dissabte, 21 de març de 2009

Roma

De les ciutats d'Itàlia que he visitat, Roma és la meva preferida. Si m'haguessin donat l'oportunitat, probablement és aquí que hauria fet l'Erasmus. I és que Roma és una ciutat a la que estic molt lligat emocionalment. Cada vegada que hi vaig, em venen a la memòria els records dels viatges anteriors. Del primer viatge, de descoberta, d'exploració dels carrers del centre mapa en mà seguint el dictat de l'atzar i de la curiositat. Del segon viatge, un cap de setmana molt plujós de novembre en què vaig haver-me de refugiar repetidament en una llibreria i una botiga de discos de Via del Corso, a la Galeria Doria-Pamphilj i, finalment, als cinemes Barberini. Del quart, un cap de setmana de gener, fent-li de guia turístic a Inés i especulant en broma sobre quina casa m'agradaria comprar-me. Va ser també aquell cap de setmana quan vaig tirar les dos monedes a la Fontana di Trevi, aquelles que serveixen per trobar l'amor a Roma, i aquella mateixa nit en el sopar amb Germana, Helena i alguns amics d'Helena es va encendre una guspira entre Germana i jo. Del cinquè, al final de les vacances amb Germana, en què irònicament no vam obtenir allò que tots dos volíem. Del sisè, en què animat pels companys del grup vaig plantar-me a Roma un cap de setmana d'octubre per dir-li en persona a Germana allò que sentia i ella va dir allò que "Non è un rifiuto a te, ma alla situazione"... I del setè, acabat d'arribar a Itàlia el passat dia 3 de febrer carregat de noves il·lusions.
El vuitè, va ser ahir, aprofitant que Virginia i Pau hi anaven a passar uns dies.

Els Museus Vaticans
Com l'anterior vegada que vaig ser a Roma, aquesta no hi havia tantíssima gent. De fet, a l'entrada dels Museus Vaticans no hi havia aquella cua quilomètrica famosa i, si bé vam haver d'esperar, no vam ser tant i tant. Quan va arribar el moment de pagar l'entrada vaig adonar-me de l'error de no haver agafat el 'libretto', el llibret que justifica que sóc estudiant de la Universitat de Bari, i vaig haver de pagar el preu estàndar, 14 euros.En les anteriors visites a Roma havia passejat molt per Roma (patejat més bé) i visitat molts llocs (Fontana di Trevi, Piazza Spagna, el Pincio, Piazza del Popolo, Piazza Navona, el Colosseu, els fors imperials, el Palatí, Campo di Fiori, el Giannicolo, Trastevere, etc.) però als museus del Vaticà encara no hi havia estat. Em van sorprendre. No m'esperava trobar-hi una col·lecció de restes arqueològiques egípcies! Però clar, alguns papes, com a grans magnats que eren, eren aficionats a col·leccionar restes antigues i obres d'art. És per això que els museus vaticans contenen una colecció de restes arqueològiques egípcies o una col·lecció d'art religiós modern. Pel que fa a les restes romanes i etrusques, a Roma, una ciutat on fas un forat i et surt un braç de Júpiter o un cap de Trajà, no devien ser difícils de trobar. A més, també hi havia la possibilitat de visitar algunes sales dels palaus del Vaticà i la Capella Sixtina. El problema és que en algunes sales la densitat de gent era massa gran per poder veure bé les coses.




La sala del mapes
La sala dels mapes (Galleria delle carte geografiche) em va encantar. Era una sala inmensa, una espècie de corredor llarg i molt ample amb les parets cobertes de grans frescs en què, en comptes de representar-se escenes bíbliques o històriques, hi havia pintats mapes de diferents regions d'Itàlia. Un atlas d'Itàlia en forma d'habitació!Em va venir al cap una escena a la qual no li faltava res per ser part d'una novel·la de Dumas: el papa amb els seus espies i consellers en aquella sala de geostratègia discutint de la posició de les tropes de tal o tal altre, en alguna de les múltiples guerres o invasions que ha sofert Itàlia. Verdadera tecnologia punta de l'època!


La Capella Sixtina
La Capella Sixtina és la verdadera joia dels Museus Vaticans. Està clar, si no fos per la fama de la Capella Sixtina no hi aniria tanta gent. I clar, com que és la Capella Sixtina, t'ha d'agradar, perquè la va pintar Miquelàngel. Però com passa sovint amb les obres famoses, amb tant de lloar-les, quan les veus et poden decepcionar. I les altres obres, que potser han fet altres autors menys famosos, ni les mires. Però jo tinc la mania de mirar justament aquestes coses. Per exemple, m'hauria estat hores mirant-me els mapes pintats a les parets de la sala dels mapes, llegint els noms dells llocs, intentant reconèixer muntanyes o badies. O mirant-me extasiat alguns dels frescos que hi havia en algunes sales, com a la Biblioteca Vaticana, de fons blanc sobre el qual hi havia pintats centenars de motius diferents.

Castel Sant'Angelo
Després de dinar una magnífics macarrons all'arrabbiata vam anar al Castel Sant'Angelo, un altre dels monuments de Roma que no havia visitat encara. Ha estat interessant saber que és un altre dels nombrosos exemples de reaprofitament de construccions romanes. Ve't aquí que tenia una forma tan rara per a un castell... Resulta que inicialment era un mausoleu creat per contenir les cendres dels emperadors fet construir per l'emperador Adrià. Posteriorment, en el segle VI, es va convertir en un fortí on s'enrocaven els papes en cas de necessitat. Per facilitar aquesta funció, un passadís sobre una muralla conecta directament el Castel Sant'Angelo amb el Vaticà.Em van agradar passejar per les sales del castell, i mirar els seus frescos i la mostra d'Ettore de Conciliis que hi havia. Però la cosa millor són les vistes de Roma des de dalt de tot del castell. Llàstima que estava núvol...

¿Y tu amiga?
-¿Y tu amiga? ¿No te ha dicho nada?
-No.
-¡Pues que esaboría!
-Bueno, cuando nos vimos en febrero, nos vimos sólo una hora porqué me dijo que tenía mucho trabajo por un proyecto que están haciendo. O sea que supongo que será por eso...
-Igualmente es una esaboría. Por lo menos te podía haber dicho que no podía.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada