Roma

De les ciutats d'Itàlia que he visitat, Roma és la meva preferida. Si m'haguessin donat l'oportunitat, probablement és aquí que hauria fet l'Erasmus. I és que Roma és una ciutat a la que estic molt lligat emocionalment. Cada vegada que hi vaig, em venen a la memòria els records dels viatges anteriors. Del primer viatge, de descoberta, d'exploració dels carrers del centre mapa en mà seguint el dictat de l'atzar i de la curiositat. Del segon viatge, un cap de setmana molt plujós de novembre en què vaig haver-me de refugiar repetidament en una llibreria i una botiga de discos de Via del Corso, a la Galeria Doria-Pamphilj i, finalment, als cinemes Barberini. Del quart, un cap de setmana de gener, fent-li de guia turístic a Inés i especulant en broma sobre quina casa m'agradaria comprar-me. Va ser també aquell cap de setmana quan vaig tirar les dos monedes a la Fontana di Trevi, aquelles que serveixen per trobar l'amor a Roma, i aquella mateixa nit en el sopar amb Germana, Helena i alguns amics d'Helena es va encendre una guspira entre Germana i jo. Del cinquè, al final de les vacances amb Germana, en què irònicament no vam obtenir allò que tots dos volíem. Del sisè, en què animat pels companys del grup vaig plantar-me a Roma un cap de setmana d'octubre per dir-li en persona a Germana allò que sentia i ella va dir allò que "Non è un rifiuto a te, ma alla situazione"... I del setè, acabat d'arribar a Itàlia el passat dia 3 de febrer carregat de noves il·lusions.

El vuitè, va ser ahir, aprofitant que Virginia i Pau hi anaven a passar uns dies.

Els Museus Vaticans

Com l'anterior vegada que vaig ser a Roma, aquesta no hi havia tantíssima gent. De fet, a l'entrada dels Museus Vaticans no hi havia aquella cua quilomètrica famosa i, si bé vam haver d'esperar, no vam ser tant i tant. Quan va arribar el moment de pagar l'entrada vaig adonar-me de l'error de no haver agafat el 'libretto', el llibret que justifica que sóc estudiant de la Universitat de Bari, i vaig haver de pagar el preu estàndar, 14 euros.En les anteriors visites a Roma havia passejat molt per Roma (patejat més bé) i visitat molts llocs (Fontana di Trevi, Piazza Spagna, el Pincio, Piazza del Popolo, Piazza Navona, el Colosseu, els fors imperials, el Palatí, Campo di Fiori, el Giannicolo, Trastevere, etc.) però als museus del Vaticà encara no hi havia estat. Em van sorprendre. No m'esperava trobar-hi una col·lecció de restes arqueològiques egípcies! Però clar, alguns papes, com a grans magnats que eren, eren aficionats a col·leccionar restes antigues i obres d'art. És per això que els museus vaticans contenen una colecció de restes arqueològiques egípcies o una col·lecció d'art religiós modern. Pel que fa a les restes romanes i etrusques, a Roma, una ciutat on fas un forat i et surt un braç de Júpiter o un cap de Trajà, no devien ser difícils de trobar. A més, també hi havia la possibilitat de visitar algunes sales dels palaus del Vaticà i la Capella Sixtina. El problema és que en algunes sales la densitat de gent era massa gran per poder veure bé les coses.

La sala del mapes

La sala dels mapes (Galleria delle carte geografiche) em va encantar. Era una sala inmensa, una espècie de corredor llarg i molt ample amb les parets cobertes de grans frescs en què, en comptes de representar-se escenes bíbliques o històriques, hi havia pintats mapes de diferents regions d'Itàlia. Un atlas d'Itàlia en forma d'habitació!Em va venir al cap una escena a la qual no li faltava res per ser part d'una novel·la de Dumas: el papa amb els seus espies i consellers en aquella sala de geostratègia discutint de la posició de les tropes de tal o tal altre, en alguna de les múltiples guerres o invasions que ha sofert Itàlia. Verdadera tecnologia punta de l'època!

La Capella Sixtina

La Capella Sixtina és la verdadera joia dels Museus Vaticans. Està clar, si no fos per la fama de la Capella Sixtina no hi aniria tanta gent. I clar, com que és la Capella Sixtina, t'ha d'agradar, perquè la va pintar Miquelàngel. Però com passa sovint amb les obres famoses, amb tant de lloar-les, quan les veus et poden decepcionar. I les altres obres, que potser han fet altres autors menys famosos, ni les mires. Però jo tinc la mania de mirar justament aquestes coses. Per exemple, m'hauria estat hores mirant-me els mapes pintats a les parets de la sala dels mapes, llegint els noms dells llocs, intentant reconèixer muntanyes o badies. O mirant-me extasiat alguns dels frescos que hi havia en algunes sales, com a la Biblioteca Vaticana, de fons blanc sobre el qual hi havia pintats centenars de motius diferents.

Castel Sant'Angelo

Després de dinar una magnífics macarrons all'arrabbiata vam anar al Castel Sant'Angelo, un altre dels monuments de Roma que no havia visitat encara. Ha estat interessant saber que és un altre dels nombrosos exemples de reaprofitament de construccions romanes. Ve't aquí que tenia una forma tan rara per a un castell... Resulta que inicialment era un mausoleu creat per contenir les cendres dels emperadors fet construir per l'emperador Adrià. Posteriorment, en el segle VI, es va convertir en un fortí on s'enrocaven els papes en cas de necessitat. Per facilitar aquesta funció, un passadís sobre una muralla conecta directament el Castel Sant'Angelo amb el Vaticà.Em van agradar passejar per les sales del castell, i mirar els seus frescos i la mostra d'Ettore de Conciliis que hi havia. Però la cosa millor són les vistes de Roma des de dalt de tot del castell. Llàstima que estava núvol...

¿Y tu amiga?

-¿Y tu amiga? ¿No te ha dicho nada?

-No.

-¡Pues que esaboría!

-Bueno, cuando nos vimos en febrero, nos vimos sólo una hora porqué me dijo que tenía mucho trabajo por un proyecto que están haciendo. O sea que supongo que será por eso...

-Igualmente es una esaboría. Por lo menos te podía haber dicho que no podía.

Canosa di Puglia

Dissabte vaig anar a Canosa di Puglia per veure el Pino. que presentava una comunicació sobre el tarantisme a Canosa en el segle XVIII en el marc d'un simposi d'investigacions històriques sobre Canosa.

Anècdotes

Per anar a Canosa vaig agafar l'autobús. M'havien dit que podia comprar el bitllet directament a l'autobús, però quan li vaig dir al conductor no me'l va voler vendre: "Se lo compri qua costa di più" (un recàrrec de 1,50-2,00 €). Primer, li va preguntar a una noia que també havia de pujar si tenia un bitllet de sobres per vendre'm (no, només tenia el seu) i va acabar fent-me comprar-li un bitllet de Bari a Bari-Santo Spirito (0,90 €) a un home gran. I em va dir que a Sto Spirito pararia al costat de l'estanc i que podria baixar en un moment a comprar el bitllet fins a Canosa. Al final no va parar a Sto Spirito, sinó al poble de després, Giovinazzo, al mig del carrer, mentre jo comprava el bitllet (4,20 €).

Em fa pensar en aquella vegada a Nàpols, que tampoc duia bitllet i li vaig preguntar al conductor si el podia comprar allí. I em va dir que no, que l'havia de comprar a l'estanc, però que aquella hora ja estaven tancats i que pugés igualment.

Més tard, aquell mateix dia, el noi que em va portar a l'estació de Barletta em va explicar una altra anècdota de Nàpols. Sembla ser que quan ell era adolescent havia anat amb uns amics a un concert a Nàpols. Van baixar del tren a l'estació central de Nàpols i allí van agafar un autobús per anar a l'estadi on feien el concert. Li van preguntar al conductor on havien de baixar per anar a l'estadi i... s'havien equivocat d'autobús! Però no va passar res... el conductor va apagar els llums de l'autobús i els va dur fins a l'estadi!

Canosa

Canosa (Canusa en dialecte) és un poble situat sobre un turó, al costat del riu Ofanto. El poble té una petita catedral dedicada a Sant Sabí. De fet, quan la vaig veure vaig dubtar si era la catedral o era una església normal i corrent (no hi havia cap rètol on ho digués). El cos principal de la catedral (planta de creu grega) és del segle XII (quan la Pulla estava dominada pels normands) i sembla que va ser construïda per Bohemund, un cavaller normand. L'any 1111 Bohemund va ser enterrat en un petit mausoleu que es troba al costat de la catedral (i que no vaig tenir temps de visitar). Posteriorment, en el segle XVII es va allargar la nau de l'església. L'interior, com ha passat amb moltes esglésies italianes, està reformat. De la conformació original hi ha les columnes originals i els seus capitells (si bé es van afegir altres columnes per reforçar l'edifici), i el púlpit i la trona del bisbe, tots dos esculpits en pedra i d'una gran bellesa i de trets orientals. També dins de l'església s'hi poden veure les portes de bronze del mausoleu de Bohemund.

Un altre dels aspectes interessants de Canosa és la presència de sales subterrànies (no visitables) que van tenir el seu origen en les excavacions per obtenir pedra calcària per a la construcció o com a bodegues. Actualment, s'està estudiant la possibilitat de recuperar-ne algunes per dedicar-les a usos turístics: per activitats restauratives o com museu.

Un projecte de "restauració" del riu Ofanto

Entre les comunicacions del simposi n'hi havia una que tractava sobre un projecte de restauració del riu Ofanto que si no vaig errat van preparar tècnics del Parc regional del riu Ofanto. L'organitzadora del simposi, en presentar el ponent, un enginyer, va dir que ens ensenyaria com és d'important respectar l'ambient. Bé...

La presentació va ser bastant vaga i poc concreta. En cap moment es van presentar els objectius del Parc (de conservació, de gestió, de regulació...) respecte al riu, ni es van detallar les amenaces o pertorbacions existents, ni de fet quin era el pla i quins els seus avantatges i desavantatges. Molt per damunt (una sola frase), el ponent va dir que hi havia un problema de manca d'aport de sediments a la desembocadura, que suposo que és la raó de ser del pla. La seua exposició, bàsicament, va consistir en una comparació entre fotografies de fa 30 o 40 anys, que mostraven un riu amb aigua i sense vegetació, i fotos actuals, que mostraven un riu amb poca aigua i molta vegetació, i en deixar entreveure (tampoc no ho va dir clarament) que la vegetació exercia una excessiva pressió sobre el riu. La idea que volia transmetre és que era la vegetació la responsable que baixés poca aigua pel riu (?!). La solució al problema no la va dir, però pel que deia s'endevinava quina era la seua proposta, impressió que va confirmar un companya seua en la comunicació posterior quan se li va escapar la paraula "tala".

No vull entrar en si una tala és o no una bona opció de gestió en aquest cas, ja que amb la poca informació que va donar el ponent i sense saber-ne res no puc opinar. Però allò que sí que puc dir és que no crec que s'haja fet cap tipus d'estudi seriós del riu per redactar aquest projecte. Normalment, com mostren molts estudis, són els baixos cabals que permeten el desenvoulpament de la vegetació en el llit del riu en les zones que abans eren ocupades per l'aigua. Jo em pregunto: s'han estudiat les causes reals del baix cabal? S'ha fet un estudi dels usos de l'aigua en tota la conca? S'ha fet un balanç sedimentari a nivell de conca? S'han estudiat els avantatges i desavantatges del projecte? Jo crec que no. Només cal pensar en allò que em va dir Germana l'altre dia sobre el projecte de restauració d'un afluent del Tíber, en què està treballant. Per exemple, la mateixa autoritat hidrogràfica del Tíber els va passar uns plànols topogràfics en què les corbes de nivell estaven... fetes a mà! I només a mà, també estaven fetes a ull!!!

Tarantisme a Canosa

El tarantisme és un fenomen que es troba extès (històricament) per tot el Mediterrani. Consisteix en la curació de les picadures de taràntul·la mitjançant la música i el ball. En el cas de Canosa, el fenomen va ser observat en el segle XVIII per dos viatgers estrangers: un anglès (Berkeley) i un alemany (van Riedesel). Segons aquests viatgers, els malalts s'encomanaven a Sant Sabí (a diferència del Salento, on era Sant Pau) i introduïen la part del cos on s'havia produït la piacada en un forat que hi ha a la cripta de la catedral, on va ser enterrat el sant. La curació tenia lloc després de ballar durant tres dies al so de la música. Entre els instruments utilitzats, van Riedesel hi va observa la zampogna, l'equivalent del sac de gemecs local.

Una altra anècdota

Per tornar, un noi em va portar a Barletta per agafar el tren de les 22:50 cap a Bari. De camí cap allí, en un tram de recta amb línia contínua vam trobar-nos un cotxe de la Guardia di Finanza (polícia que s'ocupa de delictes econòmics) que anava una mica lent. Total, que com que portàvem pressa i no venia ningú en l'altre sentit el noi va decidir adelantar el cotxe de polícia saltant-se olímpicament la línia contínua! Bé, al cap i a la fi no era de la seua competència...

Fi de viatge

I a la mitjanit vaig arribar a casa, gelat, en un dia mooolt fred en què fins i tot va nevar!