dijous, 26 de febrer de 2009

Comença el semestre

Assignatures
Avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. Hi faig tres assignatures que espero que m'ajuden a millorar la meua formació com a traductor (ja que sóc biòleg). Són: Semiotica della traduzione, Teoria e storia della traduzione i Linguistica spagnola (mira que jo també, anar-me'n a Itàlia a fer lingüística espanyola!). Hauria volgut fer també Linguistica inglese, però resulta que aquest any l'han fet en el primer semestre i quan vaig triar les assignatures el programa d'aquest any encara no estava disponible. E ch'i amma fa'

Horaris
Com deia, avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. Per això divendres passat vaig passar per la secretaria didàctica del departament de Lingue romanze per saber el calendari i horaris de l'assignatura de Linguistica spagnola. Però m'han dit que no els sabien encara. En resum van dir-me que era massa prompte, que el semestre començava la setmana següent (aquesta), i que tornés a passar cap a finals d'aquesta setmana. Vaig estar a punt de dir-li: bé, però si el semestre comença dijous que ve, caldria saber els horaris abans, no? Però no, aquí les coses funcionen diferent... Ja m'ho deia Germana...
Òbviament, ja no vaig passar a preguntar pel departament de Pratiche linguistiche e analisi di testi, che imparteix les altres dos assignatures. Avui.

Metodologia
En efecte, avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. I hauré d'aprendre a estudiar d'una altra forma, ja que aquí les coses funcionen diferent. Encara no tinc del tot clar com funciona la cosa. Sé que hi ha unes lliçons magistrals (a les quals hi ha gent que no hi va i s'empollen simplement el llibre recomanat pel professor). Periodicitat, dies i horaris... chi lo sa? (ara aniré a veure si m'ho expliquen). Pel que tinc entès, després dels exàmens el professor convoca l'examen (sembla que hi ha diferents convocatòries). Tampoc no sé quan són, però sembla que poden caure fins a finals de juliol. Bé, la qüestió és que, si un creu que se sap suficientment bé la matèria (o que se la sabrà suficientment bé el dia de l'examen) i es vol presentar a l'examen, ha de fer una reserva. O siga, ha d'omplir un formulari, lo statino, on es diu que es vol fer l'examen tal dia a tal hora i deixar-lo a la bústia del professor. I llavors ja ve el dia de l'examen, al qual cal portar un altre document on el professor escriurà la nota (ganes de gastar paper!).
Una característica important dels exàmens és que aquí són majoritàriament orals (a no, al final no en gasten tant de paper!), cosa a la qual no estic acostumat. Recordo l'examen pràctic de cordats (l'únic examen oral de la carrera), després d'haver estat esperant fora del laboratori a que arribés el meu torn, mentre la tensió i els nervis anaven a més mentre s'aproximava l'hora d'entrar... Em va tocar l'esquelet d'un gat i el professor més dur del departament. Estava nerviós... tremolava com una fulla... i parlava baixeeet... com quan de menut anava al confessionari. Ara, amb l'experiència de les comunicacions a congressos i de cantar en públic, suposo que serà diferent.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Gomorra

Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir el llibre de Gomorra, que vaig comprar tan aviat vaig posar els peus a Roma fa dues setmanes. Abans de comprar-lo, suposava que el títol era una espècie de joc de paraules entre camorra i Gomorra, la ciutat (juntament amb Sodoma) que segons l'Antic Testament va ser destruïda per Déu per castigar-la pels seus pecats. Més o menys... La raó del títol s'esbrina en arribar a un dels últims capítols del llibre, en llegir un discurs preparat (però no llegit) per al funeral d'un mossèn assassinat per plantar cara a la camorra:

"Non permettiamo uomini che le nostre terre diventino luoghi di camorra, diventino un'unica grande Gomorra da distruggere! [...] Non vedete che questa terra è Gomorra, non lo vedete? Ricordate. Quando vedranno che tutto il suo suolo sarà zolfo, sale, arsura e non vi sarà più sementa, né prodotto, né erba di sorta che vi cresca, come dopo la rovina di Sodoma, di Gomorra, di Adma e di Seboim che il SIGNORE distrusse nella sua ira e nel suo furore (Deuteronomio 29, 22). [...] Quello che divorate qui lo sputate altrove, lontano, facendo come le uccelle che vomitano il cibo nella bocca dei loro pulcini. Ma non sono pulcini quelli che imbeccate ma avvoltoi e voi non siete uccelle ma bufali pronti a distruggersi in un luogo dove sangue e potere sono i termini della vittoria. È giunto 'il tempo che smettiamo di essere una Gomorra'..." (Saviano, 2006, p. 264-265)

Un discurs que, en la meua opinió, resumeix perfectament l'objectiu del llibre. La de denuniciar una situació inaguantable, una realitat corrupta en què tot és vàlid per obtenir diners i poder... Tot és vàlid: l'assassinat, la tortura, l'extorsió... però també l'explotació laboral, el comerç d'estupefaents, experimentació en persones (de la puresa i efectes de la droga), els abocaments, no incontrolats, incontroladíssimis, de tot tipus de residus (tòxics, urbans, fins i tot de morts que fan nosa als cementiris) amb el consegüent enverinament d'inmenses àrees de terreny...

Però el més fort és que no és només Nàpols i la Campània que estan afectats... Les ramificacions d'aquest càncer s'extenen per tot el món. Els diners obtinguts de les activitats il·legals s'inverteixen després en negocis legals (restaurants, botigues de moda...) en altres llocs del món (Alemanya, Escòcia, França, Catalunya...) que serveixen als camorristes per continuar augmentant encara més el seu poder i riquesa.

SAVIANO, R. (2006) Gomorra. Mondadori, Milano. 329 p.

divendres, 20 de febrer de 2009

Germana

- Germana sta sempre a Roma?
- sì.
- E come mai tu sei a Bari e Germana a Roma?

Ecco cosa mi ha chiesto Tiziana questo pomeriggio... Già sabato scorso mi aveva chiesto: "Ah, ma vieni da solo? Pensavo che ci sarebbe anche Germana..." Quella volta avevo evitato raccontargli che successe, perchè non mi piace tanto pensarci... però oggi non potevo evitarlo più...
Fu l'ottobre di 2007, dopo le nostre bellissime vacanze insieme. Presi l'aereo e andai a Roma con un unico obiettivo, per una sola raggione, con una sola cosa in testa: dirgli a Germana quello che non le avevo detto nel momento giusto. Che mi piaceva tantissimo, che le volevo tantissimo bene, che non mi importava la distanza ne le difficoltà, baciarla... Ma... non volse... Mi disse che non era un rifiuto, che non era un no a me, ma alla situazione. Io a Barcellona, lei a Roma e in più lei era incasinatissima... Ne rimasi distrutto.
Pensavo che fossi già superato, che potevo continuare avanti senza guardare indietro. Però oggi mi sono reso conto che purtroppo rimane ancora una grossa spina inchiodata nel mio cuore...

C'è chi dice che cantare è come fare uno strip tease, che metti la tua personalità al nudo davanti a tutti quelli che ti stanno ad ascoltare... Noi cantammo tante volte insieme, mettendoci sempre tutto il nostro essere, a due voci in una bella armonia, in una incredibile fussione anche espirituale (a quella fisica purtroppo non ci arrivammo...). Al meno io lo sentì così... un'esperienza così emozionalmente intensa!

E tutti si accorgevano che faccevamo una bella coppia. "Ma come, non state insieme tu e Germana? Ma se estavate così benini insieme!" mi ha detto Tiziana. Anche quel vecchietto nel bus che ci portava in stazione l'ultimo giorno delle vacanze lo disse: "Ma una coppia che si parla così teneramente e non siete fidanzati?!" Infatti...

C'aggiu fa', Germana? C'aggiu fa'? Ci sto ancora, non ho ancora dimenticato quanto ti voglio bene. Però non sono più in grado di accettare ancora un no per risposta, mi lascerebbe proprio a pezzetti... Però so bene che nel fondo del mio pensiero una delle raggioni per venire in Italia era riprovarci con te (e so che anche tu lo sai), avere una seconda opportunità. Adesso la situazione è canviata, in un certo senso sono più vicino, però ho proprio paura di ricevere la risposta che non voglio...

dijous, 19 de febrer de 2009

Buongiorno

En el paper de diari en què estaven embolicats els ous que he comprat aquest matí hi havia escrit això:

"Ancora non ci credo / stai arrivando da me / e la notte è una manciata /di stelle e d'allegria " (Mario Benedetti). Sì, c'è qualcosa che mi piace tanto quanto il tuo abbraccio. Ed è l'emozione di aspettarlo: sapere che ci vedremo, sapere che arriverai, sapere che stavolta riuscirò -forse- a riconoscere i tuoi passi. E l'attesa è un lungo sorriso.

Que vol dir:

"Encara no m'ho crec / vens a casa meua / i la nit és una estesa / d'estels i d'alegria" (Mario Benedetti). Sí, hi ha una cosa que m’agrada tant com la teua abraçada. I és l’emoció d’esperar-la: saber que ens veurem, saber que arribaràs, saber que aquesta volta aconseguiré – potser – reconèixer els teus passos. I l’espera és un llarg somriure.

Un augurio?

dilluns, 16 de febrer de 2009

Canosa di Puglia

Dissabte vaig anar a Canosa di Puglia per veure el Pino. que presentava una comunicació sobre el tarantisme a Canosa en el segle XVIII en el marc d'un simposi d'investigacions històriques sobre Canosa.

Anècdotes
Per anar a Canosa vaig agafar l'autobús. M'havien dit que podia comprar el bitllet directament a l'autobús, però quan li vaig dir al conductor no me'l va voler vendre: "Se lo compri qua costa di più" (un recàrrec de 1,50-2,00 €). Primer, li va preguntar a una noia que també havia de pujar si tenia un bitllet de sobres per vendre'm (no, només tenia el seu) i va acabar fent-me comprar-li un bitllet de Bari a Bari-Santo Spirito (0,90 €) a un home gran. I em va dir que a Sto Spirito pararia al costat de l'estanc i que podria baixar en un moment a comprar el bitllet fins a Canosa. Al final no va parar a Sto Spirito, sinó al poble de després, Giovinazzo, al mig del carrer, mentre jo comprava el bitllet (4,20 €).
Em fa pensar en aquella vegada a Nàpols, que tampoc duia bitllet i li vaig preguntar al conductor si el podia comprar allí. I em va dir que no, que l'havia de comprar a l'estanc, però que aquella hora ja estaven tancats i que pugés igualment.
Més tard, aquell mateix dia, el noi que em va portar a l'estació de Barletta em va explicar una altra anècdota de Nàpols. Sembla ser que quan ell era adolescent havia anat amb uns amics a un concert a Nàpols. Van baixar del tren a l'estació central de Nàpols i allí van agafar un autobús per anar a l'estadi on feien el concert. Li van preguntar al conductor on havien de baixar per anar a l'estadi i... s'havien equivocat d'autobús! Però no va passar res... el conductor va apagar els llums de l'autobús i els va dur fins a l'estadi!

Canosa
Canosa (Canusa en dialecte) és un poble situat sobre un turó, al costat del riu Ofanto. El poble té una petita catedral dedicada a Sant Sabí. De fet, quan la vaig veure vaig dubtar si era la catedral o era una església normal i corrent (no hi havia cap rètol on ho digués). El cos principal de la catedral (planta de creu grega) és del segle XII (quan la Pulla estava dominada pels normands) i sembla que va ser construïda per Bohemund, un cavaller normand. L'any 1111 Bohemund va ser enterrat en un petit mausoleu que es troba al costat de la catedral (i que no vaig tenir temps de visitar). Posteriorment, en el segle XVII es va allargar la nau de l'església. L'interior, com ha passat amb moltes esglésies italianes, està reformat. De la conformació original hi ha les columnes originals i els seus capitells (si bé es van afegir altres columnes per reforçar l'edifici), i el púlpit i la trona del bisbe, tots dos esculpits en pedra i d'una gran bellesa i de trets orientals. També dins de l'església s'hi poden veure les portes de bronze del mausoleu de Bohemund.
Un altre dels aspectes interessants de Canosa és la presència de sales subterrànies (no visitables) que van tenir el seu origen en les excavacions per obtenir pedra calcària per a la construcció o com a bodegues. Actualment, s'està estudiant la possibilitat de recuperar-ne algunes per dedicar-les a usos turístics: per activitats restauratives o com museu.

Un projecte de "restauració" del riu Ofanto
Entre les comunicacions del simposi n'hi havia una que tractava sobre un projecte de restauració del riu Ofanto que si no vaig errat van preparar tècnics del Parc regional del riu Ofanto. L'organitzadora del simposi, en presentar el ponent, un enginyer, va dir que ens ensenyaria com és d'important respectar l'ambient. Bé...
La presentació va ser bastant vaga i poc concreta. En cap moment es van presentar els objectius del Parc (de conservació, de gestió, de regulació...) respecte al riu, ni es van detallar les amenaces o pertorbacions existents, ni de fet quin era el pla i quins els seus avantatges i desavantatges. Molt per damunt (una sola frase), el ponent va dir que hi havia un problema de manca d'aport de sediments a la desembocadura, que suposo que és la raó de ser del pla. La seua exposició, bàsicament, va consistir en una comparació entre fotografies de fa 30 o 40 anys, que mostraven un riu amb aigua i sense vegetació, i fotos actuals, que mostraven un riu amb poca aigua i molta vegetació, i en deixar entreveure (tampoc no ho va dir clarament) que la vegetació exercia una excessiva pressió sobre el riu. La idea que volia transmetre és que era la vegetació la responsable que baixés poca aigua pel riu (?!). La solució al problema no la va dir, però pel que deia s'endevinava quina era la seua proposta, impressió que va confirmar un companya seua en la comunicació posterior quan se li va escapar la paraula "tala".
No vull entrar en si una tala és o no una bona opció de gestió en aquest cas, ja que amb la poca informació que va donar el ponent i sense saber-ne res no puc opinar. Però allò que sí que puc dir és que no crec que s'haja fet cap tipus d'estudi seriós del riu per redactar aquest projecte. Normalment, com mostren molts estudis, són els baixos cabals que permeten el desenvoulpament de la vegetació en el llit del riu en les zones que abans eren ocupades per l'aigua. Jo em pregunto: s'han estudiat les causes reals del baix cabal? S'ha fet un estudi dels usos de l'aigua en tota la conca? S'ha fet un balanç sedimentari a nivell de conca? S'han estudiat els avantatges i desavantatges del projecte? Jo crec que no. Només cal pensar en allò que em va dir Germana l'altre dia sobre el projecte de restauració d'un afluent del Tíber, en què està treballant. Per exemple, la mateixa autoritat hidrogràfica del Tíber els va passar uns plànols topogràfics en què les corbes de nivell estaven... fetes a mà! I només a mà, també estaven fetes a ull!!!

Tarantisme a Canosa
El tarantisme és un fenomen que es troba extès (històricament) per tot el Mediterrani. Consisteix en la curació de les picadures de taràntul·la mitjançant la música i el ball. En el cas de Canosa, el fenomen va ser observat en el segle XVIII per dos viatgers estrangers: un anglès (Berkeley) i un alemany (van Riedesel). Segons aquests viatgers, els malalts s'encomanaven a Sant Sabí (a diferència del Salento, on era Sant Pau) i introduïen la part del cos on s'havia produït la piacada en un forat que hi ha a la cripta de la catedral, on va ser enterrat el sant. La curació tenia lloc després de ballar durant tres dies al so de la música. Entre els instruments utilitzats, van Riedesel hi va observa la zampogna, l'equivalent del sac de gemecs local.

Una altra anècdota
Per tornar, un noi em va portar a Barletta per agafar el tren de les 22:50 cap a Bari. De camí cap allí, en un tram de recta amb línia contínua vam trobar-nos un cotxe de la Guardia di Finanza (polícia que s'ocupa de delictes econòmics) que anava una mica lent. Total, que com que portàvem pressa i no venia ningú en l'altre sentit el noi va decidir adelantar el cotxe de polícia saltant-se olímpicament la línia contínua! Bé, al cap i a la fi no era de la seua competència...

Fi de viatge
I a la mitjanit vaig arribar a casa, gelat, en un dia mooolt fred en què fins i tot va nevar!

Internet

És increible la de controls necessaris per accedir a internet en aquest país! Si fossen tan primmirats per altres coses...

L'altre dia vaig anar al locutori (gestionat per indis, crec) i em van demanar el carnet. Fa dos anys, quan estava de vacances amb Germana, el dia després d'aquella nit fatídica en què van acabar les meues esperances, vaig anar a un locutori, necessitava parlar amb algú, encara que fos per internet. Ja llavors em van fer una fotocòpia del carnet, però vaig pensar que era perquè no marxés sense pagar. Però no. Forma part de la política de lluita antiterrorista d'Itàlia. Quan et conectes a internet t'han de tenir fitxat: nom, cognoms, adreça, número del document d'identitat, nacionalitat...

El dia següent hi vaig tornar. Aquesta vegada no hi era la dona que m'havia atès la primera vegada, sinó qui suposo que era el seu marit. I va dir-me que el carnet espanyol no servia, que havia de ser l'italià o el passaport. Això ja em va començar a fer pujar la mosca al nas. Hauria pogut dir-li que el dia anterior me l'havien acceptat i posar-me a discutir, però acabava abans anant a buscar el passaport. Al cap i a la fi era a dos passos de casa.

D'altra banda, cal dir que internet és una mica car, dos euros l'hora. Quan a Barcelona costa la meitat... Per tant era qüestió de dirigir-se a les Isole didattiche de la universitat. Il·lús de mi! També cal donar les dades i inscriure's per poder-hi utilitzar internet! I clar, només hi ha dos dies a la setmana per fer el tràmit, i només pel matí... Hi vas el dia que toca i... et diuen de passar un altre dia! I clar... llavors l'encarregada no hi és... La sort és que la seua companya és prou amable per oferir-te d'usar un ordinador per consultar el correu.

I la xarxa wifi de la universitat? També cal registrar-se. Però per fer-ho cal el número fiscal... I tampoc no estic segur que els Erasmus hi tinguem accés... bffff... Per sort he trobat un lloc on "només" costa 1,5 euros l'hora.

dissabte, 7 de febrer de 2009

"Plaça del Rei" a Bisceglie

A Barcelona, els divendres de tardor i primavera hi ha ball tradicional a la Plaça del Rei. M'agrada molt anar-hi, i no parar de ballar... Però en tots els anys que vaig ser a Barcelona no hi vaig poder anar molt sovint, ben just si hi vaig anar una dotzena de vegades. Però he descobert (només arribar a Bari) que aquí també hi ha ball folk els divendres: a un poble que es diu Bisceglie.

De fet, es tractava més bé d'un taller de periodicitat setmanal. Va ser Vincenzo, un noi que vaig conèixer el primer any que vaig ser a Estadanza, qui m'hi va portar. La major part de la sessió va consistir en música de llauna i ballar. Al principi van fer algunes danses que no coneixia de res. Poc a poc van anar sortint coses que ja em sonaven més, però que havia ballat molt poques vegades. A meitat de la sessió van ensenyar un ball argentí (del qual no recordo el nom) que em va recordar una mica a la sevillana. Després, ja vaig conèixer quasi totes les danses. Va ser curiós veure les diferències que hi havia entre alguns balls ballats a la Plaça del Rei i allí. Per exemple, em va despistar que a la Xampanya repetien només una vegada cada una de les parts. El Cercle Circassià era molt semblant, la diferència més important era l'actitud en anar capa l'interior del cercle, que era més alegre i comediant. A més, en finalitzar la volta de parelles els nois feien fer una volta a la noia per tornar a tancar el cercle (opció que s'ha anat estenent en els últims anys a Catalunya). D'altra banda, hi havia també algunes diferències en el vals familiar, amb una figura inserida entre el quart "passa la noia" i el ballar el vals en parella. Pel que fa al xotis i a la masurca, eren una mica més pobres en figures, però suposo que és perquè a Catalunya portem uns quants anys de davantera en aquestes questions...

D'altra banda, hi havia una noia que ballava molt bé. Bonica, cabells castanys llargs i ondulats, primeta, alegre... i a qui li encanta Barcelona. Com tants altres italians, no li importaria anar-hi a viure. Li vaig dir de ballar diverses vegades... Més tard Vincenzo em va dir: "Jordi, oggi ti sei proprio scatenato con Valeria" :-P

Finalment, la sessió es va acabar. I va acabar, com no podia ser d'altra forma, amb la tamurriata, la tarantel·la del Gargano i la pizzica. Llàstima que no vaig portar les castanyetes... He de confessar que aquí, després de dos hores ballant, vaig haver de parar perquè ja no podia més. Està clar, falta entrenament i sobren alguns quilos... ;-)

PD: després del taller, uns quants de nosaltres vam anar a sopar: pizza uns, amanida els altres (per allò de la dieta ;-) ). Ah! AnnaMaria, e niente Coca Cola, ma vino.

Casa


Bé, ja tinc casa a Bari. La veritat és que ha estat arribar i moldre.


Vaig a arribar a Bari dimecres. I hi vaig arribar mort de cansament per tantes hores de viatge... Però Romina ja havia comprat un diari d'anuncis per buscar la casa. Abans de dinar ja n'havíem marcat uns quants i havíem començat a localitzar els llocs al plànol. N'hi havia un que semblava estar prou bé. Però Romina, si bé li sonava el nom, no sabia on era el carrer. Buscant "Via de Nittis Bari" al Google no sortia res, trobava carrers en altres pobles del voltant. Jo li deia que devia ser en un d'aquests pobles i no a Bari, però ella insistia: "No, c'è. L'ho sentita questa strada e penso che non è lontano". Una mica més tard, va dir-me "Vediamo, cerca "Via de Nittis San Pasquale"" (San Pasquale és el barri de Bari on érem)". El resultat... trrrrrrrrrrrrrrr... tachán! Era el carrer paral·lel!!!


Per tant, el vam anar a veure aquella mateixa tarda. I com que va agradar-me molt, ja me'l vaig quedar. Com a curiositat, l'ama del pis va regalar-me una botella de vi del poble de son pare!

PD: divendres vaig anar a la universitat per matricular-me. Només vaig tardar un quart d'hora! Quina meravella, això és vida!!!

dimecres, 4 de febrer de 2009

Haciéndose a la mar

El sol se ha puesto ya,
una etapa de mi vida ha acabado,
y la nave del destino ya ha zarpado.
Allá en el horizonte,
las luces y sombras de la gran ciudad,
luces y sombras del pasado que se va.
Después, pasado un rato,
solo oscuridad del destino ignorado,
mañana al salir el sol serà mostrado:
la inmensidad del mar,
la libertad de elegir nuestro destino,
lejano en el horizonte nuestro sino,
la costa, nuevas tierras,
donde seguir nuevas sendas e ilusiones,
descubrir experiencias y sensaciones.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Falten... eeeh... un dia! ;-)

Ahir, 23:58
Em gito després d'haver acabat i enviat uns deures del màster.

Avui, 00:15
Havent llegit una mica, m'adormo.

Avui, 05:30
Em giro de costat al llit, s'hi està bé... quan s'obre la porta de la meua habitació. És mon pare que em desperta per sortir cap a Barcelona.

Avui, 05:50
Sortim.

Avui, 08:00
Arribem a Barcelona. Entrant per la Ronda Litoral, en diumenge a primera hora, és un moment.

Avui, 08:30
En menys de mitja hora hem baixat i carregat tots els trastes. De poc no em deixo els jerseis estesos! Tornem cap a casa. Quines presses!

Avui, cap a les 09:00
L'indicador de la reserva està encès ja des de la sortida de Barcelona. Sortim a Vilafranca del Penedès, no sigui que ens quedéssim tirats al mig de l'autopista. Veus, tantes presses... Després parem a esmorzar.

Avui, 11:30
Ja som a casa i ho hem descarregat tot.

----------------------------------------

El record del dia d'avui el tindré a la memòria durant molt de temps... Sobretot pel cansament que noto a les cames per haver pujat i baixat carregat tantes vegades les escales del pis de Barcelona!! ;-)

Riassunto degli ultimi giorni

Questi ultimi giorni sono stato proprio impegnatissimo a finire di sistemare tutto! E quindi, non ho avuto il tempo di scrivere tutti i post che volevo. Mo devo risolverlo:

Giovedì
È stato il giorno dell'addio ai colleghi dell'università. Però invece di salutarli io, erano loro che mi salutavano. Loro tornavano a casa, mentre io rimanevo ancora lì a fare le coppie degli archivi e documenti del computer che mi servivano per finire la tese, raccogliere i pocchi effetti personali che rimanevano, a finire alcuni calcoli col Matlab, rispondere alcune mail... Bisognava lasciare tutto legato. Eh! Avrei anche voluto lasciare più meno legato il fatto del laboratorio di pizzica prima di partire, però non è stato possibile... ebbè...
La sera sono stato a cena da Ivan ed Emma, quella che era anche stata casa mia per più di due anni. Lo ha detto anche lui, è passato così veloce questo periodo di otto mesi nella nuova casa nel Paral·lel! Di solito passiamo per la vita così, senza guardarci intorno, spingendo un giorno dopo l'altro, immersi nella rutina del lavoro interrotta ogni tanto per le attività estrarodinarie, finchè un giorno ci rendiamo conto che son passati otto mesi da quando abbiamo fatto trasloco, cinque anni da quando iniziammo il dottorato, sedici da quando finiammo la scuola elementare... Per me è stato adesso che questa etappa della mia vita sta per finire. E, quindi, sto più attento alle cose che sto per lasciare per un po', tentando di portare con me i riccordi più vivi possibili: i volti familiari, i paessaggi quotidiani (il fiume, le montagne, le strade di Barcelona...), il sapore del cibo fatto dalla mamma, la compagnia degli amici, la famiglia, i giocchi con mia sorellina...
Venerdì
Avendo salutato i colleghi del lavoro, ho dedicato tutto il giorno a raccogliere tutto, buttare via quello che non serviva, mettere le cose in scatole, borse, buste, zaini... poichè oggi (domenica) dovevo portarlo via a Tortosa. È stato anche il giorno di preparare la valigia. Specialmente difficile è stato scegliere i libri per portare con me. Eh, lo so, i libri sono un peso in più, però alcuni libri mi servono e altri mi piacciono troppo per lasciarli dietro. Comunque, alla fine ho dovuto togliere più libri della lista iniziale, non potevo lasciare i pantaloni per prendere un libro! ;-) Quindi la lista è rimasta così:
  • un paio di guide, una d'Italia e quella che ho comprato l'altro giorno
  • un paio di libri di cucina: Puglia la tradizione in cucina (ovvio dovevo portarlo) e L'amore goloso (le sue ricette son troppo seducenti ;-) )
  • un po' di libretti di musica (ecco, uno degli obiettivi del viaggio è imparare sulla musica del sud d'Italia): Cançoner de butxaca, Manuale di violino popolare, Celebri canzoni (napoletane, serie seconda), Le più belle canzoni romane antiche e moderne (I volume) e, come no, Le Cicale, canti salentini di tradizione orale e Musiche tradizionali del Salento
  • libri di lingue e traduzione: Diccionari Italià-Català, Manual de traducció anglès-català, Diccionario Español-Griego, A Greek Grammar (vi devo dire che voglio profittare per praticare il greco?)
  • Vuoi giocare con me? mmm... d'això...

Mo che ci penso... è un bel po' di roba!!