Final de la crònica d'un examen

(Continuació de Crònica en directe d'un examen)

Cap a les 13 h va arribar finalment la professoressa Petrilli. En primer lloc, va fer l'appello. O siga, va passar llista, va llegir el nom dels estudiants que havien fet reserva de l'examen mitjançant l'entrega del'statino. Des don estàvem a l'última fila no se sentien els noms. Com que no vaig sentir el meu vaig anar a parlar amb la professoressa per veure si hi era el meu statino o no. Hi era. I no només això, com que em coneixia per haver assistit a classe, va dir-me de quedar-me allí que començaria per mi. La primera pregunta va ser: "Bè, che mi vuole raccontare?" Li vaig parlar de la relació sobre entre biosfera i semiosfera, i sobre la semiòtica global de Sebeok (per fer notar la meva condició de biòleg). La segona pregunta va ser: "Di questo libro, mi racconti qualcosa che hai letto?" I li vaig parlar de la significs de Lady Welby. Cinc minuts d'examen. Resultat: 30 e lode, l'equivalent de la Matrícula d'Honor.

Crònica en directe d'un examen

9:55
L'aula A de la facultat de llengües és plena de gent. Hi ha gent que ve a fer l'examen de diverses assignatures (Lingüística, Semiòtica, Semiòtica de la traducció, etc.). En teoria havia de començar a les 9:00 del matí. En aquests moments la professoressa Petrilli encara ha d'arribar. Ponzio i la seva assistent ja fa una estona que hi són. Decideixo agafar l'ordinador per fer alguna cosa útil. Els altres estudien, xerren, esperen, desesperen...

10:27
Arriba la professoressa Petrilli. Pregunta quanta gent hi ha pels exàmens de Semiòtica i Semiòtica de la traducció i diu que tornarà al cap de mitja hora. Algunes companyes decideixen anar al bany.

10:45
Hi ha qui aprofita per anar a fumar.

10:55
L'assistenta de Ponzio demana silenci als estudiants de l'aula. Amb tant de soroll no se sent què diuen els alumnes que estant sent examinats.

11:10
Torna la professoressa Petrilli. Si algú té pressa pot fer l'examen amb la seua assistenta, sinó diu que tornarà una mica més tard, que l'han cridat de dalt (el departament) i té una urgència.

12:25
Arriba una noia a l'aula d'exàmens que reparteix fulls d'enquesta sobre les preferències dels destins turístics. Total, no tenim més res a fer mentre esperem!

¿Por qué me miran?

La Lucia m'intriga. M'agraden els seus ulls, el seu aspecte físic, el seu pentinat, el seu estil a l'hora de vestir, em sedueix el seu accent quan parla en castellà... Sento curiositat per la seva forma de ser, dispersa, despreocupada, tan oposada a la meva forma de ser, ordenada, obsesionada per les regles, però en el fons de qui endevino una personalitat fascinant. No estaria malament que cada un dels dos pogués traspassar una part de la seva personalitat a l'altre...

Enmig de la xerrada sobre diccionaris, quan ha marxat la noia que era al meu costat, se m'ha assegut al costat. M'ha agradat que ho fes. De fet, l'havia estat buscant amb la mirada entre tots els estudiants que omplien l'aula B. Volia dir-li d'anar a fer un cafè i xerrar, corregir l'error de dimecres. Però ella m'ha vist primer i ha près l'iniciativa. Una altra dona no ho hauria fet. Quin interés té en mi? M'intriga...

Fem el cafè després de passar a buscar la Montse, que està amb l'ordinador a la sala de lectura, i quedem per més tard per parlar del seu treball. M'hauria agradat que la Lucia vingués a dinar, però sembla que ja havia quedat amb un amic.

Mentre la Montse i jo dinem al forn Palesano de Corso Cavour (li faig provar la focaccia a la Montse), veiem la notícia del terratrèmol que hi ha hagut aquesta matinada a Abruzzo: més de 50 morts, cases caigudes, carreteres tallades... Ve't ací perquè s'han preocupat els nostres respectius familiars i ens han telefonat per saber com estàvem.

A les 14:30 arribem a la porta de la facultat. Saludo l'Irena que està parlant per telèfon (amb el seu xicot?) a l'altre costat del carrer. Pocs minuts més tard arriba la Lucia. Entrem en un aula on no hi ha classe i ens asseiem a la taula del professor (la catedra en italià) mentre la Montse fulleja el llibre que ha comprat per a una amiga.

La Lucia té moltes idees per al seu treball, s'ha documentat sobre el tema (la traducció jurídica, en concret de la Llei de la memòria històrica), sap de què vol parlar, què vol fer. Només li fa falta posar-hi una mica d'ordre, que és justament allò que hi puc aportar: del tema, ni flowers, però per això serveix la capacitat de pensar en abstracte. Agafo paper i ploma i comencem a fer un esquema a partir de les idees que té escrites en l'ordre que se li han acudit.

- Bueno, ya está. Ahora lo pasas a limpio y se lo enseñas a Valentina.

- Lo passo a bella copia.

Quan ens aixequem per marxar la Lucia diu: "¿Pero por qué me miran? ¿Tengo algo en la cara?" I és que mentre parlàvem (tot i que concentrat com estava no me n'havia adonat) ha anat entrant gent a l'aula per a la classe que ha de començar al cap de poc. Entre aquestes persones, algunes noies ens miren (la miren?) de forma hostil, encara que no tinc massa clar perquè...

Lucia

Lucia és una noia molt dispersa (en paraules seves) que té uns ulls d'aquells que sovint es troben a Itàlia, entre grisos i blau clars, hipnotitzants. El seu somni és poder anar a una escola molt prestigiosa de Roma (on li demanen un 110 e lode, matrícula d'honor, a part de molts de quartos) per fer d'intèrpret a les organitzacions internacionals. A diferència de la majoria d'italians, no vol anar a viure a Barcelona. Li va més Madrid. I tot i que no li agrada el català, el vol aprendre. Com diu ella, mai se sap.

La vaig conèixer la setmana passada, a l'aula d'ordinadors de la facultat, on havia anat per utilitzar la meva hora i mitja setmanal de connexió a Internet. Ella hi era d'encarregada i en un cert moment em va preguntar "Tu studi qua?". Vaig pensar que, com que havia estat consultant les pàgines de les assignatures que faig a la UVic, potser li semblava que jo no era d'allí i que m'havia colat. Però no. Després d'explicar-li el qui sóc, d'on vinc, on vaig em va dir que acabava la carrera aquell any i que el seu treball (a Itàlia s'ha de fer un treball final de carrera en totes les carreres) era la traducció de la Llei de la memòria històrica. I com que havia vist que feia alguna cosa de traducció especialitzada, volia saber si tenia algun document o manual que li pugués servir...

La veritat és que és ben curiós com poden canviar les concepcions de privacitat i les relacions socials entre diferents llocs. A casa, molt difícilment algú que no conec de res i que passés per darrera mentre estic a l'ordinador em faria un comentari sobre el que estic fent. I molt menys em demanaria ajuda així, de bones a primeres! En canvi, aquí, ja m'han passat coses per l'estil més d'una vegada. Per exemple ahir, quan era a la sala de lectura connectat a la xarxa Wifi de la Universitat (després de passejar-me d'un despatx a un altre finalment em van donar la clau d'accés!), mirant els vols per a la Montse, va passar un noia per darrera i em va dir que hi havia vols d'oferta per a Londres per 4 euros, que ella ho havia estat mirant. Pos vale... Però m'encanta aquest caràcter obert de la gent, és la medicina que em feia falta.

Bé, la qüestió és que vam quedar amb la Lucia que m'ho miraria i que li enviaria per correu allò que tinc. I així vaig fer. Al que ella va respondre preguntant-me si volia quedar per fer un cafè. Que hem anat a fer avui.

L'he passada a buscar pel despatx de la Presidenza (la direcció de la facultat), perquè té una beca de col·laboració per a fer tasques administratives. Tot i que com ella mateixa m'ha dit entra quan vol, quan vol va a fer una cigarreta, un cafè... com avui (a l'italiana m'ha dit, i diu que quan va estar treballant al Corte Inglés a Madrid també ho feia, així els van les coses). Durant tot el temps que hem estat xerrant ho hem fet en castellà, que la Lucia parla quasi a la perfecció (no semblava que fos italiana). De fet, té un accent realment agradable... Normalment per a mi el castellà com a llengua em sembla una mica basta, poc musical, pero la forma de parlar de la Lucia (semblant al de la Carmen) el feia més suau, agradable a l'oïda. M'ha explicat que va estar d'Erasmus a "Granà" i treballant a Madrid, cosa que explica que el parli tan bé. A meitat de la conversa, ha passat el cambrer a netejar la barra i m'hi ha presentat. "Bueno, ya te he recomendado a la italiana. Eres mi amigo y como eres mi amigo te tratarán bien". Estos italians...

Ciao, Barcelona

Ciao, Barcelona

L'Aula B és una de les grans aules de la planta baixa de la Facultat de llengües i literatures estrangeres. Una de les coses que em va soprendre d'aquestes aules és que tenen platea i galliner, com als cines antics. Això és massificació! Tot i que a Semiòtica de la traducció, de massificació més bé poca. La veritat és que, per a set o vuit alumnes que érem, hi havia massa espai desaprofitat.

Quan hi vaig arribar, ja hi era aquella noia de cabells llargs i castanys. La mateixa que la setmana passada m'havia dit tan il·lusionada que li encantava Barcelona, quan va saber d'on era jo. Ens vam saludar:

-Ciao.

-Ciao, Barcelona.

-Nooo... Jordi.

-Loreina.

I ens vam estrényer la mà (a Itàlia, quan et presenten a una noia no se li fan dos besets, se li estreny la mà). Loreina és una noia italiana, però que està absolutament decidida a anar a viure a Barcelona. Diu que li agrada tant, perquè està sempre neta, organitzada, les coses funcionen (si s'avaria el metro, per la nit ja està arreglat)... El que em deia també l'AnnaMaria. I l'opinió de tants altres italians que van a viure a Barcelona.

Irena

Mentre parlo amb la Loreina, arriba l'Irena, una noia de Praga que també està d'Erasmus, i s'asseu al meu costat. Ens vam conèixer la setmana passada, no en la mateixa aula (pel batibull que es porten amb les aules), però sí per la mateixa assignatura.

Com jo, Irena és una Erasmus una mica particular. No té massa temps per anar a les festes Erasmus. Diu que ha d'estudiar perquè al maig comença a treballar a Gal·lípoli com a guia per a turistes txecs. L'any passat ja hi havia treballat i, de fet, el seu Erasmus el fa per estar amb els seus amics italians. D'altra banda, ella a a Praga estudia etnologia, no traducció. Però no hi havia possibilitat de fer etnologia a Bari i li van permetre d'anar a llengües perquè totes les places havien quedat buides.

A més, està fent el treball de llicenciatura sobre el tarantisme. Qui ho havia de dir?! Per tant, intrigat pel seu interès pel tarantisme, li vaig proposar d'anar a fer un cafè. Vam estar una bona estona xerrant, fins que em va dir una mica dubitativa: "Guarda, io ho un appuntamento con le mie amiche fra mezz'ora per andare a cinema. Se ci vuoi raggiungere..." I sí, m'hi vaig afegir encantat.

Timido tenebroso o fascino spagnolo?

Després del cine (vam veure Enemigo Pubblico n.1) vam anar amb les dos amigues d'Irena, Valentina i Josita, a sopar a un local que es diu Pellicano. És un local tipus pub irlandès, amb taules i cadires de fusta, i grans gerres de cervesa. Em va recordar aquell lloc on vam anar Germana i jo aquella tarda de diumenge d'octubre de 2007...

"Spagnolo, sei l'unico ragazzo. Quindi, va' a chiedere le birre", va dir-me Valentina. Una dona directa i imperativa, però també sensual i més o menys de la meua edat. I vam anar jo i Irena a buscar les quatre gerres de cervesa. Sí, quatre, no tres gerres i una Coca-cola. En aquell lloc calia beure cervesa.

Més tard, després de la segona ronda de birres, i després d'haver anat un moment al bany, la Valentina va fer-me una pregunta que va acabar duent la conversació a un lloc on no volia que anés.

-Spagnolo, sei fidanzato?

-No.

-Allora tu non hai questi problemi della lontananza?

-No, io ho altri problemi...

Resposta fatal que va portar a la Valentina a preguntar quins eren aquests problemes, cosa que no m'esperava que passés. I ja no em podia escapar.

-Dai, guarda che non ti capiterà spesso di avere tre donne che ti ascoltano.

-Eh, infatti, a me sì. Anche di più. Però è quello il problema, non ce n'è una che sia solo per me.

Sí, com diuen Grazia i Inés, sempre estic envoltat de dones. Però sempre amigues.

-Ma come mai ti succede questo?- preguntava Josita.

-Possono succedere tre cose -deia Valentina anticipant-se'm-. O è un ricchione, o ha molte sorelle e capisce molto bene alle done, o è un grande scoppatore.

La segona opció, no hi ha dubte, sóc molt sensible i entenc massa bé a les dones. I a més, em falta una mica de decisió. I ja veus a les tres que em volien donar un curs accelerat de seducció. Una part va consistir en com aproximar-me a una noia desconeguda, mitjançant diàlegs inventats entre Irena (que feia de noia) i Valentina (que feia de noi, després de veure la poca inventiva que tenia jo). Només que la Valentina els acabava amb gestos o frases de contingut clarament sexual de forma inesperada i acabàvem rient elles i jo. L'altra part del minicurs va ser l'estratègia a seguir. "Devi usare il fascino spagnolo, la paella... Devi dire: 'Ti invito a mangiare la paella. E la mia è con la salsiccia intera, non a pezzi.' Ma mi raccomando, non alla zampina, piutosto un zampone! ;-)", deia la Valentina. I la Josita protestava: "Ma, no! Deve avere una strategia che gli serve sempre! Poi se ne torna in Spagna e non gli serve!". I després la Valentina continuava amb una altra estratègia: "Puoi anche proffitare il tuo carattere timido, è così, non dobbiamo canviarlo. Puoi fare il timido tenebroso. Hanno anche un fascino... Devi modificare la tua immagine in modo di rafforzare l'aspetto di timido tenebroso: il giubbotto lungo, il cappello, la sciarpa, portare un libro..." I llavors s'inventava un diàleg imaginari entre el tímid tenebrós que llig un llibre i una noia:

-Scusa, che leggi?

-Il Kama Sutra. Lo hai letto?

-No... no, no...

-Non leggerlo.

I després d'una petita pausa...

-Anzi, te lo spiego io. Dimmi che pagina vuoi che ti spiego.

I tots a riure...

Il tuo compito

Finalment, va arribar l'hora de marxar, l'Irena havia d'agafar l'autobús. Mentre ella anava al bany, abans de marxar, la Valentina em va dir:

-Spagnolo, il tuo compito è accompagnare Irena fino alla fermata fino a che non arriva l'autobus e assicurarti che lo prende.

-Ma lo avrebbe fatto!!- protestava Josita.

-Meglio dirglielo.

I tenia raó. Perquè jo podia oblidar que Bari no és Barcelona.

Mentre esperàvem a l'autobús, l'Irena i jo ens vam intercanviar el número de telèfon. Així ja podríem quedar diumenge al matí i anar a sentir un concert de tarantel·les de compositors famosos per a piano a la pinacoteca.

Remei

Ja suposava que a Bari coneixeria algun català d'Erasmus, però allò que no m'esperava era trobar-me una catalana que viu a Bari.

La sorpresa

Amb tot aquest embolic d'horaris de la universitat vaig acabar perdent-me la primera classe de Linguistica spagnola. Però la segona, no. La classe va començar discutint sobre els horaris, quines hores anaven bé a qui, i quin era el millor horari... Total que al cap de mitja hora no s'havia decidit res i la professora Ripa va començar la classe. En un moment de la classe va dir "Usted es el alumno de Vic, ¿verdad?" (la classe es fa en castellà). No sé com ho va saber, perquè jo encara no havia dit res. Potser no tinc cara d'italià... O potser com que només som tres nois a classe (i vint o trenta noies) quan n'arriba un que no havia estat el dia abans es nota de seguida. Però la qüestió és que va continuar dient "Tenemos dos catalanes en el aula", va assenyalar a una noia de la primera fila i va dir "¿Se conocen?". La veritat és que va ser una agradable sorpresa.

Aquell mateix dia en el canvi de classe em va explicar que feia quatre anys que estava estudiant a Bari, però no vam tenir temps d'acabar de parlar, perquè jo havia d'anar a una altra classe. Tot per a descobrir que havia començat a les 15:30 en comptes de les 16:30! Bé, al menys vaig conèixer algunes companyes de classe: Anna (italopolonesa), Nadia (italogermana) i Tiziana (italoitaliana).

No és la mateixa cosa viure-hi...

Avui hem tornat a tenir classe de Linguistica spagnola. Tocava parlar de diccionaris. I com que hi havia dos catalans a classe, a la professora (que també parla català!) li ha donat per explicar la història del diccionari català de Pompeu Fabra, del de l'IEC i del Diccionari Enciclopèdic de l'Enciclopèdia Catalana!

Però l'altra noia catalana i jo no em pogut parlar fins aquesta tarda quan ens hem creuat fora de la facultat. Llavors ha vingut l'hora de les presentacions oficials.
-I com et dius?
-Jordi.
-Remei.

I ens hem explicat una mica la vida. M'ha explicat que ella és de Manresa i que tot va començar amb un intercanvi amb l'institut. Li va agradar i va decidir fer la carrera a Itàlia. I aleshores va descobrir que no és el mateix anar-hi com a turista que viure-hi. M'ha parlat de la gent de Bari, que és molt mal educada (també Lucia m'havia dit quelcom de semblant, i Romina, que diu que són tosti). Més o menys li va passar com a mi, va enamorar-se d'aquesta terra i va decidir de venir-hi per un temps (més llarg que jo). Ara hi té el xicot, ja s'ha establert i s'hi vol quedar, a la inversa del que fan molts italians que se'n van cap a Barcelona! Però clar, si jo hi trobés (o retrobés) l'amor tampoc dubtaria a quedar-m'hi...

Primera classe

Prenguem-nos-ho amb un somriure
Sincerament, m'estic divertint en aquesta espècie de no-vacances. A aquestes alçades, els problemes organitzatius de la universitat es veuen des d'una altra òptica.

I també es divertia la noia grega, crec que becària de la professora de Teoria e storia della traduzione, quan li explicava a la professora que potser tindria problemes per assistir a la classe del dilluns, perquè els horaris que havien publicat de Linguistica spagnola estaven equivocats i encara no se sabia si les classes serien de 14:30 a 16:30 o de 15:30 a 17:30. I ella responia que teòricament els horaris s'havien fet perquè no hi hagués superposicions d'assignatures! Quin caos! I la noia que reia...

Què és més difícil, la traducció literària o l'especialitzada?
És amb aquesta pregunta, adreçada als alumnes, que ha començat la lliçó. Es podia fer perquè erem 4 ó 5 incloent la noia grega (que, no ve al cas, però s'havia assegut al meu costat després de preguntar-me si era espanyol i explicar-me que ella el parlava, si bé era grega, i a qui no m'havia donat temps dir que jo també parlo una mica el grec). Quan m'ha tocat respondre, m'he escapat per la tangent, he dit que en la traducció especialitzada són necessaris uns coneixements tècnics de la matèria i utilitzar un lèxic específic, però sense dir si és més fàcil o més difícil. Certament, la facilitat o dificultat de traduir un text és bastant relativa i no depèn tant de de si és literària o especialitzada, com dels coneixements i aptituds que es tenen. Per a mi, la traducció d'un text legal pot ser molt complicat, perquè és un tema que m'és bastant aliè. Però dóna'm un text de limnologia... i veuràs que fàcil em resulta!

Traducció ad verbum o ad sensum
Durant tota la història de la traducció (al món occidental), des de Ciceró i Sant Jeroni, el pensament teòric de la traducció s'ha mogut al voltant de la noció d'equivalència entre el text de sortida i el d'arribada, sobre si cal que siguin equivalents paraula per paraula, ad verbum, o si cal que siguin equivalents en el sentit, ad sensum. M'ha sorprès com en certs moments de la història (per exemple en temps de lluis XIV), si bé el patró de la traducció literària era la traducció ad sensum, en el sentit de reproduir la bellesa de l'obra original, era així mentre el text original no entrés en contradicció amb els cànons culturals de l'època. En aquest últim cas calia modificar l'obra, que esdevenia bèlle infédèle.

Benedetto Croce
En un moment de la classe, la professora ha posat com a exemple un fet relacionat amb Benedetto Croce.
-Forse spiego chi è? Lei, -adreçant-se a mi- ne ha sentito a parlare?
-Eeeh... so che è il nome di una strada...
-Eh, appunto, per quello lo dico -ha respost una mica descol·locada.
I la noia grega que reia per baix del nas... :-P

Fi de la classe
Una cosa que he observat en els dos convenis a què he assistit a Itàlia és que els professors universitaris tenen un tipus de retòrica particular, amb abundants citacions a autors clàssics o importants. A més, els agrada acabar les seves exposicions amb un cop d'efecte, un comentari transcendent, d'impacte. Ha estat també així amb la lliçó d'avui, que m'ha donat la sensació d'estar ben estructurada i dissenyada de forma que acabés en un punt exacte, i no tallada a meitat de la frase per la campana. En efecte, les últimes frases han estat per dir que els dubtes al voltant del concepte d'equivalència formal havien dut al desenvolupament del concepte d'equivalència dinàmica. E del concetto di equivalenza dinamica, se ne parla la prossima volta.
Punt.

PD: I la noia grega al final? M'ha caigut simpàtica, però m'ha faltat el desvergonyiment per dir-li res... només un ciao i un somriure... pfff... se ne parla la prossima volta...

Comença el semestre

Assignatures

Avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. Hi faig tres assignatures que espero que m'ajuden a millorar la meua formació com a traductor (ja que sóc biòleg). Són: Semiotica della traduzione, Teoria e storia della traduzione i Linguistica spagnola (mira que jo també, anar-me'n a Itàlia a fer lingüística espanyola!). Hauria volgut fer també Linguistica inglese, però resulta que aquest any l'han fet en el primer semestre i quan vaig triar les assignatures el programa d'aquest any encara no estava disponible. E ch'i amma fa'

Horaris

Com deia, avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. Per això divendres passat vaig passar per la secretaria didàctica del departament de Lingue romanze per saber el calendari i horaris de l'assignatura de Linguistica spagnola. Però m'han dit que no els sabien encara. En resum van dir-me que era massa prompte, que el semestre començava la setmana següent (aquesta), i que tornés a passar cap a finals d'aquesta setmana. Vaig estar a punt de dir-li: bé, però si el semestre comença dijous que ve, caldria saber els horaris abans, no? Però no, aquí les coses funcionen diferent... Ja m'ho deia Germana...

Òbviament, ja no vaig passar a preguntar pel departament de Pratiche linguistiche e analisi di testi, che imparteix les altres dos assignatures. Avui.

Metodologia

En efecte, avui comença oficialment el segon semestre a la Universitat de Bari. I hauré d'aprendre a estudiar d'una altra forma, ja que aquí les coses funcionen diferent. Encara no tinc del tot clar com funciona la cosa. Sé que hi ha unes lliçons magistrals (a les quals hi ha gent que no hi va i s'empollen simplement el llibre recomanat pel professor). Periodicitat, dies i horaris... chi lo sa? (ara aniré a veure si m'ho expliquen). Pel que tinc entès, després dels exàmens el professor convoca l'examen (sembla que hi ha diferents convocatòries). Tampoc no sé quan són, però sembla que poden caure fins a finals de juliol. Bé, la qüestió és que, si un creu que se sap suficientment bé la matèria (o que se la sabrà suficientment bé el dia de l'examen) i es vol presentar a l'examen, ha de fer una reserva. O siga, ha d'omplir un formulari, lo statino, on es diu que es vol fer l'examen tal dia a tal hora i deixar-lo a la bústia del professor. I llavors ja ve el dia de l'examen, al qual cal portar un altre document on el professor escriurà la nota (ganes de gastar paper!).

Una característica important dels exàmens és que aquí són majoritàriament orals (a no, al final no en gasten tant de paper!), cosa a la qual no estic acostumat. Recordo l'examen pràctic de cordats (l'únic examen oral de la carrera), després d'haver estat esperant fora del laboratori a que arribés el meu torn, mentre la tensió i els nervis anaven a més mentre s'aproximava l'hora d'entrar... Em va tocar l'esquelet d'un gat i el professor més dur del departament. Estava nerviós... tremolava com una fulla... i parlava baixeeet... com quan de menut anava al confessionari. Ara, amb l'experiència de les comunicacions a congressos i de cantar en públic, suposo que serà diferent.