucia parla quasi a la perfecció (no semblava que fos italiana). De fet, té un accent realment agradable... Normalment per a mi el castellà com a llengua em sembla una mica basta, poc musical, pero la forma de parlar de la Lucia (semblant al de la Carmen) el feia més suau, agradable a l'oïda. M'ha explicat que va estar d'Erasmus a "Granà" i treballant a Madrid, cosa que explica que el parli tan bé. A meitat de la conversa, ha passat el cambrer a netejar la barra i m'hi ha presentat. "Bueno, ya te he recomendado a la italiana. Eres mi amigo y como eres mi amigo te tratarán bien". Estos italians...

dilluns, 23 de març de 2009

Importància de les llengües

Segons un estudi de la Unió Europea, un 11% de les petites i mitjanes empreses de la Unió Europea perden oportunitats de negoci per la manca de competències lingüístiques. A més, més del 10% s'han trobat amb barreres culturals. Però no és l'únic àmbit en el qual són importants les llengües... Com a exemple el fet que vaig observar divendres passat al vespre a la Piazza Spagna de Roma.

El temps era fred i no hi havia massa gent, però al peu de les escales que pugen a Trinità dei Monti hi havia diversos grups de persones esperant qui sap què. Unes hores abans havia sentit a un grup de turistes espanyols que deien que havien estat la nit anterior a la Piazza Spagna buscant el botellón y que no l'havien trobat. Potser és això que esperaven? Bé, la qüestió és que davant meu hi havia un grupet de quatre o cinc nois italians xerrant. En un cert moment s'hi van aproximar dues noies ingleses o americanes i els van preguntar (en anglès, clar) on era la festa. Un dels nois va intentar respondre en anglès, però no s'aclaria. Al final, davant la impossibilitat de comunicar-se amb els nois, les noies van marxar (suposo que decebudes). "Ah, come vorrei parlare inglese!", va dir un...

dissabte, 21 de març de 2009

Roma

De les ciutats d'Itàlia que he visitat, Roma és la meva preferida. Si m'haguessin donat l'oportunitat, probablement és aquí que hauria fet l'Erasmus. I és que Roma és una ciutat a la que estic molt lligat emocionalment. Cada vegada que hi vaig, em venen a la memòria els records dels viatges anteriors. Del primer viatge, de descoberta, d'exploració dels carrers del centre mapa en mà seguint el dictat de l'atzar i de la curiositat. Del segon viatge, un cap de setmana molt plujós de novembre en què vaig haver-me de refugiar repetidament en una llibreria i una botiga de discos de Via del Corso, a la Galeria Doria-Pamphilj i, finalment, als cinemes Barberini. Del quart, un cap de setmana de gener, fent-li de guia turístic a Inés i especulant en broma sobre quina casa m'agradaria comprar-me. Va ser també aquell cap de setmana quan vaig tirar les dos monedes a la Fontana di Trevi, aquelles que serveixen per trobar l'amor a Roma, i aquella mateixa nit en el sopar amb Germana, Helena i alguns amics d'Helena es va encendre una guspira entre Germana i jo. Del cinquè, al final de les vacances amb Germana, en què irònicament no vam obtenir allò que tots dos volíem. Del sisè, en què animat pels companys del grup vaig plantar-me a Roma un cap de setmana d'octubre per dir-li en persona a Germana allò que sentia i ella va dir allò que "Non è un rifiuto a te, ma alla situazione"... I del setè, acabat d'arribar a Itàlia el passat dia 3 de febrer carregat de noves il·lusions.
El vuitè, va ser ahir, aprofitant que Virginia i Pau hi anaven a passar uns dies.

Els Museus Vaticans
Com l'anterior vegada que vaig ser a Roma, aquesta no hi havia tantíssima gent. De fet, a l'entrada dels Museus Vaticans no hi havia aquella cua quilomètrica famosa i, si bé vam haver d'esperar, no vam ser tant i tant. Quan va arribar el moment de pagar l'entrada vaig adonar-me de l'error de no haver agafat el 'libretto', el llibret que justifica que sóc estudiant de la Universitat de Bari, i vaig haver de pagar el preu estàndar, 14 euros.En les anteriors visites a Roma havia passejat molt per Roma (patejat més bé) i visitat molts llocs (Fontana di Trevi, Piazza Spagna, el Pincio, Piazza del Popolo, Piazza Navona, el Colosseu, els fors imperials, el Palatí, Campo di Fiori, el Giannicolo, Trastevere, etc.) però als museus del Vaticà encara no hi havia estat. Em van sorprendre. No m'esperava trobar-hi una col·lecció de restes arqueològiques egípcies! Però clar, alguns papes, com a grans magnats que eren, eren aficionats a col·leccionar restes antigues i obres d'art. És per això que els museus vaticans contenen una colecció de restes arqueològiques egípcies o una col·lecció d'art religiós modern. Pel que fa a les restes romanes i etrusques, a Roma, una ciutat on fas un forat i et surt un braç de Júpiter o un cap de Trajà, no devien ser difícils de trobar. A més, també hi havia la possibilitat de visitar algunes sales dels palaus del Vaticà i la Capella Sixtina. El problema és que en algunes sales la densitat de gent era massa gran per poder veure bé les coses.




La sala del mapes
La sala dels mapes (Galleria delle carte geografiche) em va encantar. Era una sala inmensa, una espècie de corredor llarg i molt ample amb les parets cobertes de grans frescs en què, en comptes de representar-se escenes bíbliques o històriques, hi havia pintats mapes de diferents regions d'Itàlia. Un atlas d'Itàlia en forma d'habitació!Em va venir al cap una escena a la qual no li faltava res per ser part d'una novel·la de Dumas: el papa amb els seus espies i consellers en aquella sala de geostratègia discutint de la posició de les tropes de tal o tal altre, en alguna de les múltiples guerres o invasions que ha sofert Itàlia. Verdadera tecnologia punta de l'època!


La Capella Sixtina
La Capella Sixtina és la verdadera joia dels Museus Vaticans. Està clar, si no fos per la fama de la Capella Sixtina no hi aniria tanta gent. I clar, com que és la Capella Sixtina, t'ha d'agradar, perquè la va pintar Miquelàngel. Però com passa sovint amb les obres famoses, amb tant de lloar-les, quan les veus et poden decepcionar. I les altres obres, que potser han fet altres autors menys famosos, ni les mires. Però jo tinc la mania de mirar justament aquestes coses. Per exemple, m'hauria estat hores mirant-me els mapes pintats a les parets de la sala dels mapes, llegint els noms dells llocs, intentant reconèixer muntanyes o badies. O mirant-me extasiat alguns dels frescos que hi havia en algunes sales, com a la Biblioteca Vaticana, de fons blanc sobre el qual hi havia pintats centenars de motius diferents.

Castel Sant'Angelo
Després de dinar una magnífics macarrons all'arrabbiata vam anar al Castel Sant'Angelo, un altre dels monuments de Roma que no havia visitat encara. Ha estat interessant saber que és un altre dels nombrosos exemples de reaprofitament de construccions romanes. Ve't aquí que tenia una forma tan rara per a un castell... Resulta que inicialment era un mausoleu creat per contenir les cendres dels emperadors fet construir per l'emperador Adrià. Posteriorment, en el segle VI, es va convertir en un fortí on s'enrocaven els papes en cas de necessitat. Per facilitar aquesta funció, un passadís sobre una muralla conecta directament el Castel Sant'Angelo amb el Vaticà.Em van agradar passejar per les sales del castell, i mirar els seus frescos i la mostra d'Ettore de Conciliis que hi havia. Però la cosa millor són les vistes de Roma des de dalt de tot del castell. Llàstima que estava núvol...

¿Y tu amiga?
-¿Y tu amiga? ¿No te ha dicho nada?
-No.
-¡Pues que esaboría!
-Bueno, cuando nos vimos en febrero, nos vimos sólo una hora porqué me dijo que tenía mucho trabajo por un proyecto que están haciendo. O sea que supongo que será por eso...
-Igualmente es una esaboría. Por lo menos te podía haber dicho que no podía.

dijous, 19 de març de 2009

Ciao, Barcelona

Ciao, Barcelona
L'Aula B és una de les grans aules de la planta baixa de la Facultat de llengües i literatures estrangeres. Una de les coses que em va soprendre d'aquestes aules és que tenen platea i galliner, com als cines antics. Això és massificació! Tot i que a Semiòtica de la traducció, de massificació més bé poca. La veritat és que, per a set o vuit alumnes que érem, hi havia massa espai desaprofitat.
Quan hi vaig arribar, ja hi era aquella noia de cabells llargs i castanys. La mateixa que la setmana passada m'havia dit tan il·lusionada que li encantava Barcelona, quan va saber d'on era jo. Ens vam saludar:
-Ciao.
-Ciao, Barcelona.
-Nooo... Jordi.
-Loreina.
I ens vam estrényer la mà (a Itàlia, quan et presenten a una noia no se li fan dos besets, se li estreny la mà). Loreina és una noia italiana, però que està absolutament decidida a anar a viure a Barcelona. Diu que li agrada tant, perquè està sempre neta, organitzada, les coses funcionen (si s'avaria el metro, per la nit ja està arreglat)... El que em deia també l'AnnaMaria. I l'opinió de tants altres italians que van a viure a Barcelona.

Irena
Mentre parlo amb la Loreina, arriba l'Irena, una noia de Praga que també està d'Erasmus, i s'asseu al meu costat. Ens vam conèixer la setmana passada, no en la mateixa aula (pel batibull que es porten amb les aules), però sí per la mateixa assignatura.
Com jo, Irena és una Erasmus una mica particular. No té massa temps per anar a les festes Erasmus. Diu que ha d'estudiar perquè al maig comença a treballar a Gal·lípoli com a guia per a turistes txecs. L'any passat ja hi havia treballat i, de fet, el seu Erasmus el fa per estar amb els seus amics italians. D'altra banda, ella a a Praga estudia etnologia, no traducció. Però no hi havia possibilitat de fer etnologia a Bari i li van permetre d'anar a llengües perquè totes les places havien quedat buides.
A més, està fent el treball de llicenciatura sobre el tarantisme. Qui ho havia de dir?! Per tant, intrigat pel seu interès pel tarantisme, li vaig proposar d'anar a fer un cafè. Vam estar una bona estona xerrant, fins que em va dir una mica dubitativa: "Guarda, io ho un appuntamento con le mie amiche fra mezz'ora per andare a cinema. Se ci vuoi raggiungere..." I sí, m'hi vaig afegir encantat.

Timido tenebroso o fascino spagnolo?
Després del cine (vam veure Enemigo Pubblico n.1) vam anar amb les dos amigues d'Irena, Valentina i Josita, a sopar a un local que es diu Pellicano. És un local tipus pub irlandès, amb taules i cadires de fusta, i grans gerres de cervesa. Em va recordar aquell lloc on vam anar Germana i jo aquella tarda de diumenge d'octubre de 2007...
"Spagnolo, sei l'unico ragazzo. Quindi, va' a chiedere le birre", va dir-me Valentina. Una dona directa i imperativa, però també sensual i més o menys de la meua edat. I vam anar jo i Irena a buscar les quatre gerres de cervesa. Sí, quatre, no tres gerres i una Coca-cola. En aquell lloc calia beure cervesa.
Més tard, després de la segona ronda de birres, i després d'haver anat un moment al bany, la Valentina va fer-me una pregunta que va acabar duent la conversació a un lloc on no volia que anés.
-Spagnolo, sei fidanzato?
-No.
-Allora tu non hai questi problemi della lontananza?
-No, io ho altri problemi...
Resposta fatal que va portar a la Valentina a preguntar quins eren aquests problemes, cosa que no m'esperava que passés. I ja no em podia escapar.
-Dai, guarda che non ti capiterà spesso di avere tre donne che ti ascoltano.
-Eh, infatti, a me sì. Anche di più. Però è quello il problema, non ce n'è una che sia solo per me.
Sí, com diuen Grazia i Inés, sempre estic envoltat de dones. Però sempre amigues.
-Ma come mai ti succede questo?- preguntava Josita.
-Possono succedere tre cose -deia Valentina anticipant-se'm-. O è un ricchione, o ha molte sorelle e capisce molto bene alle done, o è un grande scoppatore.
La segona opció, no hi ha dubte, sóc molt sensible i entenc massa bé a les dones. I a més, em falta una mica de decisió. I ja veus a les tres que em volien donar un curs accelerat de seducció. Una part va consistir en com aproximar-me a una noia desconeguda, mitjançant diàlegs inventats entre Irena (que feia de noia) i Valentina (que feia de noi, després de veure la poca inventiva que tenia jo). Només que la Valentina els acabava amb gestos o frases de contingut clarament sexual de forma inesperada i acabàvem rient elles i jo. L'altra part del minicurs va ser l'estratègia a seguir. "Devi usare il fascino spagnolo, la paella... Devi dire: 'Ti invito a mangiare la paella. E la mia è con la salsiccia intera, non a pezzi.' Ma mi raccomando, non alla zampina, piutosto un zampone! ;-)", deia la Valentina. I la Josita protestava: "Ma, no! Deve avere una strategia che gli serve sempre! Poi se ne torna in Spagna e non gli serve!". I després la Valentina continuava amb una altra estratègia: "Puoi anche proffitare il tuo carattere timido, è così, non dobbiamo canviarlo. Puoi fare il timido tenebroso. Hanno anche un fascino... Devi modificare la tua immagine in modo di rafforzare l'aspetto di timido tenebroso: il giubbotto lungo, il cappello, la sciarpa, portare un libro..." I llavors s'inventava un diàleg imaginari entre el tímid tenebrós que llig un llibre i una noia:
-Scusa, che leggi?
-Il Kama Sutra. Lo hai letto?
-No... no, no...
-Non leggerlo.
I després d'una petita pausa...
-Anzi, te lo spiego io. Dimmi che pagina vuoi che ti spiego.
I tots a riure...

Il tuo compito
Finalment, va arribar l'hora de marxar, l'Irena havia d'agafar l'autobús. Mentre ella anava al bany, abans de marxar, la Valentina em va dir:
-Spagnolo, il tuo compito è accompagnare Irena fino alla fermata fino a che non arriva l'autobus e assicurarti che lo prende.
-Ma lo avrebbe fatto!!- protestava Josita.
-Meglio dirglielo.
I tenia raó. Perquè jo podia oblidar que Bari no és Barcelona.
Mentre esperàvem a l'autobús, l'Irena i jo ens vam intercanviar el número de telèfon. Així ja podríem quedar diumenge al matí i anar a sentir un concert de tarantel·les de compositors famosos per a piano a la pinacoteca.

dimecres, 18 de març de 2009

Tango

L'ultimo giorno che sono stato a Barcelona prima di partire per Bari, Grazia mi ha parlato del corso di tango che stava frequentando. E mi ha detto che il tango è un ballo per me, perche è appassionato, ma staccato. Come me.

diumenge, 15 de març de 2009

Accident

Una amiga va tenir un accident amb el cotxe l'altre dia. Sola. En una corba. Va perdre el control. Per sort, es troba bé. Va destrossar el cotxe, però està d'una peça. I podria haver estat pitjor...

Un accident sempre és inesperat. Per això és un accident. Ens acostumem a viure com si haguéssim de viure per sempre i... no és així. Un dia, qui sap quan, qui sap on, qui sap per què, succeeix alguna cosa. Un accident, una greu malaltia, un sonat amb una arma a les mans, un atemptat... i s'ha acabat.

Qualsevol accident que ens toca de prop és un avís, un toc d'atenció: "Ep, podria passar-te a tu un dia..." Un avís per viure amb plenitud el dia a dia, el dia que se'n va i no torna.

Quan plau a Déu
Quan plau a Déu que la fusta peresca,
en segur port romp àncores i ormeig
e de poc mal a molt hom morir veig:
null hom és cert d'algun fet com fenesca.
L'home sabent no té pus avantatge
sinó que el pec sol menys fets avenir.
L'experiment i els juís veig fallir:
fortuna i cas los torben llur usatge.
Ausiàs March

dissabte, 14 de març de 2009

Melancolia primaveral

Dissabte al matí. Una passejada per Bari. El cel blau, el sol radiant, el verd dels arbres, el cant dels primers moixons, els insectes que ja es comencen a despertar parlen de l'arribada de la primavera... Si bé l'aire encara és fresc, l'escalfor del sol és suficient per sentir-se a gust al carrer. A la plaça Umberto I, des de fa uns dies es veuen els jubilats que juguen a cartes asseguts a cavall dels bancs de pedra. La forma de vestir va canviant: van desapareixent els abrics amb caputxa d'esquimal, es veuen els primers escots atrevits, el negre deixa pas a altres colors... Fins i tot els perfums de les dones semblen més fragants.

I amb els canvis externs, la primavera la sang altera, i arriben també els canvis interns. Desperten els sentits, els instints, en letargi durant l'hivern. L'augment de la temperatura exterior també porta a una major fogositat interior, al desig d'amor i contacte físic... Per tot arreu els ulls detecten dones belles, boniques, arreglades, ben vestides, atractives (i el nas, perfumades). Arreu... parelles. I parelletes. I el tacte es queixa (i el cor protesta), que voldria acariciar una pell, uns cabells. I abraçar, palpar un cos amant, descobrir tantes sensacions desconegudes... Els ulls voldrien tornar a trobar aquella alegre mirada enamorada, profunda i sincera, en els ulls d'una altra dona (o d'aquella que enyoren). La boca voldria beure dels seus llavis una cascada de sensacions, tastar el gust d'estimar... El cor troba faltar companyia per als diumenges assoleiats de primavera, per passejar agafats pel passeig marítim i les muralles de Bari vecchia; per a les nits fresques de divendres, per ballar fusos en una mirada que atura el temps; per compartir les ocupacions rutinàries de la setmana. I la ment? La ment espera aquella que fa que l'estar junts sigui un continu enriquir-se mútuament...

divendres, 13 de març de 2009

Baudolino

Umberto Eco
En estos días estoy leyendo Baudolino de Umberto Eco, un escritor que me encanta. Hay que decir que el primer encuentro con un libro suyo, Il pendolo di Foucault, no fue precisamente afortunado. Es cierto, hay partes del libro llenos de poesía, de sentimiento, o que transforman tu visión del mundo... Però hay muchísimas y muchísimas páginas que son un verdadero tostón.

En cambio, El nombre de la rosa, que me regaló Carmen, me pareció una maravilla. Es un libro que permite asomarse a la edad media, a la vida de un convento y a la política de esos tiempos mediante una historia de detectives, tan de detectives que hasta la presentación del personaje que hace de "detective", Guillermo de Baskerville, presenta claros paralelismos con Sherlock Holmes. Una trama magnífica que te engancha hasta el final.

Después de leer un libro como Il nome della rosa tenía que leer algo más de Eco. Y me interesé por Baudolino, a causa de un comentario que hizo Carmen. Dijo que me parecía al personaje principal del libro, que habla todas las lenguas (aunque no es mi caso). Tengo que confesar que me entró curiosidad...

Además, estudiando traducción he descubierto que Eco ha escrito diversos libros sobre semiótica y traducción. Es por esto que he comprado Dire quasi la stessa cosa, que apenas he empezado. Y la verdad es que se lee como una novela, mucho mejor que los libros recomendados de las asignaturas que hago en la universidad. Aquél es claro y ameno, mientras que estos últimos son aburridos, abstrusos y, a veces, incluso mal escritos.

Celos y amor
Son muchos los fragmentos que me han gustado de Baudolino. Me ha gustado en particular el modo en que Eco utiliza los diálogos entre algunos de los personajes para mostrar las creencias y conocimientos de la época (por ejemplo la discusión sobre la existencia o no del vacío). Pero el que me ha impresionado más, a causa de las circunstancias de los últimos días, son estas líneas del comienzo del capítulo 34:

Ci ho riflettuto a lungo, dopo, e mi sono convinto che l'amore perfetto non lascia spazio alla gelosia. La gelosia è sospetto, timore e calunnia tra amante e amata, e San Giovanni ha detto che il perfetto amore caccia ogni timore.

En efecto, es la opinión que siempre he mantenido, que cuando se ama de verdad a una persona no hay lugar para los celos. ¿Puede haber verdadero amor si no hay confianza en la persona amada? ¿Los celos no son un reflejo del egoísmo? Sí, eso creo. Sólo que hace pocos días supe de una amiga mía que había tenido un mal trago con su pareja por querer venir a verme a Bari. Y no es la primera vez que me pasa algo así... Me pasó cuando fui a visitar a una amiga en Gandía. Ella me había ofrecido quedarme a dormir en su casa, pero a su novio no le hizo gracia la idea. ¡¿Y cuántas veces discutió otra amiga mía con su pareja de entonces porqué nos veíamos muy a menudo para ir de excursión o tomar algo?! Y eso que cuando ella me hablaba de sus dudas respecto a la relación muchas veces me ponía de parte de él...

La verdad es que me afectó bastante... En ese momento sentí un gran cansancio... No soy uno que va a robarle la chica a otro... Es cierto, como amigo me cuido de mis amigas, intento comprender lo que sienten, las escucho, tengo detalles con ellas, comparto cosas que para mi son importantes... Pero son cosas que con más razón tendrían que hacer los hombres con quienes están...


ECO, U. (2001) Baudolino. Bompiani, Milano. 528 p.
ECO, U. (2003) Dire quasi la stessa cosa. Bompiani, Milano. 391 p.
ECO, U. El nombre de la rosa.
ECO, U. Il nome della rosa. Bompiani, Milano.
ECO, U. Il pendolo di Foucault. Bompiani, Milano.

dijous, 12 de març de 2009

Cap de setmana mogut

El cap de setmana passat va ser mogut: divendres, taller de Saltarello a San Valentino, dissabte i diumenge, curs i fest a càrrec de Maurizio Diamantino, Juan Carlos Battilani i Marisa (que es pot veure al video).

dimecres, 11 de març de 2009

Due di piche

Divendres vaig anar a San Valentino (Abruzzo) per un curs de Saltarel·lo. Per anar-hi vaig agafar el tren a l'estació de Bari en direcció a Vasto-San Salvo, on el Paolo m'havia de passar a buscar. Mentre esperava a l'estació, em vaig fixar en un monitor que anava passant anuncis. La major part del temps passaven diferents variants d'un anunci de pòquer per internet. En una d'aquestes variants hi apareixia un jugador de pòquer assegut a la taula de joc amb les cartes a la mà. Seguidament, venia una noia molt guapa, deixava una carta (el dos de piques) damunt la taula, girava cua i se n'anava sense mirar enrere. I en resposta a aquesta acció el jugador abandonava la partida. D'altra part, en paral·lel, aquestes imatges estaven acompanyades del següent text:

Quando ricevi il due di piche...
...è ora di lasciare perdere.

Que vol dir:

Quan reps el dos de piques...
...és hora de deixar-ho estar.

Només amb la traducció del text no s'entén l'anunci... perquè cal saber que vol dir que et donin el dos de piques en italià. Quan a Itàlia donen el dos de piques és com quan aquí et donen... carabasses. I ja s'entén el sentit de l'anunci, un consell molt savi... que m'hauria d'aplicar. Total, algun dia tornarà a sortir la reina de cors, és simple qüestió de probabilitats.

Continuant amb el lèxic específic de les relacions interpersonals, lligar, en canvi, es diu cuccare i un ligón és un cuccador. Tindrà alguna cosa a veure amb fer mossegar el cuc, l'esquer? ;-)

Dare il due di piche = Donar carbasses
Cuccare = Lligar
Cuccatore/Cuccador = Lligón

dimarts, 10 de març de 2009

Remei

Ja suposava que a Bari coneixeria algun català d'Erasmus, però allò que no m'esperava era trobar-me una catalana que viu a Bari.

La sorpresa
Amb tot aquest embolic d'horaris de la universitat vaig acabar perdent-me la primera classe de Linguistica spagnola. Però la segona, no. La classe va començar discutint sobre els horaris, quines hores anaven bé a qui, i quin era el millor horari... Total que al cap de mitja hora no s'havia decidit res i la professora Ripa va començar la classe. En un moment de la classe va dir "Usted es el alumno de Vic, ¿verdad?" (la classe es fa en castellà). No sé com ho va saber, perquè jo encara no havia dit res. Potser no tinc cara d'italià... O potser com que només som tres nois a classe (i vint o trenta noies) quan n'arriba un que no havia estat el dia abans es nota de seguida. Però la qüestió és que va continuar dient "Tenemos dos catalanes en el aula", va assenyalar a una noia de la primera fila i va dir "¿Se conocen?". La veritat és que va ser una agradable sorpresa.
Aquell mateix dia en el canvi de classe em va explicar que feia quatre anys que estava estudiant a Bari, però no vam tenir temps d'acabar de parlar, perquè jo havia d'anar a una altra classe. Tot per a descobrir que havia començat a les 15:30 en comptes de les 16:30! Bé, al menys vaig conèixer algunes companyes de classe: Anna (italopolonesa), Nadia (italogermana) i Tiziana (italoitaliana).

No és la mateixa cosa viure-hi...
Avui hem tornat a tenir classe de Linguistica spagnola. Tocava parlar de diccionaris. I com que hi havia dos catalans a classe, a la professora (que també parla català!) li ha donat per explicar la història del diccionari català de Pompeu Fabra, del de l'IEC i del Diccionari Enciclopèdic de l'Enciclopèdia Catalana!
Però l'altra noia catalana i jo no em pogut parlar fins aquesta tarda quan ens hem creuat fora de la facultat. Llavors ha vingut l'hora de les presentacions oficials.
-I com et dius?
-Jordi.
-Remei.
I ens hem explicat una mica la vida. M'ha explicat que ella és de Manresa i que tot va començar amb un intercanvi amb l'institut. Li va agradar i va decidir fer la carrera a Itàlia. I aleshores va descobrir que no és el mateix anar-hi com a turista que viure-hi. M'ha parlat de la gent de Bari, que és molt mal educada (també Lucia m'havia dit quelcom de semblant, i Romina, que diu que són tosti). Més o menys li va passar com a mi, va enamorar-se d'aquesta terra i va decidir de venir-hi per un temps (més llarg que jo). Ara hi té el xicot, ja s'ha establert i s'hi vol quedar, a la inversa del que fan molts italians que se'n van cap a Barcelona! Però clar, si jo hi trobés (o retrobés) l'amor tampoc dubtaria a quedar-m'hi...

Slacciati la cintura

Chili di meno
Stamattina quando mi sono allacciato la cintura l'ho allacciata per il quarto foro. Era da anni che non l'allacciava per questo foro. Di solito il terzo, dopo di Natale il secondo, però mai il quarto... Quindi, mi sa che in questo fine settimana di balli in continuazione ho perso qualche chiletto :-P

Sfilata
Stasera sono andato dalla mia amica di Bari, per chiaccherare un po'. Eravamo in cucina e in un certo momento mi ha detto:
-Jordi, esci, sfila davanti a me.
-???
-Vai fino in fondo al corridoio, dove c'è l'aspirapolvere.
-Mo lo prendo?
-No, vieni verso di me.
-???
E allora mi guardava come se io facesse la sfilata di moda. Non avevo idea di cosa avesse in mente e quando sono arrivato vicino a lei mi dice:
-Abassati un po' i pantaloni, devi portare la vita bassa se vuoi cuccare!
Cioè... veramente...
-Fino a qui arrivano, non scendono più- le ho detto.
-Ah, non sono di quelli ellastici... Bè, slacciati un po' la cintura allora perchè scendano un po' di più.

E allora ha cominciato a spiegarmi che i pantaloni stretti non vanno bene agli uomini. La verità è che anche AnnaMaria me l'aveva detto di portare la vita bassa. Sono reticente a seguire la moda però siccome come sto non ce la faccio a trovare ragazza, posso anche provare. Tanto, peggio di adesso non si può... (anche se comunque non è quello il problema). E quindi sono finito con la cintura allacciata per il secondo foro invece del quarto ;-)

dimarts, 3 de març de 2009

Primera classe

Prenguem-nos-ho amb un somriure
Sincerament, m'estic divertint en aquesta espècie de no-vacances. A aquestes alçades, els problemes organitzatius de la universitat es veuen des d'una altra òptica.

I també es divertia la noia grega, crec que becària de la professora de Teoria e storia della traduzione, quan li explicava a la professora que potser tindria problemes per assistir a la classe del dilluns, perquè els horaris que havien publicat de Linguistica spagnola estaven equivocats i encara no se sabia si les classes serien de 14:30 a 16:30 o de 15:30 a 17:30. I ella responia que teòricament els horaris s'havien fet perquè no hi hagués superposicions d'assignatures! Quin caos! I la noia que reia...

Què és més difícil, la traducció literària o l'especialitzada?
És amb aquesta pregunta, adreçada als alumnes, que ha començat la lliçó. Es podia fer perquè erem 4 ó 5 incloent la noia grega (que, no ve al cas, però s'havia assegut al meu costat després de preguntar-me si era espanyol i explicar-me que ella el parlava, si bé era grega, i a qui no m'havia donat temps dir que jo també parlo una mica el grec). Quan m'ha tocat respondre, m'he escapat per la tangent, he dit que en la traducció especialitzada són necessaris uns coneixements tècnics de la matèria i utilitzar un lèxic específic, però sense dir si és més fàcil o més difícil. Certament, la facilitat o dificultat de traduir un text és bastant relativa i no depèn tant de de si és literària o especialitzada, com dels coneixements i aptituds que es tenen. Per a mi, la traducció d'un text legal pot ser molt complicat, perquè és un tema que m'és bastant aliè. Però dóna'm un text de limnologia... i veuràs que fàcil em resulta!

Traducció ad verbum o ad sensum
Durant tota la història de la traducció (al món occidental), des de Ciceró i Sant Jeroni, el pensament teòric de la traducció s'ha mogut al voltant de la noció d'equivalència entre el text de sortida i el d'arribada, sobre si cal que siguin equivalents paraula per paraula, ad verbum, o si cal que siguin equivalents en el sentit, ad sensum. M'ha sorprès com en certs moments de la història (per exemple en temps de lluis XIV), si bé el patró de la traducció literària era la traducció ad sensum, en el sentit de reproduir la bellesa de l'obra original, era així mentre el text original no entrés en contradicció amb els cànons culturals de l'època. En aquest últim cas calia modificar l'obra, que esdevenia bèlle infédèle.

Benedetto Croce
En un moment de la classe, la professora ha posat com a exemple un fet relacionat amb Benedetto Croce.
-Forse spiego chi è? Lei, -adreçant-se a mi- ne ha sentito a parlare?
-Eeeh... so che è il nome di una strada...
-Eh, appunto, per quello lo dico -ha respost una mica descol·locada.
I la noia grega que reia per baix del nas... :-P

Fi de la classe
Una cosa que he observat en els dos convenis a què he assistit a Itàlia és que els professors universitaris tenen un tipus de retòrica particular, amb abundants citacions a autors clàssics o importants. A més, els agrada acabar les seves exposicions amb un cop d'efecte, un comentari transcendent, d'impacte. Ha estat també així amb la lliçó d'avui, que m'ha donat la sensació d'estar ben estructurada i dissenyada de forma que acabés en un punt exacte, i no tallada a meitat de la frase per la campana. En efecte, les últimes frases han estat per dir que els dubtes al voltant del concepte d'equivalència formal havien dut al desenvolupament del concepte d'equivalència dinàmica. E del concetto di equivalenza dinamica, se ne parla la prossima volta.
Punt.

PD: I la noia grega al final? M'ha caigut simpàtica, però m'ha faltat el desvergonyiment per dir-li res... només un ciao i un somriure... pfff... se ne parla la prossima volta...

dilluns, 2 de març de 2009

Creuar el carrer

Ahir llegia a A Traveller in Southern Italy quin era el mètode de l'autor per creuar el carrer a Nàpols a finals dels seixanta:

My own method is to select a pedestrian crossing, then, lifting an arm in an abrupt Roman salute rather like an angry actor in the part of Cassius, to step straight off the kerb and start walking. The arm must be uplifted with resolution and maintained in that position until the other side of the road is achieved. There must be no weakening like that of poor Mr Mathias. At the slightest hint of irresolution the four lines of racing motorists, less humane than the coachmen of 1820, would gladly encircle one. The act is really a battle of wills between oneself and the drivers; though I am glad to say that it is not as dangerous as it looks since all the Italians drive on their brakes and are able to pull up within a foot if obliged to do so. I have convoyed numerous people across the Via Partenope and have never lost anyone, though I admit that I have had crossings during the rush hours which have justified the anguished expressions of those unwilling to make the adventure, who have remained on the other side watching their loved ones advancing apparently into the jaws of death.

La veritat és que em sembla que, a Nàpols, aixecar el braç per fer parar els cotxes és un mètode de creuar el carrer terriblement imprudent i perillosa. Un acte del gènere, o simplement mantenir la mirada fixa en el conductor que ve, es considera un desafiament i un acte hostil, en resposta al qual el conductor pot decidir accelerar en comptes de frenar. És normal que aleshores creuar el carrer es convertisca en un combat de voluntats.

Però no cal ser tan agressius... Només cal observar què fa la gent del lloc, que creua el carrer sense tanta parafernàlia. Per creuar el carrer al Sud d'Itàlia simplement cal... passar! Així, tal qual, despreocupadament, com qui no vol la cosa, però sense indecisió (en això sí que té raó Morton). Cal dir que, en general, els conductors del Sud d'Itàlia tenen bastant de respecte pels vianants. Si veuen que vas a creuar (a no ser que siga una via ràpida) tenen tendència a frenar, encara que no hi haja pas de zebra o el vianant tinga el semàfor en roig (encara que a Nàpols no fan massa cas dels semàfors!). En aquest últim cas, a ciutats com Bari, on sí que fan bastant de cas dels semàfors, pot ser que el conductor o conductora en qüestió comence a gesticular i amolle alguna que altra 'iastemmia, però tot i així frena. Una actitud que haurien d'aprendre molts conductors catalans que quan veuen que un vianant va a creuar per un pas de zebra, tot i tenir el vianant la preferència, tendeixen a accelerar perquè no passe!!

MORTON, H. V. (1969) A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres. 420 p.

diumenge, 1 de març de 2009

Sol, solet

Sol, solet,
vine'm a veure,
vine'm a veure...

No había pensat mai que aquesta cançó pogués tenir un altre sentit... I, de fet, ja veus...

Aquest cap de setmana estic sol. Solet. Vine'm a veure.

Podria haver fet l'intercanvi culinari italocatalà paella-'nghemereddhe amb la Valeria, però ella no hi era aquest cap de setmana.

Podria haver anat al Lazio al curs de danses del Pino, però vaig preferir quedar-me per poder anar a la festa del Vincenzo.

Podria haver anat a la festa del Vincenzo, però els seus amics, que havien de venir de Milà, no van venir i no s'ha fet.

Podria haver fet un te i la xerradeta amb la Romina, però ella tenia feina.

pffff...

Total que m'he quedat a casa a passar fred... amb una foto de la neu com a fons de pantalla... i amb mal de coll en record de tantes hores davant de l'ordinador treballant en la tesi... o perdent el temps amb el Pescamines...

Sol, solet,
vine'm a veure
que tinc fred!