dilluns, 26 de gener de 2009

Falten 7 dies: arrels

És curiós, però quan s'acaba una etapa de la vida (en canviar de casa, a la fi de la carrera, etc.), comencen a arribar els records del passat... Em va passar el dia abans d'acabar el Camino de Santiago, en què vaig anar repassant mentalment el camí recorregut, que semblava que hagués de durar per sempre, però que un dia va acabar. En concret, en els últims dies, ara que estic a punt de marxar per uns mesos de la meua terra, m'he trobat amb una sèrie de persones i records del passat que m'han fet pensar en les meues arrels. Ahir hi havia un dinar d'exalumnes del meu antic col·legi i en ocasió d'aquest fet han anat apareixent una sèrie de fotos d'aquells anys al Facebook, a més de les sol·licituds d'agregar-los d'antics companys. Estrany, ara que tenia la sensació que els meus vincles amb Tortosa eren més dèbils que mai...

A més, el passat també s'ha presentat en persona. Ha estat al metro, quan tornava de la universitat. Hi he trobat l'Ester, a qui feia anys que no veia. Del grupet de la facultat que vam estudiar junts ella és, a més de l'Anna, amb qui em trobava millor. Quants records! Recordo especialment aquella vegada que vam fer una sortida de camp, crec que d'Eco I, per Sant Jordi. I ens va regalar a cada un de nosaltres un d'aquells llibrets que es venien per 100 ptes! Si no recordo malament, la dedicatòria era "Perquè en el futur et recordis de mi". I tant que me'n recordo! Tampoc puc oblidar aquell treball d'Estadística que vam fer junts. Asseguts davant dels serveis mesurant el temps que hi passaven nois i noies per veure si hi havia alguna diferència estadísticament significativa (que hi era!). Va ser divertit :-)
Va ser també ella qui em va donar el primer consell per lligar amb les noies: fer com si sí, però no. De fet, l'Anna em va dir la mateixa cosa algun temps més tard, però van deixar-se de dir-me que en algun moment s'havia de passar del fer com si sí al sí...
M'ha alegrat molt tornar-la a veure, poder-li dir la notícia que me'n vaig a Itàlia, i saber què és de la seua vida. Però em pregunto... per què vam perdre el contacte? Com ha dit ella, ens havíem perdut de vista completament... Per què? Ara, amb tot allò que he après amb el anys, no deixaria perdre mai una amistat com la seua...

Com diu la cançó de Raimon, qui perd els origens perd identitat...

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada