La Lucia m'intriga. M'agraden els seus ulls, el seu aspecte físic, el seu pentinat, el seu estil a l'hora de vestir, em sedueix el seu accent quan parla en castellà... Sento curiositat per la seva forma de ser, dispersa, despreocupada, tan oposada a la meva forma de ser, ordenada, obsesionada per les regles, però en el fons de qui endevino una personalitat fascinant. No estaria malament que cada un dels dos pogués traspassar una part de la seva personalitat a l'altre...
Enmig de la xerrada sobre diccionaris, quan ha marxat la noia que era al meu costat, se m'ha assegut al costat. M'ha agradat que ho fes. De fet, l'havia estat buscant amb la mirada entre tots els estudiants que omplien l'aula B. Volia dir-li d'anar a fer un cafè i xerrar, corregir l'error de dimecres. Però ella m'ha vist primer i ha près l'iniciativa. Una altra dona no ho hauria fet. Quin interés té en mi? M'intriga...
Fem el cafè després de passar a buscar la Montse, que està amb l'ordinador a la sala de lectura, i quedem per més tard per parlar del seu treball. M'hauria agradat que la Lucia vingués a dinar, però sembla que ja havia quedat amb un amic.
Mentre la Montse i jo dinem al forn Palesano de Corso Cavour (li faig provar la focaccia a la Montse), veiem la notícia del terratrèmol que hi ha hagut aquesta matinada a Abruzzo: més de 50 morts, cases caigudes, carreteres tallades... Ve't ací perquè s'han preocupat els nostres respectius familiars i ens han telefonat per saber com estàvem.
A les 14:30 arribem a la porta de la facultat. Saludo l'Irena que està parlant per telèfon (amb el seu xicot?) a l'altre costat del carrer. Pocs minuts més tard arriba la Lucia. Entrem en un aula on no hi ha classe i ens asseiem a la taula del professor (la catedra en italià) mentre la Montse fulleja el llibre que ha comprat per a una amiga.
La Lucia té moltes idees per al seu treball, s'ha documentat sobre el tema (la traducció jurídica, en concret de la Llei de la memòria històrica), sap de què vol parlar, què vol fer. Només li fa falta posar-hi una mica d'ordre, que és justament allò que hi puc aportar: del tema, ni flowers, però per això serveix la capacitat de pensar en abstracte. Agafo paper i ploma i comencem a fer un esquema a partir de les idees que té escrites en l'ordre que se li han acudit.
- Bueno, ya está. Ahora lo pasas a limpio y se lo enseñas a Valentina.
- Lo passo a bella copia.
Quan ens aixequem per marxar la Lucia diu: "¿Pero por qué me miran? ¿Tengo algo en la cara?" I és que mentre parlàvem (tot i que concentrat com estava no me n'havia adonat) ha anat entrant gent a l'aula per a la classe que ha de començar al cap de poc. Entre aquestes persones, algunes noies ens miren (la miren?) de forma hostil, encara que no tinc massa clar perquè...
