Lucia

Lucia és una noia molt dispersa (en paraules seves) que té uns ulls d'aquells que sovint es troben a Itàlia, entre grisos i blau clars, hipnotitzants. El seu somni és poder anar a una escola molt prestigiosa de Roma (on li demanen un 110 e lode, matrícula d'honor, a part de molts de quartos) per fer d'intèrpret a les organitzacions internacionals. A diferència de la majoria d'italians, no vol anar a viure a Barcelona. Li va més Madrid. I tot i que no li agrada el català, el vol aprendre. Com diu ella, mai se sap.

La vaig conèixer la setmana passada, a l'aula d'ordinadors de la facultat, on havia anat per utilitzar la meva hora i mitja setmanal de connexió a Internet. Ella hi era d'encarregada i en un cert moment em va preguntar "Tu studi qua?". Vaig pensar que, com que havia estat consultant les pàgines de les assignatures que faig a la UVic, potser li semblava que jo no era d'allí i que m'havia colat. Però no. Després d'explicar-li el qui sóc, d'on vinc, on vaig em va dir que acabava la carrera aquell any i que el seu treball (a Itàlia s'ha de fer un treball final de carrera en totes les carreres) era la traducció de la Llei de la memòria històrica. I com que havia vist que feia alguna cosa de traducció especialitzada, volia saber si tenia algun document o manual que li pugués servir...

La veritat és que és ben curiós com poden canviar les concepcions de privacitat i les relacions socials entre diferents llocs. A casa, molt difícilment algú que no conec de res i que passés per darrera mentre estic a l'ordinador em faria un comentari sobre el que estic fent. I molt menys em demanaria ajuda així, de bones a primeres! En canvi, aquí, ja m'han passat coses per l'estil més d'una vegada. Per exemple ahir, quan era a la sala de lectura connectat a la xarxa Wifi de la Universitat (després de passejar-me d'un despatx a un altre finalment em van donar la clau d'accés!), mirant els vols per a la Montse, va passar un noia per darrera i em va dir que hi havia vols d'oferta per a Londres per 4 euros, que ella ho havia estat mirant. Pos vale... Però m'encanta aquest caràcter obert de la gent, és la medicina que em feia falta.

Bé, la qüestió és que vam quedar amb la Lucia que m'ho miraria i que li enviaria per correu allò que tinc. I així vaig fer. Al que ella va respondre preguntant-me si volia quedar per fer un cafè. Que hem anat a fer avui.

L'he passada a buscar pel despatx de la Presidenza (la direcció de la facultat), perquè té una beca de col·laboració per a fer tasques administratives. Tot i que com ella mateixa m'ha dit entra quan vol, quan vol va a fer una cigarreta, un cafè... com avui (a l'italiana m'ha dit, i diu que quan va estar treballant al Corte Inglés a Madrid també ho feia, així els van les coses). Durant tot el temps que hem estat xerrant ho hem fet en castellà, que la Lucia parla quasi a la perfecció (no semblava que fos italiana). De fet, té un accent realment agradable... Normalment per a mi el castellà com a llengua em sembla una mica basta, poc musical, pero la forma de parlar de la Lucia (semblant al de la Carmen) el feia més suau, agradable a l'oïda. M'ha explicat que va estar d'Erasmus a "Granà" i treballant a Madrid, cosa que explica que el parli tan bé. A meitat de la conversa, ha passat el cambrer a netejar la barra i m'hi ha presentat. "Bueno, ya te he recomendado a la italiana. Eres mi amigo y como eres mi amigo te tratarán bien". Estos italians...