dimecres, 28 de gener de 2009

Falten 5 dies: la guia

Dilluns vaig anar a comprar una guia del sud d'Itàlia. Casualment, quan hi anava em vaig trobar la Carmen que tornava de comprar-ne una d'Istambul... Així que al final vam poder acomiadar-nos en persona.

La veritat és que no sóc massa amic de les guies turístiques o d'anar a l'oficina d'informació. Normalment prefereixo descobrir el lloc al meu aire, vagant pels carrers, deixant-me dur per la curiositat... És així que m'he patejat Roma, de Termini a Trastevere, passant pel Pincio, San Giovanni in Laterano, Piazza Navona, Campo di Fiori, el Colosseu i tants altres llocs... És un errar que em porta als llocs turístics, sí, però també a racons més amagats, a zones menys transitades, i que em permeten tenir una visió més completa.

Però quan es tracta de viatges més complexos, més llargs, procuro sempre obtenir el màxim d'informació possible (de guies, d'internet) per programar el viatge al detall. En aquest cas no es tracta d'un viatge, sinó d'una estada, durant la qual voldria aprofitar per voltar i conèixer gran part del sud d'Itàlia, aquesta terra que em fascina, utilitzant Bari com a base. Tinc ja uns quants llocs per visitar: Nàpols, el Salento (incloent Corigliano d'Otranto, Otranto, i altres), Matera, Calàbria, Grècia, el Gargano, Margherita... Si bé en alguns casos, com per exemple el de Calàbria, cal concretar una mica més, triar una població en concret. A més, potser hi ha altres llocs que no conec i que val la pena visitar. És aquí que una guia pot ser de gran utilitat. Però també per conèixer millor el país que estic visitant, les seues tradicions, les particularitats de la seua gent...

La tria d'un llibre és per a mi una cosa important, sovint puc passar-me més de mitja hora fullejant llibres, remenant-los, mirant l'index, llegint-ne fragments, obrint-los, tancant-los, tornant-los a agafar fins a decidir-me per un en concret. I de vegades fins i tot me'n vaig de la llibreria sense comprar-ne cap! Per això vaig dirigir-me a la llibreria Altaïr, que és la que té el millor assortit en llibres de viatge. I efectivament, l'oferta pel que fa al sud d'Itàlia no estava malament. Des d'un primer moment em va cridar l'atenció el llibre A traveller in Southern Italy d'H. V. Morton. Les guies típiques, com les de la Lonely Planet o Trotamundos, sovint contenen, a més d'una breu introducció històrica i cultural, un llistat de poblacions per visitar amb els seus atractius, i els millors (per preu o qualitat) hotels, restaurants, bars, etc. Però aquesta no és així, sinó que és més de l'estil dels llibres de l'Espinàs. Té un percurs narratiu a través del qual l'autor descriu els llocs que visita i explica les seues impressions i anècdotes, així com curiositats i notes històriques i culturals. Ja tinc la guia d'Itàlia de la Lonely Planet i, per tant, suficient informació sobre diversos aspectes pràctics. En conseqüència no em calia una guia típica, si bé una guia com la de Morton era una bona opció en ajudar-me a aprofundir en el coneixement de diferents aspectes del Sud d'Itàlia. Tanmateix, en tractar-se d'una narració bastant subjectiva, es presenta el Sud de vista des d'un punt de vista esbiaixat culturalment, el d'un anglès de finals dels anys seixanta. Així que vaig decidir continuar regirant. Hi havia també les guies del Touring Club Italiano, adreçades sobretot als automobilistes, i que proposen itineraris per realitzar en cotxe. Per tant, no m'interessaven. Seguidament, en fullejar la Southern Italy - Insight Guide, em va sorprendre una làmina a dues pàgines i fotografies a tot color on s'explicava el significat de diferents gestos de les mans realitzats per italians. Era una guia ben interessant. En aquest cas, es tractava d'una de les guies típiques, però amb una part introductòria bastant important en què no només es tractava la història i cultura, sinó també aspectes diversos d'interès com la llengua, les màfies, els gestos de les mans... Vaig estar a punt d'agafar-la, però vaig adonar-me que també estava esbiaixada culturalment i que amb el coneixement que ja tinc d'Itàlia tampoc m'explicaria molt de nou. Per tant... a continuar remenant. Ara tocava fullejar les guies blaves en (anglès i francès) del sud d'Itàlia. També molt interessants, en aquest cas pel seu detall pel que fa aspectes artístics i culturals. Però clar, no cal oblidar que sóc un biòleg i que m'agrada la natura. També em fa falta que hi hagi mencions a la natura en el llibre. De forma que al final vaig acabar triant la primera opció, la guia de Morton.

AA.VV. 2006. Italia Sur - Trotamundos. Salvat, Barcelona. 336 p.
AA.VV. 2008. Italie du Sud - Guides Bleues. Hachette, París. 605 p.
AA.VV. 2005. Puglia - Guide d'Italia. Touring Club Italiano, Milà. 199 p.
AA.VV. 2007. Southern Italy - Insight Guide. APA Publications, Washington. 381 p.
BLANCHARD, P. 2007. Southern Italy - Blue Guide. Somerset Limited, --. 581 p.
HARDY, P.; HOLE, A.; POZZAN, O. 2008. Puglia & Basilicata - Lonely Planet. Lonely Planet, --. 248 p.
MORTON, H. V. 2006. A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres, 420 p.
SIMONIS, D.; GARWOOD, D.; HARDY, P.; OWEN, W.; RODDIS, M.; WILLIAMS, N. 2004. Italia - Lonely Planet. GeoPlaneta, Barcelona. 876 p.

Falten 6 dies: estrés

Quin estrés! Quantes coses per fer i quant poc temps! I el dia de marxar que s'aproxima poc a poc...


Lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene
lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar
cada vez más nosotros
y menos el azar

Mario Benedetti

dilluns, 26 de gener de 2009

Falten 7 dies: arrels

És curiós, però quan s'acaba una etapa de la vida (en canviar de casa, a la fi de la carrera, etc.), comencen a arribar els records del passat... Em va passar el dia abans d'acabar el Camino de Santiago, en què vaig anar repassant mentalment el camí recorregut, que semblava que hagués de durar per sempre, però que un dia va acabar. En concret, en els últims dies, ara que estic a punt de marxar per uns mesos de la meua terra, m'he trobat amb una sèrie de persones i records del passat que m'han fet pensar en les meues arrels. Ahir hi havia un dinar d'exalumnes del meu antic col·legi i en ocasió d'aquest fet han anat apareixent una sèrie de fotos d'aquells anys al Facebook, a més de les sol·licituds d'agregar-los d'antics companys. Estrany, ara que tenia la sensació que els meus vincles amb Tortosa eren més dèbils que mai...

A més, el passat també s'ha presentat en persona. Ha estat al metro, quan tornava de la universitat. Hi he trobat l'Ester, a qui feia anys que no veia. Del grupet de la facultat que vam estudiar junts ella és, a més de l'Anna, amb qui em trobava millor. Quants records! Recordo especialment aquella vegada que vam fer una sortida de camp, crec que d'Eco I, per Sant Jordi. I ens va regalar a cada un de nosaltres un d'aquells llibrets que es venien per 100 ptes! Si no recordo malament, la dedicatòria era "Perquè en el futur et recordis de mi". I tant que me'n recordo! Tampoc puc oblidar aquell treball d'Estadística que vam fer junts. Asseguts davant dels serveis mesurant el temps que hi passaven nois i noies per veure si hi havia alguna diferència estadísticament significativa (que hi era!). Va ser divertit :-)
Va ser també ella qui em va donar el primer consell per lligar amb les noies: fer com si sí, però no. De fet, l'Anna em va dir la mateixa cosa algun temps més tard, però van deixar-se de dir-me que en algun moment s'havia de passar del fer com si sí al sí...
M'ha alegrat molt tornar-la a veure, poder-li dir la notícia que me'n vaig a Itàlia, i saber què és de la seua vida. Però em pregunto... per què vam perdre el contacte? Com ha dit ella, ens havíem perdut de vista completament... Per què? Ara, amb tot allò que he après amb el anys, no deixaria perdre mai una amistat com la seua...

Com diu la cançó de Raimon, qui perd els origens perd identitat...

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.

diumenge, 25 de gener de 2009

Inizia il count down

Forse sembrerà incredibile, però fino a questo fine settimana non ho avuto la sensazione che sto per partire. Grazia e Romina mi avevano chiesto se ero emozzionato per la partenza, AnnaMaria mi aveva chiesto diverse volte se stavo contento o triste... Però infatti non avevo avuto tempo per pensarci, c'erano troppe cose da fare! Ce ne sono ancora tante di cose da fare... La differenza è che da domani quasi tutte hanno che vedere con la partenza: devo trovarmi una stanza a Bari, cominciare ad incassare gli effetti personali che ho a Barcelona e che devo riportare a Tortosa prima di partire, svuotare il frigorifero, salutare tutti quanti, preparare la valiggia...

Però quello che mi ha fatto pensare alla partenza è il fatto che è arrivato il momento di salutare gli amici, delle feste di comiato... Venerdì abbiamo suonato alla Cova, era l'ultimo concerto col gruppo prima di partire, e l'hanno dedicato a me. E oggi abbiamo fatto un pranzo di comiato a Collserola con loro e gli amici e colleghi dell'università. Mi mancherano. È l'unica cosa che mi dispiace del fatto di partire. Però devo seguire la mia strada, ci sono diverse cose, molto importanti per me, che devo imparare in questo viaggio. Devo andare avanti e, in ogni caso, tornerò, anche se è solo per discutere la tese. Anche perchè mi hanno già detto che per il prossimo concerto alla Cova ci devo suonare ;-) Comunque, Annamaria l'ha detto bene, se mi trovo una ragazza in Italia forse ci rimango... ;-)

Fra l'altro, non avevo mai ricevuto tanti e lunghi abbracci come in questi ultimi giorni. E non è dispiacevole.

Ce pu pao, pu sirno, pu steo
stin kardìa panta 'sena vastò.

diumenge, 18 de gener de 2009

Karma

El Karma, Plaça Reial, Barcelona.

-"M'agrada tenir dos homes al meu costat" - diu ella mentre ens agafa als dos, un amb cada braç. Per dos segons, tot el món desapareix, el meu pensament concentrat en la meua mà que li passa per darrera i l'estreny. Amb voluntat pròpia, instintivament, la meua mà comença a dir amb una lleu carícia, sentint el contorn del seu cos menut, allò que la veu no sap dir amb paraules. I construeix una frase composta de suaus pressions dels dits i del moviment de la mà sobre la seua esquena, una frase que parla de tendresa i d'atracció. Fins que el meu braç s'enretira, sense saber si el missatge ha estat captat i dubtant d'una resposta afirmativa a la pregunta...

[...]

La gent m'envolta, rient, ballant, bevent, agafant-se, parlant... Jo, observo l'escena intentant comprendre el com i el perquè de la barreja de cossos dansants quan em sorprèn veure el seu braç estès que em demana. Incrèdul em pregunto: "és a mi?" És a mi, el seu braç m'espera. La seua mirada fixa en mi m'hipnotitza i m'obliga a respondre a la crida silenciosa, lentament, aproximant-me, envoltant la seua esquena amb el meu braç. Però una pregunta d'una amiga s'hi interposa: "Jordi, dove hai la tua consumazione?" I el somni s'acaba.

dimarts, 13 de gener de 2009

Speranze perdute

Speranze perdute és el títol d'una peça que m'agrada posar-me a tocar amb el violí en els moments justament d'speranze perdute... Té un aire melancòlic i trist que casa molt bé amb els meus sentiments en aquestes situacions. Però endemés té una cosa positiva. I és que m'ajuda a exorcitzar els sentiments negatius. La raó és que, si bé es tracta d'una peça que està prou ajustada al meu nivell, està una mica per sobre de les meues capacitats i per tocar-la bé he d'estar absolutament concentrat en la partitura. D'aquesta forma, al cap d'una estona estic totalment capficat en la música, en ajustar l'afinació, en no perdre el ritme, en on he de posar els dits, en la direcció dels cops d'arc... i ja no me'n recordo de quina era la causa que ha fet que em posés a tocar aquella peça :-)

[...]

Aquí al costat, penjat a la paret, guaitant el saló de casa, tinc el quadre pintat per la Romina i que em va regalar la Grazia. Representa un ull que sembla que estigui a punt de plorar. És curiós, però molts dels quadres de la Romina em transmeten emocions i sentiments. Altres pintors no em comuniquen tant... Recordo una sèrie de quadres en què hi havia pintat el fum d'una cigarreta que fluïa cap amunt enmig d'un fons negre (com els anuncis del metro per deixar de fumar). Semblava que parlessin de desesperació. O aquell altre del passeig marítim de Bari vist des de darrera d'un vidre per on s'escorreva l'aigua de la pluja... Quina sensació de tristesa! O aquell altre que semblava que hi hagués dos cossos entrellaçats i que parlava de passió. Però els que em van agradar de veritat eren aquells que representaven cases que ondulaven al vent, recordant-me a la Pedrera. Van donar-me una agradabilíssima sensació de lleugeresa i tranquilitat... Una altra forma d'expressar sentiments... De vegades m'agradaria saber pintar i poder expressar jo també els meus sentiments amb colors i imatges... aniria molt bé quan es fa tard i ja no és qüestió de molestar els veïns amb el violí ;-)

divendres, 9 de gener de 2009

Bari, Bologna, Urbino

Bari, Bologna, Urbino... Queste sono le tre opzioni che l'Università di Vic mi offriva per andare all'estero con la borsa di studio Erasmus.

Bari
A Bari c'ero stato. Due volte. La prima volta fu nel 2005, mi ci portò la mia amica Romina dopo il corso di Estadanza. Io dovevo prendere il treno a Lecce, però mi convinse assicurandomi che potrei cambiare il biglietto a Bari. E l'abbiamo fatto nel ufficio attenzione al cliente della stazione di Bari. Sono stati gentili, hanno mandato un fax e hanno detto che non c'era problema... Comunque, la sera quando sono arrivato in stazione c 'era il controllore che mi aspettava arrabbiato: "Allora?". Ed io: "????". "Allora, come mai non è salito sul treno a Lecce?" "Ma per chè? C'è alcun problema? Ho cambiato il biglietto..." Praticamente, sembra che quel treno non accettava proprio dei passeggieri a Bari e hanno fermato il treno solo per me!!! :-P

In ogni caso, quella volta non ho visto molto. Dopo di giorni di concerti in diversi paesi del Salento e, sopprattutto, dopo la nottata di San Rocco a Torrepaduli eravamo stanchi morti. Comunque, nel pomeriggio siamo usciti per prendere qualcosa. Maddò! Macchè cioccolatissimo gelato di cioccolato al ciccolato ho preso!! Gelato di cioccolato, con cioccolato caldo, scagli di cioccolato, biscotti... :-9 Da non dimenticare... Dallo stesso modo che non posso dimenticare la foccaccia che mi ha regalato Romina. Buona! (In caso che non lo sapevate la foccaccia di Bari è la migliore) Ma chi si resiste a una città che ti offre queste delizie?! ;-)

La seconda volta che ci sono stato è stata la state dopo. Tornavo in Salento per un altro corso di danze salentina, però questa volta mi accompagnava la mia amica Nani. Dopo di visitare Napoli, ci siamo fermato per un giorno a Bari per visitare Romina, prima di continuare viaggio. Quella volta Romina ci ha fatto fare un bel giro per la città: il lungomare, Bari vecchia... Nel porto, sono rimasto sorpreso di vedere come facevano i pescatori per ammollare il polipo, non l'avevo mai visto! Ce n'era uno, vecchietto, che gli dava delle mazzate. Un altro, più giovane, lo sbatteva contro il suolo una e altra volta.

Bologna
A Bologna non ci sono stato, sebbene ovviamente ne avevo sentito a parlare. La città universitaria, con i palazzi di mattoni rossi, piena di giovani e attività... In un certo senso, la scelta di Bologna sarebbe stata la scelta del dovere, poichè la sua università ha un prestigio maggiore di quella di Bari. Però penso che per una volta bisognava prendere la scelta del piacere, quella del dovere l'ho scelta troppo spesso e non mi ha portato dove volevo andare... Fra l'altro, forse è un ambiente troppo giovane per me...

Comunque, c'è un'altra cosa che mi ha fatto pensare alla possibilità di andarci: conoscevo qualcuno che ci voleva andare proprio quest'anno, la mia amica Germana. Come posso dimenticare le vacanze della state di 2007?! Abbiamo condiviso dei bellissimi giorni a girare con la pandina di sua nonna per Toscana, Abruzzo e Salento. Sono state delle vacanze piene di canti a due voci, di balli e concerti serali, di confidenze, di paesini, di chilometri e chilometri in macchina... però anche di aspettative non avverate... :-S Scegliere Bologna mi avrebbe dato l'opportunità di avverarle? Non lo so, però in ogni caso, io avevo già fatto quanto potevo fare. Se non avevo altre raggioni per scegliere Bologna, non era il caso.

Urbino
In quel momento, mai sentita. Quindi cercai un po' di informazione. Sembra che si tratta di una bella piccola città in mezzo alle montagna e piena di palazzi antichi. Infatti, il suo centro storico è patrimonio dell'umanità UNESCO. Certamente è un posto che so che mi piacerebbe... ma in questi momenti ho bisogno di qualcos'altro...

Quindi... Bari
In effetti, questa fu la mia scelta. Tutto sommato era la migliore opzione per me. Perchè è una città che mi piace, che mi permette di prendere la nave per visitare la Grecia, che mi da la possibilità di esplorare meglio la cultura e musica tradizionale del sud dell'Italia, perchè ci conosco qualcuno, perchè è ben collegata con Barcelona, e perchè con tutti gli oliveti mi sento come a casa.

dilluns, 5 de gener de 2009

ítaca

D'aquí un mes si tot va bé seré a Bari. Ja fa mesos que ho esperava... I feia anys que em rondava pel cap la idea de viure a Itàlia una temporadeta. I finalment s'ha presentat l'oportunitat! Qui ho hauria dit que en inscriure'm al màster de traducció especialitzada se m'obriria la porta?! I qui ho hauria dit, als 30 anys, ja llicenciat i quasi doctor, que encara tindria l'ocasió de demanar una beca Erasmus i que me la concedirien?! Què fort!

Són molts els reptes que se'm plantegen: acabar d'escriure la tesi en aquest mes que em queda, trobar-hi una feina, seguir bé el curs, trobar noves amistats, mantenir les antigues... I són moltes les il·lusions! Tantes coses per aprendre, noves gents per conèixer, noves relacions per establir, nous territoris que explorar, nous sentiments i sensacions per sentir...

No puc deixar de pensar en la cançó de Lluís Llach, adaptació de la versió catalana de Carles Riba del poema de Kavafis: Ítaca. No deixo de pensar que és amb l'esperit d'aquesta cançó que m'enfronto a aquesta experiència vital, a aquest viatge, esperant que estiga "ple d'aventures, ple de coneixences".

Ítaca


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.


Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.


Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.