Cap d'any a Bari

Després d’un parell de mesos lluny de Bari, des de que vaig anar a buscar la Raffaella, hi hem tornat per pasar-hi uns dies. Em mancava la visió nadalenca d’aquesta ciutat amb virtuds i defectes.

Una postal nadalenca
L’ambient al carrer és animat. El centre és ple de gent atrafegada amb les compres per als dinars i sopars d’aquest període, i dels regals que portaran la Befana o San Nicola el 6 de desembre. A la llibreria Feltrinelli, sovint la cua per pagar arriba fins al bar. Al multicinemes Galleria, cal arribar aviat per trobar lloc per a les sessions de les pel·lícules de més èxit. De vespre i de nit, la piazza Mercantile i els voltants són plens de joves que surten a prendre una cosa amb els amics. Una postal nadalenca no molt diferent a la d’altres llocs… L’única singularitat que em crida l’atenció ès que cada poc se senten esclatar coets i petards des de punts diversos de la ciutat.

Cap d’any
Inicialment, abans d’arribar a Bari, teníem previst anar a passar la nit de cap d’any a Sant’Agata, un poble de la província de Foggia on tè lloc el festival de dança tradicional Capodanze. Però parlant amb una amiga que assisteix al festival, sembla que hi fa molt de fred. A més, per la nit de Cap d’any s‘hi espera molta gent, per la qual cosa serà difícil ballar i ens tocaria dormir a terra. La proposta no presenta molts al·licients…

Finalment, decidim anar a la festa de Cap d’any d’uns amics d’una amiga de la Raffaella. El dia anterior per la tarda no se sap encara on es farà. Cap al vespre sembla que es farà a Bari. Al dia següent a migdia no se sap si es farà a Bari, potser es farà a Rutigliano. Finalment, unes hores més tard, es desvela l’enigma: festa de Cap d’any a Bari i després concert davant del Teatre Piccinni, cadascú ha de portar quelcom, nosaltres una pizza farcida.

La casa on anem sembla treta d’un catàleg de l’IKEA a d’una revista de disseny (el propietari té una botiga de mobles). És nova, està ben arreglada, té bons acabats… Per tenir, té fins i tot un bany turc! Però no té personalitat, hi manca quelcom. S’assembla un poc a la camarada reunida per al sopar, que la R. defineix com a “quei fighetti baresi, che non vogliono sembrare fighetti, però che comunque lo sono”. Són una tropa tranquila, però que no són especialment sociables, ni semblen divertir-se tant entre ells. Em recorden un d’aquells grups d’amics en què és difícil entrar, que es troben perquè sempre ho han fet, per costum.

Toc de queda
En un moment del sopar sorgeix la discussió sobre si cal sortir bastant abans de la mitjanit o bastant més tard per anar al concert. I ès que entre les 23:30 i les 00:30 aproximadament hi ha toc de queda. Tot i que ja no és porta la costum de tirar els mobles i electrodomèstics vells per la finestra (a Nàpols sembla que sí), és en aquest horari que es tiren petards i focs artificials i és perillós anar pel carrer.

A les 20:30, quan arribem a la festa, ja no circulaven cotxes i no hi havia gairebé ningú pel carrer. Estaven tots dins la protecció de les cases, preparant o esperant el sopar. Molts han enretirat els cotxes del carrer per si de cas. A les 23:45 començà la traca i la ciutat explotà en un continu resonar de petards, coets, trons i focs artificials que s’allargà fins a les 00:30. N’hi havia de totes mides des de la bengala encesa per la velleta del balcó del davant, o els cigronets, petards i mosques dels xiquets, passant pels xiuladors, fonts i coets dels particulars i arribant als autèntics focs artificials de festa major (i, diuen, tirs de pistola) de les famílies mafioses dels barris de Bari, que competeixen entre elles per veure qui fa més soroll.

Després de la batalla, els carrers estan plens de les carcasses buides dels focs artificials, algun cràter a l’asfalt, en algun lloc escuma d’extintors i l’aire fa olor de pólvora.

Final de la crònica d'un examen

(Continuació de Crònica en directe d'un examen)

Cap a les 13 h va arribar finalment la professoressa Petrilli. En primer lloc, va fer l'appello. O siga, va passar llista, va llegir el nom dels estudiants que havien fet reserva de l'examen mitjançant l'entrega del'statino. Des don estàvem a l'última fila no se sentien els noms. Com que no vaig sentir el meu vaig anar a parlar amb la professoressa per veure si hi era el meu statino o no. Hi era. I no només això, com que em coneixia per haver assistit a classe, va dir-me de quedar-me allí que començaria per mi. La primera pregunta va ser: "Bè, che mi vuole raccontare?" Li vaig parlar de la relació sobre entre biosfera i semiosfera, i sobre la semiòtica global de Sebeok (per fer notar la meva condició de biòleg). La segona pregunta va ser: "Di questo libro, mi racconti qualcosa che hai letto?" I li vaig parlar de la significs de Lady Welby. Cinc minuts d'examen. Resultat: 30 e lode, l'equivalent de la Matrícula d'Honor.

Crònica en directe d'un examen

9:55
L'aula A de la facultat de llengües és plena de gent. Hi ha gent que ve a fer l'examen de diverses assignatures (Lingüística, Semiòtica, Semiòtica de la traducció, etc.). En teoria havia de començar a les 9:00 del matí. En aquests moments la professoressa Petrilli encara ha d'arribar. Ponzio i la seva assistent ja fa una estona que hi són. Decideixo agafar l'ordinador per fer alguna cosa útil. Els altres estudien, xerren, esperen, desesperen...

10:27
Arriba la professoressa Petrilli. Pregunta quanta gent hi ha pels exàmens de Semiòtica i Semiòtica de la traducció i diu que tornarà al cap de mitja hora. Algunes companyes decideixen anar al bany.

10:45
Hi ha qui aprofita per anar a fumar.

10:55
L'assistenta de Ponzio demana silenci als estudiants de l'aula. Amb tant de soroll no se sent què diuen els alumnes que estant sent examinats.

11:10
Torna la professoressa Petrilli. Si algú té pressa pot fer l'examen amb la seua assistenta, sinó diu que tornarà una mica més tard, que l'han cridat de dalt (el departament) i té una urgència.

12:25
Arriba una noia a l'aula d'exàmens que reparteix fulls d'enquesta sobre les preferències dels destins turístics. Total, no tenim més res a fer mentre esperem!

Cervesa txeca

Tenia raó l'AnnaMaria quan deia que la relació de la Irena amb el barès duraria poc... Jo també ho suposava per la descripció que me n'havia fet la Irena, gelós i dur. M'ho explicava ahir per la tarda, quan vam quedar per posar-nos al dia del què ha passat en aquests dies en què he estat fora. Em diu que tots els baresos són iguals, que tots són així. Es tracta de conquistar una dona i, quan han tingut allò que volien, una altra. Diu que a Bari és així, que les relacions es viuen al dia, cada dia es redecideix si s'està junts o si es canvia de parella...

Sento que li hagin fet mal, però no puc deixar de pensar que potser ara tindré una oportunitat... Ella no ho sent que s'hagi acabat, ell és una persona terriblement egoista, és millor així. I jo ja ho sabia, que és millor així, que li faria mal... però no puc entendre com és que hi ha tantes dones que s'ajunten amb persones que està claríssim que els faran mal... Sincerament, no ho entenc...

Però "mors tua, vita mea" i aprofito l'oportunitat per proposar-li a la Irena de passar per casa, que l'invito a prendre una cervesa. No li dic, però, que es tracta de cervesa txeca, és una sorpresa.

Feia algunes setmanes que tenia dues cerveses txeques a casa. La Irena sempre diu que la cervesa txeca és més bona que la italiana. Per això, com que a Bari no se'n troben, vaig demanar-li a la Montse si me'n podia portar un parell de Barcelona quan vingués per les vacances, per donar-li una sorpresa. Però això va ser abans de saber que estava amb el barès... Quan van arribar les cerveses, ja no tenia sentit donar-les-hi, i me les vaig guardar per a una millor ocasió...

Una ocasió que va arribar ahir. O això pensava... Mentre érem a casa va fer un comentari que em va demolir: "Per fortuna il mio ragazzo di Praga non mi ha abbandonato per questa sciocchezza". La història es repetia... Tenia un culet d'aigua al got i me'l vaig beure d'un glop intentant tragar amb aquell glop també la desil·lusió causada per la revelació... Però el regust amarg de la cervesa txeca roman encara en la meva boca...

Signoria non paga

Avui ha arribat la Montse per passar uns dies de vacances a Bari. Quan he arribat a l'aeroport de Bari, l'avió provinent de Barcelona ja havia aterrat. Vint minuts abans de l'hora! Però aquest guany de temps l'hem perdut per un error meu en mirar els horaris (he mirat l'horari dels dies normals en comptes del dels festius).

Per la tarda hem anat a visitar la ciutat: el passeig marítim, la basílica de Sant Nicolau, la catedral de Sant Sabí... Hem volgut entrar també al Castello Svevo. L'entrada costava dos euros, un euro amb descompte (per estudiants, jubilats, etc.). M'he adreçat a la senyora que venia les entrades:
- Due biglietti...

- Sono quattro euro.

- ... uno è ridotto - i li he mostrat el carnet d'estudiant de la Montse (jo, com de costum, m'he deixat el libretto de la Universitat de Bari a casa) a la senyora.

- Di cos'è? Che studia? - ha preguntat.

- Què estudies? - li he traduït a la Montse.

- Teoria i història de la música - ha respost.

- Ah, va bene. Signoria non paga e lei neanche - ha dit la senyora mentre em donava els dos bitllets.

Ja sabia que els estudiants de certs ensenyaments tenen l'entrada gratis per visitar els monuments. I per això la Montse no havia de pagar. Però el que no he entès és perquè jo no pagava. Però bé, ja està bé. I menys mal que no ens han fet pagar! Dins del castell hi havia només quatre sales per visitar (amb vitrines buides, amb claus a les parets sense les corresponents fotografies penjades...) i el pati central (amb un pou el fons del qual estava ple de plàstics i llaunes). Però ha estat interessant observar que un parell de sales podrien funcionar perfectament bé com a sales de ball... mmm...

Caffetteria Catalano

En una de les meves primeres passejades d'exploració per Bari vaig quedar feliçment bocabadat quan en una cantonada vaig trobar la Caffetteria Catalano. Avui finalment hi he anat. Amb la Irena.

El cognom Catalano

La primera vegada que vaig sentir esmentar el cognom Catalano va ser fa alguns anys, al curs d'Estadanza. Jo m'acabava d'inscriure, quan va arribar una noia, una típica italiana del sud, de cabells negres i llisos, i ulls foscos, i bellesa captivadora. En insciure's va dir el seu nom: Elena Catalano. La meva resposta va ser: "Ecco, vedi? Non sono l'unico catalano qui ;-)"

Després de descobrir la Caffetteria Catalano a Bari també he trobat el cognom en molts altres llocs. Per exemple, quan vaig anar a comprar un dels llibres obligatoris de Semiotica della traduzione, van donar-me un punt de llibre amb publicitat de la llibreria:

LIBRERIA DE ROSSI

di Onofrio Catalano

Via De Rossi, 157 - 70122 Bari

O a Isernia, on el bany no era Roca, si bé era Catalano. I en tants altres llocs... De fet, simplement mirant els rètols de botigues i negocis, m'he pogut adonar de com està estès el cognom Catalano. I una visita a la pàgina web dels cognoms d'Itàlia (http://www.gens.labo.net/) ho ha confirmat. En aquesta pàgina es pot veure com el cognom Catalano està distribuït àmpliament pel sud de la Península Italiana i Sicília, territoris que havien format part de la Corona d'Aragó. (Aquells que hi ha al nord hi són per l'emigració.) He provat a veure també la distribució d'altres cognoms com Spagnolo, Aragonese, Castigliano... però són pràcticament inexistents.

Lligams

Però fins avui, tot i que des del primer dia tenia clar que volia anar a conèixer la Caffetteria Catalano, encara no havia tingut oportunitat d'anar-hi. Hi hem anat aquesta tarda quan la Irena ha sortit de classe. I és que quan fa algunes setmanes que ens coneixem, s'ha creat un cert lligam entre ella i jo. És curiós com passen aquestes coses... Aficions comunes, caràcters compatibles, valors i formes de pensar semblants, ganes de compartir coses amb algú, necessitat de compartir-les... I es forma un lligam, es crea una complicitat, es reconeix en l'altra persona una amistat de tota la vida, encara que la coneguis de fa poc...

A piedi??

Dimarts al vespre, la Piazza del Ferrarese, una de les portes d'entrada a Bari vecchia, està plena de gent pel concert d'agermanament amb els irlandesos. Demà hi a el partit Itàlia-Irlanda a Bari. Poc abans de marxar la Michela, a qui em va presentar la Lucia i que m'he trobat al ball, em pregunta com torno a casa:

- A piedi.
- A piedi?? Muy lejos. - I adreçant-se a la Domisia (s'escriu així?) - digli che è pazzo.
- Sei pazzo - diu la Domisia.
- Mezz'ora - dic.
- Eh! Media hora - s'exclama la Michela
- En Barcelona para ir del metro a la universidad, un cuarto de hora - ja no sé si parlar en italià o castellà.
- Lo sé. No es por lo lejos, es por la hora - eren les 23:30 més o menys -. Es muy peligroso - continua la Michela.
- Ah...
- Vemos si te podemos dar un... ¿cómo se dice? ¿un "pasaje"? - dubta.
- Si te podemos llevar - corregeixo.

De veritat es tan perillós?

De visita

Aquest cap de setmana he estat a San Pietro Vernotico per visitar els pares de la meva amiga AnnaMaria. Vaig conèixer la mare de l'AnnaMaria fa un any, quan va venir a Barcelona, i havia insistit en què els havia d'anar a visitar quan arribés a Bari. La veritat és que m'han tractat molt bé, m'he sentit acollit com si fos de la família. Una d'aquestes coses que només poden passar a Itàlia...

Assassinat al mercat
Dissabte la nit, la mare de l'AnnaMaria estava llegint el diari, la Repubblica, i em va dir que dimecres havien matat a algú a Bari, al mercat de Via Nizza, a dos carrers d'on visc. El matí següent, mentre esmorzava, vaig poder llegir la notícia en qüestió. La persona a qui van matar (d'un tret i a ple dia, sort que aquell dia no hi vaig anar a comprar) era un col·laborador de la justícia. O sigui, un mafiós penedit que havia confessat i delatat als seus companys. Pel que sembla, estava intentat reorganitzar el seu grup mafiós al barri de San Pasquale i cobrar el pizzo (la versió local de l'impost revolucionari) als comerciants del mercat. Segons el diari, això no va agradar al grup que controla actualment la zona... Crec que no cal dir res més... Sembla un capítol tret del llibre de Gomorra.

La nazionalità
Diumenge, els pares de l'AnnaMaria em van portar a veure Alberobello i el mas de la tia de l'AnnaMaria (Masseria Trotta), un antic molí enmig d'un camp d'oliveres. També allí em van tractar i em van fer menjar molt bé. Precisament durant el dinar, la Marisa, la mare de l'AnnaMaria i de l'Stefania, li va dir a la Maria, l'esposa del cosí de l'AnnaMaria: "Presentale alcuna delle tue amiche, che vuole trovare una donna italiana e rimanere in Italia" - cosa que jo no havia dit (tot i que hi ha un fons de veritat). I tot seguit va venir el comentari que així, en casar-me amb una italiana, també tindria la nacionalitat. A la que et despistes ja t'organitzen la vida! ;-)

Ciao, Barcelona

Ciao, Barcelona

L'Aula B és una de les grans aules de la planta baixa de la Facultat de llengües i literatures estrangeres. Una de les coses que em va soprendre d'aquestes aules és que tenen platea i galliner, com als cines antics. Això és massificació! Tot i que a Semiòtica de la traducció, de massificació més bé poca. La veritat és que, per a set o vuit alumnes que érem, hi havia massa espai desaprofitat.

Quan hi vaig arribar, ja hi era aquella noia de cabells llargs i castanys. La mateixa que la setmana passada m'havia dit tan il·lusionada que li encantava Barcelona, quan va saber d'on era jo. Ens vam saludar:

-Ciao.

-Ciao, Barcelona.

-Nooo... Jordi.

-Loreina.

I ens vam estrényer la mà (a Itàlia, quan et presenten a una noia no se li fan dos besets, se li estreny la mà). Loreina és una noia italiana, però que està absolutament decidida a anar a viure a Barcelona. Diu que li agrada tant, perquè està sempre neta, organitzada, les coses funcionen (si s'avaria el metro, per la nit ja està arreglat)... El que em deia també l'AnnaMaria. I l'opinió de tants altres italians que van a viure a Barcelona.

Irena

Mentre parlo amb la Loreina, arriba l'Irena, una noia de Praga que també està d'Erasmus, i s'asseu al meu costat. Ens vam conèixer la setmana passada, no en la mateixa aula (pel batibull que es porten amb les aules), però sí per la mateixa assignatura.

Com jo, Irena és una Erasmus una mica particular. No té massa temps per anar a les festes Erasmus. Diu que ha d'estudiar perquè al maig comença a treballar a Gal·lípoli com a guia per a turistes txecs. L'any passat ja hi havia treballat i, de fet, el seu Erasmus el fa per estar amb els seus amics italians. D'altra banda, ella a a Praga estudia etnologia, no traducció. Però no hi havia possibilitat de fer etnologia a Bari i li van permetre d'anar a llengües perquè totes les places havien quedat buides.

A més, està fent el treball de llicenciatura sobre el tarantisme. Qui ho havia de dir?! Per tant, intrigat pel seu interès pel tarantisme, li vaig proposar d'anar a fer un cafè. Vam estar una bona estona xerrant, fins que em va dir una mica dubitativa: "Guarda, io ho un appuntamento con le mie amiche fra mezz'ora per andare a cinema. Se ci vuoi raggiungere..." I sí, m'hi vaig afegir encantat.

Timido tenebroso o fascino spagnolo?

Després del cine (vam veure Enemigo Pubblico n.1) vam anar amb les dos amigues d'Irena, Valentina i Josita, a sopar a un local que es diu Pellicano. És un local tipus pub irlandès, amb taules i cadires de fusta, i grans gerres de cervesa. Em va recordar aquell lloc on vam anar Germana i jo aquella tarda de diumenge d'octubre de 2007...

"Spagnolo, sei l'unico ragazzo. Quindi, va' a chiedere le birre", va dir-me Valentina. Una dona directa i imperativa, però també sensual i més o menys de la meua edat. I vam anar jo i Irena a buscar les quatre gerres de cervesa. Sí, quatre, no tres gerres i una Coca-cola. En aquell lloc calia beure cervesa.

Més tard, després de la segona ronda de birres, i després d'haver anat un moment al bany, la Valentina va fer-me una pregunta que va acabar duent la conversació a un lloc on no volia que anés.

-Spagnolo, sei fidanzato?

-No.

-Allora tu non hai questi problemi della lontananza?

-No, io ho altri problemi...

Resposta fatal que va portar a la Valentina a preguntar quins eren aquests problemes, cosa que no m'esperava que passés. I ja no em podia escapar.

-Dai, guarda che non ti capiterà spesso di avere tre donne che ti ascoltano.

-Eh, infatti, a me sì. Anche di più. Però è quello il problema, non ce n'è una che sia solo per me.

Sí, com diuen Grazia i Inés, sempre estic envoltat de dones. Però sempre amigues.

-Ma come mai ti succede questo?- preguntava Josita.

-Possono succedere tre cose -deia Valentina anticipant-se'm-. O è un ricchione, o ha molte sorelle e capisce molto bene alle done, o è un grande scoppatore.

La segona opció, no hi ha dubte, sóc molt sensible i entenc massa bé a les dones. I a més, em falta una mica de decisió. I ja veus a les tres que em volien donar un curs accelerat de seducció. Una part va consistir en com aproximar-me a una noia desconeguda, mitjançant diàlegs inventats entre Irena (que feia de noia) i Valentina (que feia de noi, després de veure la poca inventiva que tenia jo). Només que la Valentina els acabava amb gestos o frases de contingut clarament sexual de forma inesperada i acabàvem rient elles i jo. L'altra part del minicurs va ser l'estratègia a seguir. "Devi usare il fascino spagnolo, la paella... Devi dire: 'Ti invito a mangiare la paella. E la mia è con la salsiccia intera, non a pezzi.' Ma mi raccomando, non alla zampina, piutosto un zampone! ;-)", deia la Valentina. I la Josita protestava: "Ma, no! Deve avere una strategia che gli serve sempre! Poi se ne torna in Spagna e non gli serve!". I després la Valentina continuava amb una altra estratègia: "Puoi anche proffitare il tuo carattere timido, è così, non dobbiamo canviarlo. Puoi fare il timido tenebroso. Hanno anche un fascino... Devi modificare la tua immagine in modo di rafforzare l'aspetto di timido tenebroso: il giubbotto lungo, il cappello, la sciarpa, portare un libro..." I llavors s'inventava un diàleg imaginari entre el tímid tenebrós que llig un llibre i una noia:

-Scusa, che leggi?

-Il Kama Sutra. Lo hai letto?

-No... no, no...

-Non leggerlo.

I després d'una petita pausa...

-Anzi, te lo spiego io. Dimmi che pagina vuoi che ti spiego.

I tots a riure...

Il tuo compito

Finalment, va arribar l'hora de marxar, l'Irena havia d'agafar l'autobús. Mentre ella anava al bany, abans de marxar, la Valentina em va dir:

-Spagnolo, il tuo compito è accompagnare Irena fino alla fermata fino a che non arriva l'autobus e assicurarti che lo prende.

-Ma lo avrebbe fatto!!- protestava Josita.

-Meglio dirglielo.

I tenia raó. Perquè jo podia oblidar que Bari no és Barcelona.

Mentre esperàvem a l'autobús, l'Irena i jo ens vam intercanviar el número de telèfon. Així ja podríem quedar diumenge al matí i anar a sentir un concert de tarantel·les de compositors famosos per a piano a la pinacoteca.

Melancolia primaveral

Dissabte al matí. Una passejada per Bari. El cel blau, el sol radiant, el verd dels arbres, el cant dels primers moixons, els insectes que ja es comencen a despertar parlen de l'arribada de la primavera... Si bé l'aire encara és fresc, l'escalfor del sol és suficient per sentir-se a gust al carrer. A la plaça Umberto I, des de fa uns dies es veuen els jubilats que juguen a cartes asseguts a cavall dels bancs de pedra. La forma de vestir va canviant: van desapareixent els abrics amb caputxa d'esquimal, es veuen els primers escots atrevits, el negre deixa pas a altres colors... Fins i tot els perfums de les dones semblen més fragants.

I amb els canvis externs, la primavera la sang altera, i arriben també els canvis interns. Desperten els sentits, els instints, en letargi durant l'hivern. L'augment de la temperatura exterior també porta a una major fogositat interior, al desig d'amor i contacte físic... Per tot arreu els ulls detecten dones belles, boniques, arreglades, ben vestides, atractives (i el nas, perfumades). Arreu... parelles. I parelletes. I el tacte es queixa (i el cor protesta), que voldria acariciar una pell, uns cabells. I abraçar, palpar un cos amant, descobrir tantes sensacions desconegudes... Els ulls voldrien tornar a trobar aquella alegre mirada enamorada, profunda i sincera, en els ulls d'una altra dona (o d'aquella que enyoren). La boca voldria beure dels seus llavis una cascada de sensacions, tastar el gust d'estimar... El cor troba faltar companyia per als diumenges assoleiats de primavera, per passejar agafats pel passeig marítim i les muralles de Bari vecchia; per a les nits fresques de divendres, per ballar fusos en una mirada que atura el temps; per compartir les ocupacions rutinàries de la setmana. I la ment? La ment espera aquella que fa que l'estar junts sigui un continu enriquir-se mútuament...

Remei

Ja suposava que a Bari coneixeria algun català d'Erasmus, però allò que no m'esperava era trobar-me una catalana que viu a Bari.

La sorpresa

Amb tot aquest embolic d'horaris de la universitat vaig acabar perdent-me la primera classe de Linguistica spagnola. Però la segona, no. La classe va començar discutint sobre els horaris, quines hores anaven bé a qui, i quin era el millor horari... Total que al cap de mitja hora no s'havia decidit res i la professora Ripa va començar la classe. En un moment de la classe va dir "Usted es el alumno de Vic, ¿verdad?" (la classe es fa en castellà). No sé com ho va saber, perquè jo encara no havia dit res. Potser no tinc cara d'italià... O potser com que només som tres nois a classe (i vint o trenta noies) quan n'arriba un que no havia estat el dia abans es nota de seguida. Però la qüestió és que va continuar dient "Tenemos dos catalanes en el aula", va assenyalar a una noia de la primera fila i va dir "¿Se conocen?". La veritat és que va ser una agradable sorpresa.

Aquell mateix dia en el canvi de classe em va explicar que feia quatre anys que estava estudiant a Bari, però no vam tenir temps d'acabar de parlar, perquè jo havia d'anar a una altra classe. Tot per a descobrir que havia començat a les 15:30 en comptes de les 16:30! Bé, al menys vaig conèixer algunes companyes de classe: Anna (italopolonesa), Nadia (italogermana) i Tiziana (italoitaliana).

No és la mateixa cosa viure-hi...

Avui hem tornat a tenir classe de Linguistica spagnola. Tocava parlar de diccionaris. I com que hi havia dos catalans a classe, a la professora (que també parla català!) li ha donat per explicar la història del diccionari català de Pompeu Fabra, del de l'IEC i del Diccionari Enciclopèdic de l'Enciclopèdia Catalana!

Però l'altra noia catalana i jo no em pogut parlar fins aquesta tarda quan ens hem creuat fora de la facultat. Llavors ha vingut l'hora de les presentacions oficials.
-I com et dius?
-Jordi.
-Remei.

I ens hem explicat una mica la vida. M'ha explicat que ella és de Manresa i que tot va començar amb un intercanvi amb l'institut. Li va agradar i va decidir fer la carrera a Itàlia. I aleshores va descobrir que no és el mateix anar-hi com a turista que viure-hi. M'ha parlat de la gent de Bari, que és molt mal educada (també Lucia m'havia dit quelcom de semblant, i Romina, que diu que són tosti). Més o menys li va passar com a mi, va enamorar-se d'aquesta terra i va decidir de venir-hi per un temps (més llarg que jo). Ara hi té el xicot, ja s'ha establert i s'hi vol quedar, a la inversa del que fan molts italians que se'n van cap a Barcelona! Però clar, si jo hi trobés (o retrobés) l'amor tampoc dubtaria a quedar-m'hi...

Casa

Bé, ja tinc casa a Bari. La veritat és que ha estat arribar i moldre.

Vaig a arribar a Bari dimecres. I hi vaig arribar mort de cansament per tantes hores de viatge... Però Romina ja havia comprat un diari d'anuncis per buscar la casa. Abans de dinar ja n'havíem marcat uns quants i havíem començat a localitzar els llocs al plànol. N'hi havia un que semblava estar prou bé. Però Romina, si bé li sonava el nom, no sabia on era el carrer. Buscant "Via de Nittis Bari" al Google no sortia res, trobava carrers en altres pobles del voltant. Jo li deia que devia ser en un d'aquests pobles i no a Bari, però ella insistia: "No, c'è. L'ho sentita questa strada e penso che non è lontano". Una mica més tard, va dir-me "Vediamo, cerca "Via de Nittis San Pasquale"" (San Pasquale és el barri de Bari on érem)". El resultat... trrrrrrrrrrrrrrr... tachán! Era el carrer paral·lel!!!

Per tant, el vam anar a veure aquella mateixa tarda. I com que va agradar-me molt, ja me'l vaig quedar. Com a curiositat, l'ama del pis va regalar-me una botella de vi del poble de son pare!

PD: divendres vaig anar a la universitat per matricular-me. Només vaig tardar un quart d'hora! Quina meravella, això és vida!!!

Bari, Bologna, Urbino

Bari, Bologna, Urbino... Queste sono le tre opzioni che l'Università di Vic mi offriva per andare all'estero con la borsa di studio Erasmus.

Bari
A Bari c'ero stato. Due volte. La prima volta fu nel 2005, mi ci portò la mia amica Romina dopo il corso di Estadanza. Io dovevo prendere il treno a Lecce, però mi convinse assicurandomi che potrei cambiare il biglietto a Bari. E l'abbiamo fatto nel ufficio attenzione al cliente della stazione di Bari. Sono stati gentili, hanno mandato un fax e hanno detto che non c'era problema... Comunque, la sera quando sono arrivato in stazione c 'era il controllore che mi aspettava arrabbiato: "Allora?". Ed io: "????". "Allora, come mai non è salito sul treno a Lecce?" "Ma per chè? C'è alcun problema? Ho cambiato il biglietto..." Praticamente, sembra che quel treno non accettava proprio dei passeggieri a Bari e hanno fermato il treno solo per me!!! :-P

In ogni caso, quella volta non ho visto molto. Dopo di giorni di concerti in diversi paesi del Salento e, sopprattutto, dopo la nottata di San Rocco a Torrepaduli eravamo stanchi morti. Comunque, nel pomeriggio siamo usciti per prendere qualcosa. Maddò! Macchè cioccolatissimo gelato di cioccolato al ciccolato ho preso!! Gelato di cioccolato, con cioccolato caldo, scagli di cioccolato, biscotti... :-9 Da non dimenticare... Dallo stesso modo che non posso dimenticare la foccaccia che mi ha regalato Romina. Buona! (In caso che non lo sapevate la foccaccia di Bari è la migliore) Ma chi si resiste a una città che ti offre queste delizie?! ;-)

La seconda volta che ci sono stato è stata la state dopo. Tornavo in Salento per un altro corso di danze salentina, però questa volta mi accompagnava la mia amica Nani. Dopo di visitare Napoli, ci siamo fermato per un giorno a Bari per visitare Romina, prima di continuare viaggio. Quella volta Romina ci ha fatto fare un bel giro per la città: il lungomare, Bari vecchia... Nel porto, sono rimasto sorpreso di vedere come facevano i pescatori per ammollare il polipo, non l'avevo mai visto! Ce n'era uno, vecchietto, che gli dava delle mazzate. Un altro, più giovane, lo sbatteva contro il suolo una e altra volta.

Bologna
A Bologna non ci sono stato, sebbene ovviamente ne avevo sentito a parlare. La città universitaria, con i palazzi di mattoni rossi, piena di giovani e attività... In un certo senso, la scelta di Bologna sarebbe stata la scelta del dovere, poichè la sua università ha un prestigio maggiore di quella di Bari. Però penso che per una volta bisognava prendere la scelta del piacere, quella del dovere l'ho scelta troppo spesso e non mi ha portato dove volevo andare... Fra l'altro, forse è un ambiente troppo giovane per me...

Comunque, c'è un'altra cosa che mi ha fatto pensare alla possibilità di andarci: conoscevo qualcuno che ci voleva andare proprio quest'anno, la mia amica Germana. Come posso dimenticare le vacanze della state di 2007?! Abbiamo condiviso dei bellissimi giorni a girare con la pandina di sua nonna per Toscana, Abruzzo e Salento. Sono state delle vacanze piene di canti a due voci, di balli e concerti serali, di confidenze, di paesini, di chilometri e chilometri in macchina... però anche di aspettative non avverate... :-S Scegliere Bologna mi avrebbe dato l'opportunità di avverarle? Non lo so, però in ogni caso, io avevo già fatto quanto potevo fare. Se non avevo altre raggioni per scegliere Bologna, non era il caso.

Urbino
In quel momento, mai sentita. Quindi cercai un po' di informazione. Sembra che si tratta di una bella piccola città in mezzo alle montagna e piena di palazzi antichi. Infatti, il suo centro storico è patrimonio dell'umanità UNESCO. Certamente è un posto che so che mi piacerebbe... ma in questi momenti ho bisogno di qualcos'altro...

Quindi... Bari
In effetti, questa fu la mia scelta. Tutto sommato era la migliore opzione per me. Perchè è una città che mi piace, che mi permette di prendere la nave per visitare la Grecia, che mi da la possibilità di esplorare meglio la cultura e musica tradizionale del sud dell'Italia, perchè ci conosco qualcuno, perchè è ben collegata con Barcelona, e perchè con tutti gli oliveti mi sento come a casa.