Zio Giorgio

Diumenge pel matí, diumenge de Pasqua, el Mario em va portar a fer una visita turística pel centre de Nàpols. Quan passàvem per la Piazza San Domenico, ens vam creuar amb un senyor d'edat avançada amb tratge que venia cap a nosaltres. Darrera hi anaven també un parell o tres d'homes, amb tratge negre, i un cotxe de gama alta. BMW, Mercedes... no ho sé, no m'hi vaig fixar, perquè en aquell moment el Mario va dir: "Ah, guarda, salutiamo il Presidente". "Presidente, auguri", i li va donar la mà. Després li vaig donar jo.

Quan ja ens havíem allunyat un mica i pujàvem carrer amunt, li vaig preguntar al Mario:
- Ma che presidente?
- Il Presidente della Repubblica. Lui è di Napoli.
- Era lui?!
- Sì, non ti sembrava che fosse lui?
- Eh, no. Non c'erano le guardie, niente...
- A lui le vogliono bene, non come a Berlusconi.

Creuar el carrer

Ahir llegia a A Traveller in Southern Italy quin era el mètode de l'autor per creuar el carrer a Nàpols a finals dels seixanta:

My own method is to select a pedestrian crossing, then, lifting an arm in an abrupt Roman salute rather like an angry actor in the part of Cassius, to step straight off the kerb and start walking. The arm must be uplifted with resolution and maintained in that position until the other side of the road is achieved. There must be no weakening like that of poor Mr Mathias. At the slightest hint of irresolution the four lines of racing motorists, less humane than the coachmen of 1820, would gladly encircle one. The act is really a battle of wills between oneself and the drivers; though I am glad to say that it is not as dangerous as it looks since all the Italians drive on their brakes and are able to pull up within a foot if obliged to do so. I have convoyed numerous people across the Via Partenope and have never lost anyone, though I admit that I have had crossings during the rush hours which have justified the anguished expressions of those unwilling to make the adventure, who have remained on the other side watching their loved ones advancing apparently into the jaws of death.

La veritat és que em sembla que, a Nàpols, aixecar el braç per fer parar els cotxes és un mètode de creuar el carrer terriblement imprudent i perillosa. Un acte del gènere, o simplement mantenir la mirada fixa en el conductor que ve, es considera un desafiament i un acte hostil, en resposta al qual el conductor pot decidir accelerar en comptes de frenar. És normal que aleshores creuar el carrer es convertisca en un combat de voluntats.

Però no cal ser tan agressius... Només cal observar què fa la gent del lloc, que creua el carrer sense tanta parafernàlia. Per creuar el carrer al Sud d'Itàlia simplement cal... passar! Així, tal qual, despreocupadament, com qui no vol la cosa, però sense indecisió (en això sí que té raó Morton). Cal dir que, en general, els conductors del Sud d'Itàlia tenen bastant de respecte pels vianants. Si veuen que vas a creuar (a no ser que siga una via ràpida) tenen tendència a frenar, encara que no hi haja pas de zebra o el vianant tinga el semàfor en roig (encara que a Nàpols no fan massa cas dels semàfors!). En aquest últim cas, a ciutats com Bari, on sí que fan bastant de cas dels semàfors, pot ser que el conductor o conductora en qüestió comence a gesticular i amolle alguna que altra 'iastemmia, però tot i així frena. Una actitud que haurien d'aprendre molts conductors catalans que quan veuen que un vianant va a creuar per un pas de zebra, tot i tenir el vianant la preferència, tendeixen a accelerar perquè no passe!!

MORTON, H. V. (1969) A Traveller in Southern Italy. Methuen & Co., Londres. 420 p.

Gomorra

Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir el llibre de Gomorra, que vaig comprar tan aviat vaig posar els peus a Roma fa dues setmanes. Abans de comprar-lo, suposava que el títol era una espècie de joc de paraules entre camorra i Gomorra, la ciutat (juntament amb Sodoma) que segons l'Antic Testament va ser destruïda per Déu per castigar-la pels seus pecats. Més o menys... La raó del títol s'esbrina en arribar a un dels últims capítols del llibre, en llegir un discurs preparat (però no llegit) per al funeral d'un mossèn assassinat per plantar cara a la camorra:

"Non permettiamo uomini che le nostre terre diventino luoghi di camorra, diventino un'unica grande Gomorra da distruggere! [...] Non vedete che questa terra è Gomorra, non lo vedete? Ricordate. Quando vedranno che tutto il suo suolo sarà zolfo, sale, arsura e non vi sarà più sementa, né prodotto, né erba di sorta che vi cresca, come dopo la rovina di Sodoma, di Gomorra, di Adma e di Seboim che il SIGNORE distrusse nella sua ira e nel suo furore (Deuteronomio 29, 22). [...] Quello che divorate qui lo sputate altrove, lontano, facendo come le uccelle che vomitano il cibo nella bocca dei loro pulcini. Ma non sono pulcini quelli che imbeccate ma avvoltoi e voi non siete uccelle ma bufali pronti a distruggersi in un luogo dove sangue e potere sono i termini della vittoria. È giunto 'il tempo che smettiamo di essere una Gomorra'..." (Saviano, 2006, p. 264-265)

Un discurs que, en la meua opinió, resumeix perfectament l'objectiu del llibre. La de denuniciar una situació inaguantable, una realitat corrupta en què tot és vàlid per obtenir diners i poder... Tot és vàlid: l'assassinat, la tortura, l'extorsió... però també l'explotació laboral, el comerç d'estupefaents, experimentació en persones (de la puresa i efectes de la droga), els abocaments, no incontrolats, incontroladíssimis, de tot tipus de residus (tòxics, urbans, fins i tot de morts que fan nosa als cementiris) amb el consegüent enverinament d'inmenses àrees de terreny...

Però el més fort és que no és només Nàpols i la Campània que estan afectats... Les ramificacions d'aquest càncer s'extenen per tot el món. Els diners obtinguts de les activitats il·legals s'inverteixen després en negocis legals (restaurants, botigues de moda...) en altres llocs del món (Alemanya, Escòcia, França, Catalunya...) que serveixen als camorristes per continuar augmentant encara més el seu poder i riquesa.

SAVIANO, R. (2006) Gomorra. Mondadori, Milano. 329 p.

Canosa di Puglia

Dissabte vaig anar a Canosa di Puglia per veure el Pino. que presentava una comunicació sobre el tarantisme a Canosa en el segle XVIII en el marc d'un simposi d'investigacions històriques sobre Canosa.

Anècdotes

Per anar a Canosa vaig agafar l'autobús. M'havien dit que podia comprar el bitllet directament a l'autobús, però quan li vaig dir al conductor no me'l va voler vendre: "Se lo compri qua costa di più" (un recàrrec de 1,50-2,00 €). Primer, li va preguntar a una noia que també havia de pujar si tenia un bitllet de sobres per vendre'm (no, només tenia el seu) i va acabar fent-me comprar-li un bitllet de Bari a Bari-Santo Spirito (0,90 €) a un home gran. I em va dir que a Sto Spirito pararia al costat de l'estanc i que podria baixar en un moment a comprar el bitllet fins a Canosa. Al final no va parar a Sto Spirito, sinó al poble de després, Giovinazzo, al mig del carrer, mentre jo comprava el bitllet (4,20 €).

Em fa pensar en aquella vegada a Nàpols, que tampoc duia bitllet i li vaig preguntar al conductor si el podia comprar allí. I em va dir que no, que l'havia de comprar a l'estanc, però que aquella hora ja estaven tancats i que pugés igualment.

Més tard, aquell mateix dia, el noi que em va portar a l'estació de Barletta em va explicar una altra anècdota de Nàpols. Sembla ser que quan ell era adolescent havia anat amb uns amics a un concert a Nàpols. Van baixar del tren a l'estació central de Nàpols i allí van agafar un autobús per anar a l'estadi on feien el concert. Li van preguntar al conductor on havien de baixar per anar a l'estadi i... s'havien equivocat d'autobús! Però no va passar res... el conductor va apagar els llums de l'autobús i els va dur fins a l'estadi!

Canosa

Canosa (Canusa en dialecte) és un poble situat sobre un turó, al costat del riu Ofanto. El poble té una petita catedral dedicada a Sant Sabí. De fet, quan la vaig veure vaig dubtar si era la catedral o era una església normal i corrent (no hi havia cap rètol on ho digués). El cos principal de la catedral (planta de creu grega) és del segle XII (quan la Pulla estava dominada pels normands) i sembla que va ser construïda per Bohemund, un cavaller normand. L'any 1111 Bohemund va ser enterrat en un petit mausoleu que es troba al costat de la catedral (i que no vaig tenir temps de visitar). Posteriorment, en el segle XVII es va allargar la nau de l'església. L'interior, com ha passat amb moltes esglésies italianes, està reformat. De la conformació original hi ha les columnes originals i els seus capitells (si bé es van afegir altres columnes per reforçar l'edifici), i el púlpit i la trona del bisbe, tots dos esculpits en pedra i d'una gran bellesa i de trets orientals. També dins de l'església s'hi poden veure les portes de bronze del mausoleu de Bohemund.

Un altre dels aspectes interessants de Canosa és la presència de sales subterrànies (no visitables) que van tenir el seu origen en les excavacions per obtenir pedra calcària per a la construcció o com a bodegues. Actualment, s'està estudiant la possibilitat de recuperar-ne algunes per dedicar-les a usos turístics: per activitats restauratives o com museu.

Un projecte de "restauració" del riu Ofanto

Entre les comunicacions del simposi n'hi havia una que tractava sobre un projecte de restauració del riu Ofanto que si no vaig errat van preparar tècnics del Parc regional del riu Ofanto. L'organitzadora del simposi, en presentar el ponent, un enginyer, va dir que ens ensenyaria com és d'important respectar l'ambient. Bé...

La presentació va ser bastant vaga i poc concreta. En cap moment es van presentar els objectius del Parc (de conservació, de gestió, de regulació...) respecte al riu, ni es van detallar les amenaces o pertorbacions existents, ni de fet quin era el pla i quins els seus avantatges i desavantatges. Molt per damunt (una sola frase), el ponent va dir que hi havia un problema de manca d'aport de sediments a la desembocadura, que suposo que és la raó de ser del pla. La seua exposició, bàsicament, va consistir en una comparació entre fotografies de fa 30 o 40 anys, que mostraven un riu amb aigua i sense vegetació, i fotos actuals, que mostraven un riu amb poca aigua i molta vegetació, i en deixar entreveure (tampoc no ho va dir clarament) que la vegetació exercia una excessiva pressió sobre el riu. La idea que volia transmetre és que era la vegetació la responsable que baixés poca aigua pel riu (?!). La solució al problema no la va dir, però pel que deia s'endevinava quina era la seua proposta, impressió que va confirmar un companya seua en la comunicació posterior quan se li va escapar la paraula "tala".

No vull entrar en si una tala és o no una bona opció de gestió en aquest cas, ja que amb la poca informació que va donar el ponent i sense saber-ne res no puc opinar. Però allò que sí que puc dir és que no crec que s'haja fet cap tipus d'estudi seriós del riu per redactar aquest projecte. Normalment, com mostren molts estudis, són els baixos cabals que permeten el desenvoulpament de la vegetació en el llit del riu en les zones que abans eren ocupades per l'aigua. Jo em pregunto: s'han estudiat les causes reals del baix cabal? S'ha fet un estudi dels usos de l'aigua en tota la conca? S'ha fet un balanç sedimentari a nivell de conca? S'han estudiat els avantatges i desavantatges del projecte? Jo crec que no. Només cal pensar en allò que em va dir Germana l'altre dia sobre el projecte de restauració d'un afluent del Tíber, en què està treballant. Per exemple, la mateixa autoritat hidrogràfica del Tíber els va passar uns plànols topogràfics en què les corbes de nivell estaven... fetes a mà! I només a mà, també estaven fetes a ull!!!

Tarantisme a Canosa

El tarantisme és un fenomen que es troba extès (històricament) per tot el Mediterrani. Consisteix en la curació de les picadures de taràntul·la mitjançant la música i el ball. En el cas de Canosa, el fenomen va ser observat en el segle XVIII per dos viatgers estrangers: un anglès (Berkeley) i un alemany (van Riedesel). Segons aquests viatgers, els malalts s'encomanaven a Sant Sabí (a diferència del Salento, on era Sant Pau) i introduïen la part del cos on s'havia produït la piacada en un forat que hi ha a la cripta de la catedral, on va ser enterrat el sant. La curació tenia lloc després de ballar durant tres dies al so de la música. Entre els instruments utilitzats, van Riedesel hi va observa la zampogna, l'equivalent del sac de gemecs local.

Una altra anècdota

Per tornar, un noi em va portar a Barletta per agafar el tren de les 22:50 cap a Bari. De camí cap allí, en un tram de recta amb línia contínua vam trobar-nos un cotxe de la Guardia di Finanza (polícia que s'ocupa de delictes econòmics) que anava una mica lent. Total, que com que portàvem pressa i no venia ningú en l'altre sentit el noi va decidir adelantar el cotxe de polícia saltant-se olímpicament la línia contínua! Bé, al cap i a la fi no era de la seua competència...

Fi de viatge

I a la mitjanit vaig arribar a casa, gelat, en un dia mooolt fred en què fins i tot va nevar!