"I am twenty... and I am frustrated already? I mean... what can i expect when I am sixty..."And a smile crosses my face, felt from the bottom of my 37 years of life. Of course, she is frustrated at twenty. Me too, I was frustrated back then. It is when we are young that we get frustrated with the world around and with what we are. This is why it is mostly young people who try to change the world. You can try to improve things and learn to accept who you are. You can learn to live with what you have been given. Or you can make the victim and wimp for years to a frustrated old age - if suicide does not stop it.
diumenge, 3 d’abril del 2016
Frustrated at 20
A young blond woman dressed completely in black attracts my attention at a table beside. She is talking with a friend, load enough that I cannot help not hearing them. She is not happy with her family.
dissabte, 28 de novembre del 2015
Il me vient de pleurer
Il me vient de pleurer. En voyant, en lisant certains démonstrations et messages au regard des attentats de Paris, il me vient vraiment de pleurer pour ce pays... Et il me fait peur ce chauvinisme stupide.
En passant par la Place de l'Hôtel de Ville, je vois un écrit: "165 morts, 65 millions de blessés". Et quoi ? Les victimes, elles n'était que françaises ? Par hasard millions d'autres personnes de bonne volonté dans tout le monde n'ont pas été blessées elles aussi par ce qui s'est passé à Paris ?
Ou cet sms que j'ai reçu le jour des attentats: "Ce soir une bougie aux fenetres pour ces attaques a Paris et St Denis, pour les victimes et blessés, pour les familles des victimes [...] afin de montrer que la solidarité FRANÇAISE est bien plus forte que la violence !!!!!" Mettre des bougies aux fenêtres pour montrer notre tristesse et indignation, je n'ai rien contre. Mais c'est SOLIDARITÉ (même FRATERNITÉ) que j'aurais écrit en majuscules, pas 'française'. Qu'est-ce que ça importe que la solidarité soit française, italienne, israélienne ou même algérienne ? Elle est humaine, la solidarité. C'est ne pas ça qui importe? Comme bien dit le moto des échecs: "Gens Una Sumus".
Aussi, j'ai vu une blague l'autre jour: "Un cadeau pour vous avant Noël. Pas de quoi, les gars." Et au pied une photo des bombes destinées a Raqqa en Syrie avec le message "From Paris with love." Love ?! Savez-vous combien de victimes innocentes qui n'y entraient pour rien ont-elles fait ces bombes là ?? Je me doute beaucoup qu'elles aient tué quelque terroriste. Mais bien sûr, la douleur qu'elles ont porté vont en créer plusieurs, de terroristes... C'est qui les meurtriers ?
Et le summum, j'ai vu les soldats présentés comme à gardiens de la paix. Quel oxymore ! Tel incongruence ! Comment peuvent-elles la violence et la guerre garder la paix ? Un certain ordre, dictatorial, elles peuvent bien l'imposer. Mais pas la vraie paix, la paix dans le cœur et dans l'esprit. Savez-vous qui sont les vrais gardiens de la paix ? Les éducateurs qui luttent contre les stéréotypes et les idées préconçues. Les artistes, les peintres, les musiciens, les écrivains qui font le leur le culte à l'art et la beauté. Les journalistes et photographes qui éclairent la vérité. Les travailleurs qui font leur boulot avec passion et pleine attention. Les psychologues qui nous aident à exprimer nos sentiments, même les plus effrayants, et a gérer nos émotions, même les plus destructives. Les religieux de toute signe qui prêchent la FRATERNITÉ et l'amour universel. Et surtout tous ces volontaires, les vrais 'soldats' de la SOLIDARITÉ, qui luttent constamment pour la JUSTICE SOCIALE dans le monde entier.
En passant par la Place de l'Hôtel de Ville, je vois un écrit: "165 morts, 65 millions de blessés". Et quoi ? Les victimes, elles n'était que françaises ? Par hasard millions d'autres personnes de bonne volonté dans tout le monde n'ont pas été blessées elles aussi par ce qui s'est passé à Paris ?
Ou cet sms que j'ai reçu le jour des attentats: "Ce soir une bougie aux fenetres pour ces attaques a Paris et St Denis, pour les victimes et blessés, pour les familles des victimes [...] afin de montrer que la solidarité FRANÇAISE est bien plus forte que la violence !!!!!" Mettre des bougies aux fenêtres pour montrer notre tristesse et indignation, je n'ai rien contre. Mais c'est SOLIDARITÉ (même FRATERNITÉ) que j'aurais écrit en majuscules, pas 'française'. Qu'est-ce que ça importe que la solidarité soit française, italienne, israélienne ou même algérienne ? Elle est humaine, la solidarité. C'est ne pas ça qui importe? Comme bien dit le moto des échecs: "Gens Una Sumus".
Aussi, j'ai vu une blague l'autre jour: "Un cadeau pour vous avant Noël. Pas de quoi, les gars." Et au pied une photo des bombes destinées a Raqqa en Syrie avec le message "From Paris with love." Love ?! Savez-vous combien de victimes innocentes qui n'y entraient pour rien ont-elles fait ces bombes là ?? Je me doute beaucoup qu'elles aient tué quelque terroriste. Mais bien sûr, la douleur qu'elles ont porté vont en créer plusieurs, de terroristes... C'est qui les meurtriers ?
Et le summum, j'ai vu les soldats présentés comme à gardiens de la paix. Quel oxymore ! Tel incongruence ! Comment peuvent-elles la violence et la guerre garder la paix ? Un certain ordre, dictatorial, elles peuvent bien l'imposer. Mais pas la vraie paix, la paix dans le cœur et dans l'esprit. Savez-vous qui sont les vrais gardiens de la paix ? Les éducateurs qui luttent contre les stéréotypes et les idées préconçues. Les artistes, les peintres, les musiciens, les écrivains qui font le leur le culte à l'art et la beauté. Les journalistes et photographes qui éclairent la vérité. Les travailleurs qui font leur boulot avec passion et pleine attention. Les psychologues qui nous aident à exprimer nos sentiments, même les plus effrayants, et a gérer nos émotions, même les plus destructives. Les religieux de toute signe qui prêchent la FRATERNITÉ et l'amour universel. Et surtout tous ces volontaires, les vrais 'soldats' de la SOLIDARITÉ, qui luttent constamment pour la JUSTICE SOCIALE dans le monde entier.
dissabte, 7 de març del 2015
Le soleil qui écarte les nuages
Une ambiance gris, britannique.
Ce sourire,
le soleil de la Provence.
dimecres, 25 de febrer del 2015
Vull i no vull dormir
Tinc son. I no m'aguanto.
Però m'aguanto.
Vull dormir. I aquí estic.
Buscant coses per fer,
pàgines per llegir,
posts per escriure...
Tot per no anar a dormir.
I espero.
I no sé què espero.
O potser sí...
La bona nit.
dijous, 29 de gener del 2015
Vola, uccellino, vola
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
Se gli avessi tagliato le ali,
l'uccello sarebbe mio,
non sarebbe volato.
Ma allora,
non sarebbe più stato un uccello.
Ed io...
amavo l'uccello.
dimarts, 27 de gener del 2015
Leva gli ormeggi
Leva gli ormeggi
dal mollo del passato,
per navigare nel presente.
Lascia che il vento
che soffia nel tuo cuore
gonfi le tue vele.
dissabte, 24 de gener del 2015
dilluns, 9 de juny del 2014
In un'inutile guerra
Sei l'amore della mia vita, la persona più importante per me
e ti porto tutti i giorni nel mio cuore, ben dentro di me.
Sei tanto dolce, tanto tenera... tu dici una mala persona?
Quando mai dolcino, quando mai frittella?
Ti guardo nelle foto, quelle che ho preso ultimamente
ed in alcune di esse, lo vedo, lo scopro veramente
lo sguardo innocente, lo sguardo da bambina
che hai in quella foto, così, tanto bella.
E' tanto difficile a volte, ci sono tanti ostacoli,
tanti imprevisti ci sono, cose che non calcoli...
Che non calcolo, che non calcoliamo.
E ci perdiamo, in fondo a una guerra.
Io e te, te e io, come possiamo comunicare?
Dov'è nascosta la chiave che ci può salvare?
Ti amo, mi ami. Perchè tutto quanto?
Perchè ritorniamo a cadere per terra?
In un'inutile guerra...
dissabte, 7 de juny del 2014
dissabte, 3 de maig del 2014
dijous, 11 d’abril del 2013
La (lenta) burocrazia francese
E' una cosa sicura, quando vai ad abitare all'estero capisci fino a che punto gli stereotipi tengono o non tengono. In questo blog ho parlato tanto degli italiani. Mo' è il turno dei francesi.
In genere (al meno nel sud d'Europa) si ha l'immagine dei francesi come un popolo organizzato ed efficiente. Ma adesso che ci abito, che volete che vi dica? A me non sembrano tanto diversi da noi (catalani, italiani, spagnoli) e la loro burocrazia è di una lentezza incredibile! Volete credere che dopo due mesi che lavoro in Francia non ho ancora il numero dell'Assicurazione Sociale? In Spagna sarebbe illegale lavorare senza essere iscritto all'Assicurazione Sociale, eppure io lavoro per lo stato francese!
Poi non è che non gli abbiamo inviato dei documenti tempo fa: la coppia del contratto di lavoro, il mio numero di conto (per che cosa non lo so) e la coppia del passaporto. E solo la settimana scorsa abbiamo ricevuto risposta, una lettera dove ci comunicavano che gli serviva la partita di nascita (va a sapere per che cosa, visto che nel passaporto c'è scritta chiaramente data e luogo di nascita) e l'ultimo foglio paga (ancora più allucinante, poiché avevano già la coppia del contratto e tutti i mesi si prendono una contribuzione della mia busta paga). Mo' vediamo quando arriva...
E questo è un esempio. L'altra assurdità c'è stata quando ho voluto aprire un conto in banca. Già per aprire il conto mi hanno chiesto un documento d'identità, un documento attestante l'indirizzo (il contratto di affitto, una bolletta) e il contratto di lavoro. Che mi chiedano il documento di identità è normale. Anche se non ci sono abituato, posso capire che mi chiedano il contratto di lavoro per assicurarsi che sono solvente. Però! Si direbbe che vado da loro per prendere dei soldi invece di darglieli in custodia... E finalmente, sembra anche ragionevole che vogliano avere una attestazione dell'indirizzo. Ma è questa la cosa che mi ha dato più problemi.
Sono dovuto passare da tre banche fino a che ne ho trovata una che accettasse il mio contratto di affitto come attestazione del mio indirizzo. Va bene che è un contratto di affitto di una stanza mobiliata per sei mesi, però quello c'è. Poi mi dicevano "ci andrebbe anche bene una bolletta del gas, dell'acqua..." Ma le spese sono incluse nell'affitto. Come cavolo dovevo fare io? L'impiegata della Banque Postale mi ha dato la soluzione (sottovoce): "Mi dispiace. La consiglio di provare da un'altra banca."
In compenso, devo dire che i francesi (i parigini sono una razza tutt'altro diversa) sono di una gentilezza estrema. Cosa che almeno da un po' di sollievo alle sofferenze burocratiche.
In compenso, devo dire che i francesi (i parigini sono una razza tutt'altro diversa) sono di una gentilezza estrema. Cosa che almeno da un po' di sollievo alle sofferenze burocratiche.
dissabte, 2 de març del 2013
Se ti abbraccio non aver paura
"Se ti abbraccio non aver paura". E' che ti voglio bene... E' un modo per dimostrarti la mia stima, che ci tengo a te.
Nel avvicinarsi dei due corpi, si ravvicinano pure i pensieri, i sentimenti... Ci fondiamo in un solo ente, cumpatiamo, sentiamo allo stesso tempo la tristezza tua, la tenerezza che mi crei, il sollievo... Entriamo in uno stato di pace assoluta, di non pensiero, di sentire solo l'un l'altro.
Se ti abbraccio, non aver paura. Io sono te; tu sei me. Noi, due, siamo/sono uno.
Nel avvicinarsi dei due corpi, si ravvicinano pure i pensieri, i sentimenti... Ci fondiamo in un solo ente, cumpatiamo, sentiamo allo stesso tempo la tristezza tua, la tenerezza che mi crei, il sollievo... Entriamo in uno stato di pace assoluta, di non pensiero, di sentire solo l'un l'altro.
Se ti abbraccio, non aver paura. Io sono te; tu sei me. Noi, due, siamo/sono uno.
divendres, 1 de gener del 2010
Cap d'any a Bari
Després d’un parell de mesos lluny de Bari, des de que vaig anar a buscar la Raffaella, hi hem tornat per pasar-hi uns dies. Em mancava la visió nadalenca d’aquesta ciutat amb virtuds i defectes.
Una postal nadalenca
L’ambient al carrer és animat. El centre és ple de gent atrafegada amb les compres per als dinars i sopars d’aquest període, i dels regals que portaran la Befana o San Nicola el 6 de desembre. A la llibreria Feltrinelli, sovint la cua per pagar arriba fins al bar. Al multicinemes Galleria, cal arribar aviat per trobar lloc per a les sessions de les pel·lícules de més èxit. De vespre i de nit, la piazza Mercantile i els voltants són plens de joves que surten a prendre una cosa amb els amics. Una postal nadalenca no molt diferent a la d’altres llocs… L’única singularitat que em crida l’atenció ès que cada poc se senten esclatar coets i petards des de punts diversos de la ciutat.
Una postal nadalenca
L’ambient al carrer és animat. El centre és ple de gent atrafegada amb les compres per als dinars i sopars d’aquest període, i dels regals que portaran la Befana o San Nicola el 6 de desembre. A la llibreria Feltrinelli, sovint la cua per pagar arriba fins al bar. Al multicinemes Galleria, cal arribar aviat per trobar lloc per a les sessions de les pel·lícules de més èxit. De vespre i de nit, la piazza Mercantile i els voltants són plens de joves que surten a prendre una cosa amb els amics. Una postal nadalenca no molt diferent a la d’altres llocs… L’única singularitat que em crida l’atenció ès que cada poc se senten esclatar coets i petards des de punts diversos de la ciutat.
Cap d’any
Inicialment, abans d’arribar a Bari, teníem previst anar a passar la nit de cap d’any a Sant’Agata, un poble de la província de Foggia on tè lloc el festival de dança tradicional Capodanze. Però parlant amb una amiga que assisteix al festival, sembla que hi fa molt de fred. A més, per la nit de Cap d’any s‘hi espera molta gent, per la qual cosa serà difícil ballar i ens tocaria dormir a terra. La proposta no presenta molts al·licients…
Finalment, decidim anar a la festa de Cap d’any d’uns amics d’una amiga de la Raffaella. El dia anterior per la tarda no se sap encara on es farà. Cap al vespre sembla que es farà a Bari. Al dia següent a migdia no se sap si es farà a Bari, potser es farà a Rutigliano. Finalment, unes hores més tard, es desvela l’enigma: festa de Cap d’any a Bari i després concert davant del Teatre Piccinni, cadascú ha de portar quelcom, nosaltres una pizza farcida.
La casa on anem sembla treta d’un catàleg de l’IKEA a d’una revista de disseny (el propietari té una botiga de mobles). És nova, està ben arreglada, té bons acabats… Per tenir, té fins i tot un bany turc! Però no té personalitat, hi manca quelcom. S’assembla un poc a la camarada reunida per al sopar, que la R. defineix com a “quei fighetti baresi, che non vogliono sembrare fighetti, però che comunque lo sono”. Són una tropa tranquila, però que no són especialment sociables, ni semblen divertir-se tant entre ells. Em recorden un d’aquells grups d’amics en què és difícil entrar, que es troben perquè sempre ho han fet, per costum.
Toc de queda
En un moment del sopar sorgeix la discussió sobre si cal sortir bastant abans de la mitjanit o bastant més tard per anar al concert. I ès que entre les 23:30 i les 00:30 aproximadament hi ha toc de queda. Tot i que ja no és porta la costum de tirar els mobles i electrodomèstics vells per la finestra (a Nàpols sembla que sí), és en aquest horari que es tiren petards i focs artificials i és perillós anar pel carrer.
A les 20:30, quan arribem a la festa, ja no circulaven cotxes i no hi havia gairebé ningú pel carrer. Estaven tots dins la protecció de les cases, preparant o esperant el sopar. Molts han enretirat els cotxes del carrer per si de cas. A les 23:45 començà la traca i la ciutat explotà en un continu resonar de petards, coets, trons i focs artificials que s’allargà fins a les 00:30. N’hi havia de totes mides des de la bengala encesa per la velleta del balcó del davant, o els cigronets, petards i mosques dels xiquets, passant pels xiuladors, fonts i coets dels particulars i arribant als autèntics focs artificials de festa major (i, diuen, tirs de pistola) de les famílies mafioses dels barris de Bari, que competeixen entre elles per veure qui fa més soroll.
Després de la batalla, els carrers estan plens de les carcasses buides dels focs artificials, algun cràter a l’asfalt, en algun lloc escuma d’extintors i l’aire fa olor de pólvora.
dimecres, 24 de juny del 2009
Final de la crònica d'un examen
(Continuació de Crònica en directe d'un examen)
Cap a les 13 h va arribar finalment la professoressa Petrilli. En primer lloc, va fer l'appello. O siga, va passar llista, va llegir el nom dels estudiants que havien fet reserva de l'examen mitjançant l'entrega del'statino. Des don estàvem a l'última fila no se sentien els noms. Com que no vaig sentir el meu vaig anar a parlar amb la professoressa per veure si hi era el meu statino o no. Hi era. I no només això, com que em coneixia per haver assistit a classe, va dir-me de quedar-me allí que començaria per mi. La primera pregunta va ser: "Bè, che mi vuole raccontare?" Li vaig parlar de la relació sobre entre biosfera i semiosfera, i sobre la semiòtica global de Sebeok (per fer notar la meva condició de biòleg). La segona pregunta va ser: "Di questo libro, mi racconti qualcosa che hai letto?" I li vaig parlar de la significs de Lady Welby. Cinc minuts d'examen. Resultat: 30 e lode, l'equivalent de la Matrícula d'Honor.
dilluns, 22 de juny del 2009
Crònica en directe d'un examen
9:55
L'aula A de la facultat de llengües és plena de gent. Hi ha gent que ve a fer l'examen de diverses assignatures (Lingüística, Semiòtica, Semiòtica de la traducció, etc.). En teoria havia de començar a les 9:00 del matí. En aquests moments la professoressa Petrilli encara ha d'arribar. Ponzio i la seva assistent ja fa una estona que hi són. Decideixo agafar l'ordinador per fer alguna cosa útil. Els altres estudien, xerren, esperen, desesperen...
10:27
Arriba la professoressa Petrilli. Pregunta quanta gent hi ha pels exàmens de Semiòtica i Semiòtica de la traducció i diu que tornarà al cap de mitja hora. Algunes companyes decideixen anar al bany.
10:45
Hi ha qui aprofita per anar a fumar.
10:55
L'assistenta de Ponzio demana silenci als estudiants de l'aula. Amb tant de soroll no se sent què diuen els alumnes que estant sent examinats.
11:10
Torna la professoressa Petrilli. Si algú té pressa pot fer l'examen amb la seua assistenta, sinó diu que tornarà una mica més tard, que l'han cridat de dalt (el departament) i té una urgència.
12:25
Arriba una noia a l'aula d'exàmens que reparteix fulls d'enquesta sobre les preferències dels destins turístics. Total, no tenim més res a fer mentre esperem!
L'aula A de la facultat de llengües és plena de gent. Hi ha gent que ve a fer l'examen de diverses assignatures (Lingüística, Semiòtica, Semiòtica de la traducció, etc.). En teoria havia de començar a les 9:00 del matí. En aquests moments la professoressa Petrilli encara ha d'arribar. Ponzio i la seva assistent ja fa una estona que hi són. Decideixo agafar l'ordinador per fer alguna cosa útil. Els altres estudien, xerren, esperen, desesperen...
10:27
Arriba la professoressa Petrilli. Pregunta quanta gent hi ha pels exàmens de Semiòtica i Semiòtica de la traducció i diu que tornarà al cap de mitja hora. Algunes companyes decideixen anar al bany.
10:45
Hi ha qui aprofita per anar a fumar.
10:55
L'assistenta de Ponzio demana silenci als estudiants de l'aula. Amb tant de soroll no se sent què diuen els alumnes que estant sent examinats.
11:10
Torna la professoressa Petrilli. Si algú té pressa pot fer l'examen amb la seua assistenta, sinó diu que tornarà una mica més tard, que l'han cridat de dalt (el departament) i té una urgència.
12:25
Arriba una noia a l'aula d'exàmens que reparteix fulls d'enquesta sobre les preferències dels destins turístics. Total, no tenim més res a fer mentre esperem!
dimecres, 13 de maig del 2009
Stretti stretti...
Diceva una mia professoressa di balli popolari che il ballo è un'espressione verticale di un desiderio orizzontale.
Raffaella l'avevo conosciuta alcun tempo fa, allo stage di Diamantini, penso. E ci eravamo visti in altre occasioni: l'inaugurazione dell'archivio sonoro della Puglia, a Bisceglie, alla festa in piazza a Bari... Allora mi era sembrata chiusa. Avevo tentato di parlarci, ma non mi aveva dato molta retta. Venerdì, però, allo stage di Corato c'è stato feeling...
Non ricordo bene come, ma ci siamo trovati i due a parlare, a morire dalle risate delle cose che dicevamo, a ballare insieme ripetutamente... Anche a giocare... Non succede spesso che mi sento così tanto a mio aggio con qualcuno...
Così, alla fine abbiamo ballato una mazurca insieme, stretti stretti, lei che poggiava la testa sulla mia spalla... E poi anche uno scottish... E altri balli dopo. È stato tanto bello, che ho avuto voglia di più...
Raffaella l'avevo conosciuta alcun tempo fa, allo stage di Diamantini, penso. E ci eravamo visti in altre occasioni: l'inaugurazione dell'archivio sonoro della Puglia, a Bisceglie, alla festa in piazza a Bari... Allora mi era sembrata chiusa. Avevo tentato di parlarci, ma non mi aveva dato molta retta. Venerdì, però, allo stage di Corato c'è stato feeling...
Non ricordo bene come, ma ci siamo trovati i due a parlare, a morire dalle risate delle cose che dicevamo, a ballare insieme ripetutamente... Anche a giocare... Non succede spesso che mi sento così tanto a mio aggio con qualcuno...
Così, alla fine abbiamo ballato una mazurca insieme, stretti stretti, lei che poggiava la testa sulla mia spalla... E poi anche uno scottish... E altri balli dopo. È stato tanto bello, che ho avuto voglia di più...
dimarts, 28 d’abril del 2009
Cervesa txeca
Tenia raó l'AnnaMaria quan deia que la relació de la Irena amb el barès duraria poc... Jo també ho suposava per la descripció que me n'havia fet la Irena, gelós i dur. M'ho explicava ahir per la tarda, quan vam quedar per posar-nos al dia del què ha passat en aquests dies en què he estat fora. Em diu que tots els baresos són iguals, que tots són així. Es tracta de conquistar una dona i, quan han tingut allò que volien, una altra. Diu que a Bari és així, que les relacions es viuen al dia, cada dia es redecideix si s'està junts o si es canvia de parella...
Sento que li hagin fet mal, però no puc deixar de pensar que potser ara tindré una oportunitat... Ella no ho sent que s'hagi acabat, ell és una persona terriblement egoista, és millor així. I jo ja ho sabia, que és millor així, que li faria mal... però no puc entendre com és que hi ha tantes dones que s'ajunten amb persones que està claríssim que els faran mal... Sincerament, no ho entenc...
Però "mors tua, vita mea" i aprofito l'oportunitat per proposar-li a la Irena de passar per casa, que l'invito a prendre una cervesa. No li dic, però, que es tracta de cervesa txeca, és una sorpresa.
Feia algunes setmanes que tenia dues cerveses txeques a casa. La Irena sempre diu que la cervesa txeca és més bona que la italiana. Per això, com que a Bari no se'n troben, vaig demanar-li a la Montse si me'n podia portar un parell de Barcelona quan vingués per les vacances, per donar-li una sorpresa. Però això va ser abans de saber que estava amb el barès... Quan van arribar les cerveses, ja no tenia sentit donar-les-hi, i me les vaig guardar per a una millor ocasió...
Una ocasió que va arribar ahir. O això pensava... Mentre érem a casa va fer un comentari que em va demolir: "Per fortuna il mio ragazzo di Praga non mi ha abbandonato per questa sciocchezza". La història es repetia... Tenia un culet d'aigua al got i me'l vaig beure d'un glop intentant tragar amb aquell glop també la desil·lusió causada per la revelació... Però el regust amarg de la cervesa txeca roman encara en la meva boca...
Sento que li hagin fet mal, però no puc deixar de pensar que potser ara tindré una oportunitat... Ella no ho sent que s'hagi acabat, ell és una persona terriblement egoista, és millor així. I jo ja ho sabia, que és millor així, que li faria mal... però no puc entendre com és que hi ha tantes dones que s'ajunten amb persones que està claríssim que els faran mal... Sincerament, no ho entenc...
Però "mors tua, vita mea" i aprofito l'oportunitat per proposar-li a la Irena de passar per casa, que l'invito a prendre una cervesa. No li dic, però, que es tracta de cervesa txeca, és una sorpresa.
Feia algunes setmanes que tenia dues cerveses txeques a casa. La Irena sempre diu que la cervesa txeca és més bona que la italiana. Per això, com que a Bari no se'n troben, vaig demanar-li a la Montse si me'n podia portar un parell de Barcelona quan vingués per les vacances, per donar-li una sorpresa. Però això va ser abans de saber que estava amb el barès... Quan van arribar les cerveses, ja no tenia sentit donar-les-hi, i me les vaig guardar per a una millor ocasió...
Una ocasió que va arribar ahir. O això pensava... Mentre érem a casa va fer un comentari que em va demolir: "Per fortuna il mio ragazzo di Praga non mi ha abbandonato per questa sciocchezza". La història es repetia... Tenia un culet d'aigua al got i me'l vaig beure d'un glop intentant tragar amb aquell glop també la desil·lusió causada per la revelació... Però el regust amarg de la cervesa txeca roman encara en la meva boca...
dimecres, 15 d’abril del 2009
Festa della Madonna dell'Arco
Dilluns de Pasqua se celebra la festa della Madonna dell'Arco al santuari del mateix nom a Santa Anastasia, un poblet a les faldes del Vesuvi.
Cap a migdia, el Mario i jo ens posem en camí, després d'agafar la botella de vi Castel del Monte que em vaig oblidar de dur al dinar de Pasqua a casa la seua iaia. Però abans d'anar a Santa Anastasia, passem a buscar la seua amiga, Stefania.
Pels carrers de Nàpols no hi ha molts de cotxes. És curiós, recordava el tràfic de Nàpols més caòtic... Potser és que és festa? Però quan hi vaig ser l'altra vegada era al mes d'agost, quan tothom marxa de la ciutat... Potser és que després d'haver vist el tràfic de Bari i Taranto, el tràfic de Nàpols no em sembla tan caòtic... Potser. O potser és que, com diu el Mario, últimament es condueix més d'acord a les normes i es fa més cas als semàfors (pel carnet per punts?). O potser és la crisi que fa que hi hagi menys cotxes en circulació? O potser és perquè a causa de les nombroses obres (moltes per les excavacions del metro) el tramvia no circula i això fa que el tràfic sigui més fluïd?
Quan arribem a Santa Anastasia trobem el caos circulatori que no trobàvem a Nàpols: cotxes i persones circulant pel mig de la carretera en totes direccions. Des del lloc on aparquem (a pagament) fins al santuari hi ha paradetes diverses als costats de la carretera primer, del carrer després. Hi ha parades de joguets (em criden l'atenció els acordions diatònics de joguina), de roba, de bosses, d'entrepans i pizzes, de begudes... També de dolços i torrons (de xocolata amb nous, un de semblant al de Xixona...). Algunes venen animals: pollets, guatlles, pollets d'ànec... En una tenen tres gallines dins d'una capsa de cartró.
El santuari de la Madonna de l'Arco es troba en l'encreuament entre dos carrers. Un comença davant de la porta de l'església i puja pendent amunt, l'altre és paral·lel a la façana. Per aquest carrer arriben dos fileres de pelegrins, els uns de la dreta, els altres de l'esquerra, que es troben a la porta de l'església. Hi ha molts xiquets i adults, de gent gran no tanta. La majoria van vestits de blanc, amb una banda de color blau cel que els travessa el pit i una faixa de color roig. Molts porten estendards, alguns figures de la Madonna, n'hi ha que també van acompanyats de bandes de música. Vénen a peu dels pobles dels voltants en peregrinació per demanar la gràcia o fer penitència. A alguns d'ells els vam veure el diumenge de Pasqua pel matí a Nàpols, demanant ofrenes per a la Madonna, com fan durant tota la quaresma.
Quan una de les figures de la Madonna, portades per diferents persones, entra a l'església les campanes toquen al vol. Els que tenen banda, a més, balancegen la figura d'una costat a l'altre seguint el compàs de la música.
L'últim tram, des de la porta de l'església fins a l'altar, molts pelegrins el fan de genolls. Alguns fins i tot amb estendards pesantíssims, que veus que no poden més, a qui han d'ajudar a subjectar l'estendard perquè no caiguin... A altres els han d'ajudar a caminar perquè ja quasi no els queden forces. Alguns dels que porten estendards van a peu dret, però abaixen els estendards a força de braços per saludar la Madonna, tirant el cos enrere per compensar el pes de l'estendard, que va endavant, i no caure. Veus en la cara l'esforç que han de fer. Hi ha també qui va descalç. I qui canta una cançó en honor a la Madonna en entrar a l'església. Quan marxem a les set de la tarda encara hi ha dues fileres llarguíssimes de pelegrins que esperen per entrar-hi...
En el carrer que comença a la porta de l'església i fa pujada hi ha algunes parades més i, cosa que ens interessa especialement, gent que toca i balla la tammurriata. Hi ha diversos grups, alguns locals, altres semblen vinguts de fora. El grup amb menys espectadors, però també el que sembla més autèntic, és un grup de gitanos que toquen la tamorra amb una tècnica lleugerament diferent. Un altre grup és clarament local, perquè els llancen una botella d'aigua del balcó de dalt. Toquen i canten la tammurriata, però també la pizzica. Massimo Colasurdo també volta per allí, sembla que no se li acaba la veu... Però també hi ha algun grup forà que toca una mica de tot: tammurriata, pizzica, tarantel·la del Gargano, Brigante se more, etc.
Entre els balladors també hi ha gent local i forana (entre ells jo, és clar). Fins i tot hi ha un grup d'espanyols, que havien fet una estada Erasmus a Nàpols i que hi tornen de tant en tant. Però em fixo sobretot en els balladors que semblen menys folk i més tradicionals. N'hi ha alguns que m'agrada com ballen i em fixo en les figures que fan (moltes que no conec), en l'estil, el posat, la forma de ballar... Quan torni a Barcelona haig de fer-les al concert ;-)
Cap a migdia, el Mario i jo ens posem en camí, després d'agafar la botella de vi Castel del Monte que em vaig oblidar de dur al dinar de Pasqua a casa la seua iaia. Però abans d'anar a Santa Anastasia, passem a buscar la seua amiga, Stefania.
Pels carrers de Nàpols no hi ha molts de cotxes. És curiós, recordava el tràfic de Nàpols més caòtic... Potser és que és festa? Però quan hi vaig ser l'altra vegada era al mes d'agost, quan tothom marxa de la ciutat... Potser és que després d'haver vist el tràfic de Bari i Taranto, el tràfic de Nàpols no em sembla tan caòtic... Potser. O potser és que, com diu el Mario, últimament es condueix més d'acord a les normes i es fa més cas als semàfors (pel carnet per punts?). O potser és la crisi que fa que hi hagi menys cotxes en circulació? O potser és perquè a causa de les nombroses obres (moltes per les excavacions del metro) el tramvia no circula i això fa que el tràfic sigui més fluïd?
Quan arribem a Santa Anastasia trobem el caos circulatori que no trobàvem a Nàpols: cotxes i persones circulant pel mig de la carretera en totes direccions. Des del lloc on aparquem (a pagament) fins al santuari hi ha paradetes diverses als costats de la carretera primer, del carrer després. Hi ha parades de joguets (em criden l'atenció els acordions diatònics de joguina), de roba, de bosses, d'entrepans i pizzes, de begudes... També de dolços i torrons (de xocolata amb nous, un de semblant al de Xixona...). Algunes venen animals: pollets, guatlles, pollets d'ànec... En una tenen tres gallines dins d'una capsa de cartró.
El santuari de la Madonna de l'Arco es troba en l'encreuament entre dos carrers. Un comença davant de la porta de l'església i puja pendent amunt, l'altre és paral·lel a la façana. Per aquest carrer arriben dos fileres de pelegrins, els uns de la dreta, els altres de l'esquerra, que es troben a la porta de l'església. Hi ha molts xiquets i adults, de gent gran no tanta. La majoria van vestits de blanc, amb una banda de color blau cel que els travessa el pit i una faixa de color roig. Molts porten estendards, alguns figures de la Madonna, n'hi ha que també van acompanyats de bandes de música. Vénen a peu dels pobles dels voltants en peregrinació per demanar la gràcia o fer penitència. A alguns d'ells els vam veure el diumenge de Pasqua pel matí a Nàpols, demanant ofrenes per a la Madonna, com fan durant tota la quaresma.
Quan una de les figures de la Madonna, portades per diferents persones, entra a l'església les campanes toquen al vol. Els que tenen banda, a més, balancegen la figura d'una costat a l'altre seguint el compàs de la música.
L'últim tram, des de la porta de l'església fins a l'altar, molts pelegrins el fan de genolls. Alguns fins i tot amb estendards pesantíssims, que veus que no poden més, a qui han d'ajudar a subjectar l'estendard perquè no caiguin... A altres els han d'ajudar a caminar perquè ja quasi no els queden forces. Alguns dels que porten estendards van a peu dret, però abaixen els estendards a força de braços per saludar la Madonna, tirant el cos enrere per compensar el pes de l'estendard, que va endavant, i no caure. Veus en la cara l'esforç que han de fer. Hi ha també qui va descalç. I qui canta una cançó en honor a la Madonna en entrar a l'església. Quan marxem a les set de la tarda encara hi ha dues fileres llarguíssimes de pelegrins que esperen per entrar-hi...
En el carrer que comença a la porta de l'església i fa pujada hi ha algunes parades més i, cosa que ens interessa especialement, gent que toca i balla la tammurriata. Hi ha diversos grups, alguns locals, altres semblen vinguts de fora. El grup amb menys espectadors, però també el que sembla més autèntic, és un grup de gitanos que toquen la tamorra amb una tècnica lleugerament diferent. Un altre grup és clarament local, perquè els llancen una botella d'aigua del balcó de dalt. Toquen i canten la tammurriata, però també la pizzica. Massimo Colasurdo també volta per allí, sembla que no se li acaba la veu... Però també hi ha algun grup forà que toca una mica de tot: tammurriata, pizzica, tarantel·la del Gargano, Brigante se more, etc.
Entre els balladors també hi ha gent local i forana (entre ells jo, és clar). Fins i tot hi ha un grup d'espanyols, que havien fet una estada Erasmus a Nàpols i que hi tornen de tant en tant. Però em fixo sobretot en els balladors que semblen menys folk i més tradicionals. N'hi ha alguns que m'agrada com ballen i em fixo en les figures que fan (moltes que no conec), en l'estil, el posat, la forma de ballar... Quan torni a Barcelona haig de fer-les al concert ;-)
dimarts, 14 d’abril del 2009
Zio Giorgio
Diumenge pel matí, diumenge de Pasqua, el Mario em va portar a fer una visita turística pel centre de Nàpols. Quan passàvem per la Piazza San Domenico, ens vam creuar amb un senyor d'edat avançada amb tratge que venia cap a nosaltres. Darrera hi anaven també un parell o tres d'homes, amb tratge negre, i un cotxe de gama alta. BMW, Mercedes... no ho sé, no m'hi vaig fixar, perquè en aquell moment el Mario va dir: "Ah, guarda, salutiamo il Presidente". "Presidente, auguri", i li va donar la mà. Després li vaig donar jo.
Quan ja ens havíem allunyat un mica i pujàvem carrer amunt, li vaig preguntar al Mario:
- Ma che presidente?
- Il Presidente della Repubblica. Lui è di Napoli.
- Era lui?!
- Sì, non ti sembrava che fosse lui?
- Eh, no. Non c'erano le guardie, niente...
- A lui le vogliono bene, non come a Berlusconi.
Quan ja ens havíem allunyat un mica i pujàvem carrer amunt, li vaig preguntar al Mario:
- Ma che presidente?
- Il Presidente della Repubblica. Lui è di Napoli.
- Era lui?!
- Sì, non ti sembrava che fosse lui?
- Eh, no. Non c'erano le guardie, niente...
- A lui le vogliono bene, non come a Berlusconi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
