Le soleil qui écarte les nuages

Une ambiance gris, britannique.

Ce sourire,

le soleil de la Provence.

Vola, uccellino, vola

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Se gli avessi tagliato le ali,

l'uccello sarebbe mio,

non sarebbe volato.

Ma allora,

non sarebbe più stato un uccello.

Ed io...

amavo l'uccello.

Leva gli ormeggi

Leva gli ormeggi

dal mollo del passato,

per navigare nel presente.

Lascia che il vento

che soffia nel tuo cuore

gonfi le tue vele.

Una panchina nel bosco

Una strada nel bosco,

una panchina:

e una ragazza si fa le unghie.

In un'inutile guerra

Sei l'amore della mia vita, la persona più importante per me

e ti porto tutti i giorni nel mio cuore, ben dentro di me.

Sei tanto dolce, tanto tenera... tu dici una mala persona?

Quando mai dolcino, quando mai frittella?

Ti guardo nelle foto, quelle che ho preso ultimamente

ed in alcune di esse, lo vedo, lo scopro veramente

lo sguardo innocente, lo sguardo da bambina

che hai in quella foto, così, tanto bella.

E' tanto difficile a volte, ci sono tanti ostacoli,

tanti imprevisti ci sono, cose che non calcoli...

Che non calcolo, che non calcoliamo.

E ci perdiamo, in fondo a una guerra.

Io e te, te e io, come possiamo comunicare?

Dov'è nascosta la chiave che ci può salvare?

Ti amo, mi ami. Perchè tutto quanto?

Perchè ritorniamo a cadere per terra?

In un'inutile guerra...

Vist en una teteria

Quina ironia...

Anar juntes a prendre el te,

per estar soles davant al PC...

Ulls grisos

Dos bells ulls grisos,

profunds.

El fons de la mar.

Accident

Una amiga va tenir un accident amb el cotxe l'altre dia. Sola. En una corba. Va perdre el control. Per sort, es troba bé. Va destrossar el cotxe, però està d'una peça. I podria haver estat pitjor...

Un accident sempre és inesperat. Per això és un accident. Ens acostumem a viure com si haguéssim de viure per sempre i... no és així. Un dia, qui sap quan, qui sap on, qui sap per què, succeeix alguna cosa. Un accident, una greu malaltia, un sonat amb una arma a les mans, un atemptat... i s'ha acabat.

Qualsevol accident que ens toca de prop és un avís, un toc d'atenció: "Ep, podria passar-te a tu un dia..." Un avís per viure amb plenitud el dia a dia, el dia que se'n va i no torna.

Quan plau a Déu

Quan plau a Déu que la fusta peresca,

en segur port romp àncores i ormeig

e de poc mal a molt hom morir veig:

null hom és cert d'algun fet com fenesca.

L'home sabent no té pus avantatge

sinó que el pec sol menys fets avenir.

L'experiment i els juís veig fallir:

fortuna i cas los torben llur usatge.

Ausiàs March

Buongiorno

En el paper de diari en què estaven embolicats els ous que he comprat aquest matí hi havia escrit això:

"Ancora non ci credo / stai arrivando da me / e la notte è una manciata /di stelle e d'allegria " (Mario Benedetti). Sì, c'è qualcosa che mi piace tanto quanto il tuo abbraccio. Ed è l'emozione di aspettarlo: sapere che ci vedremo, sapere che arriverai, sapere che stavolta riuscirò -forse- a riconoscere i tuoi passi. E l'attesa è un lungo sorriso.

Que vol dir:

"Encara no m'ho crec / vens a casa meua / i la nit és una estesa / d'estels i d'alegria" (Mario Benedetti). Sí, hi ha una cosa que m’agrada tant com la teua abraçada. I és l’emoció d’esperar-la: saber que ens veurem, saber que arribaràs, saber que aquesta volta aconseguiré – potser – reconèixer els teus passos. I l’espera és un llarg somriure.

Un augurio?

Haciéndose a la mar

El sol se ha puesto ya,
una etapa de mi vida ha acabado,
y la nave del destino ya ha zarpado.
Allá en el horizonte,
las luces y sombras de la gran ciudad,
luces y sombras del pasado que se va.
Después, pasado un rato,
solo oscuridad del destino ignorado,
mañana al salir el sol serà mostrado:
la inmensidad del mar,
la libertad de elegir nuestro destino,
lejano en el horizonte nuestro sino,
la costa, nuevas tierras,
donde seguir nuevas sendas e ilusiones,
descubrir experiencias y sensaciones.

Falten 6 dies: estrés

Quin estrés! Quantes coses per fer i quant poc temps! I el dia de marxar que s'aproxima poc a poc...

Lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene
lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar
cada vez más nosotros
y menos el azar

Mario Benedetti

Falten 7 dies: arrels

És curiós, però quan s'acaba una etapa de la vida (en canviar de casa, a la fi de la carrera, etc.), comencen a arribar els records del passat... Em va passar el dia abans d'acabar el Camino de Santiago, en què vaig anar repassant mentalment el camí recorregut, que semblava que hagués de durar per sempre, però que un dia va acabar. En concret, en els últims dies, ara que estic a punt de marxar per uns mesos de la meua terra, m'he trobat amb una sèrie de persones i records del passat que m'han fet pensar en les meues arrels. Ahir hi havia un dinar d'exalumnes del meu antic col·legi i en ocasió d'aquest fet han anat apareixent una sèrie de fotos d'aquells anys al Facebook, a més de les sol·licituds d'agregar-los d'antics companys. Estrany, ara que tenia la sensació que els meus vincles amb Tortosa eren més dèbils que mai...

A més, el passat també s'ha presentat en persona. Ha estat al metro, quan tornava de la universitat. Hi he trobat l'Ester, a qui feia anys que no veia. Del grupet de la facultat que vam estudiar junts ella és, a més de l'Anna, amb qui em trobava millor. Quants records! Recordo especialment aquella vegada que vam fer una sortida de camp, crec que d'Eco I, per Sant Jordi. I ens va regalar a cada un de nosaltres un d'aquells llibrets que es venien per 100 ptes! Si no recordo malament, la dedicatòria era "Perquè en el futur et recordis de mi". I tant que me'n recordo! Tampoc puc oblidar aquell treball d'Estadística que vam fer junts. Asseguts davant dels serveis mesurant el temps que hi passaven nois i noies per veure si hi havia alguna diferència estadísticament significativa (que hi era!). Va ser divertit :-)

Va ser també ella qui em va donar el primer consell per lligar amb les noies: fer com si sí, però no. De fet, l'Anna em va dir la mateixa cosa algun temps més tard, però van deixar-se de dir-me que en algun moment s'havia de passar del fer com si sí al sí...

M'ha alegrat molt tornar-la a veure, poder-li dir la notícia que me'n vaig a Itàlia, i saber què és de la seua vida. Però em pregunto... per què vam perdre el contacte? Com ha dit ella, ens havíem perdut de vista completament... Per què? Ara, amb tot allò que he après amb el anys, no deixaria perdre mai una amistat com la seua...

Com diu la cançó de Raimon, qui perd els origens perd identitat...

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.

ítaca

D'aquí un mes si tot va bé seré a Bari. Ja fa mesos que ho esperava... I feia anys que em rondava pel cap la idea de viure a Itàlia una temporadeta. I finalment s'ha presentat l'oportunitat! Qui ho hauria dit que en inscriure'm al màster de traducció especialitzada se m'obriria la porta?! I qui ho hauria dit, als 30 anys, ja llicenciat i quasi doctor, que encara tindria l'ocasió de demanar una beca Erasmus i que me la concedirien?! Què fort!

Són molts els reptes que se'm plantegen: acabar d'escriure la tesi en aquest mes que em queda, trobar-hi una feina, seguir bé el curs, trobar noves amistats, mantenir les antigues... I són moltes les il·lusions! Tantes coses per aprendre, noves gents per conèixer, noves relacions per establir, nous territoris que explorar, nous sentiments i sensacions per sentir...

No puc deixar de pensar en la cançó de Lluís Llach, adaptació de la versió catalana de Carles Riba del poema de Kavafis: Ítaca. No deixo de pensar que és amb l'esperit d'aquesta cançó que m'enfronto a aquesta experiència vital, a aquest viatge, esperant que estiga "ple d'aventures, ple de coneixences".

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu,

sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.