Dilluns de Pasqua se celebra la festa della Madonna dell'Arco al santuari del mateix nom a Santa Anastasia, un poblet a les faldes del Vesuvi.
Cap a migdia, el Mario i jo ens posem en camí, després d'agafar la botella de vi Castel del Monte que em vaig oblidar de dur al dinar de Pasqua a casa la seua iaia. Però abans d'anar a Santa Anastasia, passem a buscar la seua amiga, Stefania.
Pels carrers de Nàpols no hi ha molts de cotxes. És curiós, recordava el tràfic de Nàpols més caòtic... Potser és que és festa? Però quan hi vaig ser l'altra vegada era al mes d'agost, quan tothom marxa de la ciutat... Potser és que després d'haver vist el tràfic de Bari i Taranto, el tràfic de Nàpols no em sembla tan caòtic... Potser. O potser és que, com diu el Mario, últimament es condueix més d'acord a les normes i es fa més cas als semàfors (pel carnet per punts?). O potser és la crisi que fa que hi hagi menys cotxes en circulació? O potser és perquè a causa de les nombroses obres (moltes per les excavacions del metro) el tramvia no circula i això fa que el tràfic sigui més fluïd?
Quan arribem a Santa Anastasia trobem el caos circulatori que no trobàvem a Nàpols: cotxes i persones circulant pel mig de la carretera en totes direccions. Des del lloc on aparquem (a pagament) fins al santuari hi ha paradetes diverses als costats de la carretera primer, del carrer després. Hi ha parades de joguets (em criden l'atenció els acordions diatònics de joguina), de roba, de bosses, d'entrepans i pizzes, de begudes... També de dolços i torrons (de xocolata amb nous, un de semblant al de Xixona...). Algunes venen animals: pollets, guatlles, pollets d'ànec... En una tenen tres gallines dins d'una capsa de cartró.
El santuari de la Madonna de l'Arco es troba en l'encreuament entre dos carrers. Un comença davant de la porta de l'església i puja pendent amunt, l'altre és paral·lel a la façana. Per aquest carrer arriben dos fileres de pelegrins, els uns de la dreta, els altres de l'esquerra, que es troben a la porta de l'església. Hi ha molts xiquets i adults, de gent gran no tanta. La majoria van vestits de blanc, amb una banda de color blau cel que els travessa el pit i una faixa de color roig. Molts porten estendards, alguns figures de la Madonna, n'hi ha que també van acompanyats de bandes de música. Vénen a peu dels pobles dels voltants en peregrinació per demanar la gràcia o fer penitència. A alguns d'ells els vam veure el diumenge de Pasqua pel matí a Nàpols, demanant ofrenes per a la Madonna, com fan durant tota la quaresma.
Quan una de les figures de la Madonna, portades per diferents persones, entra a l'església les campanes toquen al vol. Els que tenen banda, a més, balancegen la figura d'una costat a l'altre seguint el compàs de la música.
L'últim tram, des de la porta de l'església fins a l'altar, molts pelegrins el fan de genolls. Alguns fins i tot amb estendards pesantíssims, que veus que no poden més, a qui han d'ajudar a subjectar l'estendard perquè no caiguin... A altres els han d'ajudar a caminar perquè ja quasi no els queden forces. Alguns dels que porten estendards van a peu dret, però abaixen els estendards a força de braços per saludar la Madonna, tirant el cos enrere per compensar el pes de l'estendard, que va endavant, i no caure. Veus en la cara l'esforç que han de fer. Hi ha també qui va descalç. I qui canta una cançó en honor a la Madonna en entrar a l'església. Quan marxem a les set de la tarda encara hi ha dues fileres llarguíssimes de pelegrins que esperen per entrar-hi...
En el carrer que comença a la porta de l'església i fa pujada hi ha algunes parades més i, cosa que ens interessa especialement, gent que toca i balla la tammurriata. Hi ha diversos grups, alguns locals, altres semblen vinguts de fora. El grup amb menys espectadors, però també el que sembla més autèntic, és un grup de gitanos que toquen la tamorra amb una tècnica lleugerament diferent. Un altre grup és clarament local, perquè els llancen una botella d'aigua del balcó de dalt. Toquen i canten la tammurriata, però també la pizzica. Massimo Colasurdo també volta per allí, sembla que no se li acaba la veu... Però també hi ha algun grup forà que toca una mica de tot: tammurriata, pizzica, tarantel·la del Gargano, Brigante se more, etc.
Entre els balladors també hi ha gent local i forana (entre ells jo, és clar). Fins i tot hi ha un grup d'espanyols, que havien fet una estada Erasmus a Nàpols i que hi tornen de tant en tant. Però em fixo sobretot en els balladors que semblen menys folk i més tradicionals. N'hi ha alguns que m'agrada com ballen i em fixo en les figures que fan (moltes que no conec), en l'estil, el posat, la forma de ballar... Quan torni a Barcelona haig de fer-les al concert ;-)
Cap a migdia, el Mario i jo ens posem en camí, després d'agafar la botella de vi Castel del Monte que em vaig oblidar de dur al dinar de Pasqua a casa la seua iaia. Però abans d'anar a Santa Anastasia, passem a buscar la seua amiga, Stefania.
Pels carrers de Nàpols no hi ha molts de cotxes. És curiós, recordava el tràfic de Nàpols més caòtic... Potser és que és festa? Però quan hi vaig ser l'altra vegada era al mes d'agost, quan tothom marxa de la ciutat... Potser és que després d'haver vist el tràfic de Bari i Taranto, el tràfic de Nàpols no em sembla tan caòtic... Potser. O potser és que, com diu el Mario, últimament es condueix més d'acord a les normes i es fa més cas als semàfors (pel carnet per punts?). O potser és la crisi que fa que hi hagi menys cotxes en circulació? O potser és perquè a causa de les nombroses obres (moltes per les excavacions del metro) el tramvia no circula i això fa que el tràfic sigui més fluïd?
Quan arribem a Santa Anastasia trobem el caos circulatori que no trobàvem a Nàpols: cotxes i persones circulant pel mig de la carretera en totes direccions. Des del lloc on aparquem (a pagament) fins al santuari hi ha paradetes diverses als costats de la carretera primer, del carrer després. Hi ha parades de joguets (em criden l'atenció els acordions diatònics de joguina), de roba, de bosses, d'entrepans i pizzes, de begudes... També de dolços i torrons (de xocolata amb nous, un de semblant al de Xixona...). Algunes venen animals: pollets, guatlles, pollets d'ànec... En una tenen tres gallines dins d'una capsa de cartró.
El santuari de la Madonna de l'Arco es troba en l'encreuament entre dos carrers. Un comença davant de la porta de l'església i puja pendent amunt, l'altre és paral·lel a la façana. Per aquest carrer arriben dos fileres de pelegrins, els uns de la dreta, els altres de l'esquerra, que es troben a la porta de l'església. Hi ha molts xiquets i adults, de gent gran no tanta. La majoria van vestits de blanc, amb una banda de color blau cel que els travessa el pit i una faixa de color roig. Molts porten estendards, alguns figures de la Madonna, n'hi ha que també van acompanyats de bandes de música. Vénen a peu dels pobles dels voltants en peregrinació per demanar la gràcia o fer penitència. A alguns d'ells els vam veure el diumenge de Pasqua pel matí a Nàpols, demanant ofrenes per a la Madonna, com fan durant tota la quaresma.
Quan una de les figures de la Madonna, portades per diferents persones, entra a l'església les campanes toquen al vol. Els que tenen banda, a més, balancegen la figura d'una costat a l'altre seguint el compàs de la música.
L'últim tram, des de la porta de l'església fins a l'altar, molts pelegrins el fan de genolls. Alguns fins i tot amb estendards pesantíssims, que veus que no poden més, a qui han d'ajudar a subjectar l'estendard perquè no caiguin... A altres els han d'ajudar a caminar perquè ja quasi no els queden forces. Alguns dels que porten estendards van a peu dret, però abaixen els estendards a força de braços per saludar la Madonna, tirant el cos enrere per compensar el pes de l'estendard, que va endavant, i no caure. Veus en la cara l'esforç que han de fer. Hi ha també qui va descalç. I qui canta una cançó en honor a la Madonna en entrar a l'església. Quan marxem a les set de la tarda encara hi ha dues fileres llarguíssimes de pelegrins que esperen per entrar-hi...
En el carrer que comença a la porta de l'església i fa pujada hi ha algunes parades més i, cosa que ens interessa especialement, gent que toca i balla la tammurriata. Hi ha diversos grups, alguns locals, altres semblen vinguts de fora. El grup amb menys espectadors, però també el que sembla més autèntic, és un grup de gitanos que toquen la tamorra amb una tècnica lleugerament diferent. Un altre grup és clarament local, perquè els llancen una botella d'aigua del balcó de dalt. Toquen i canten la tammurriata, però també la pizzica. Massimo Colasurdo també volta per allí, sembla que no se li acaba la veu... Però també hi ha algun grup forà que toca una mica de tot: tammurriata, pizzica, tarantel·la del Gargano, Brigante se more, etc.
Entre els balladors també hi ha gent local i forana (entre ells jo, és clar). Fins i tot hi ha un grup d'espanyols, que havien fet una estada Erasmus a Nàpols i que hi tornen de tant en tant. Però em fixo sobretot en els balladors que semblen menys folk i més tradicionals. N'hi ha alguns que m'agrada com ballen i em fixo en les figures que fan (moltes que no conec), en l'estil, el posat, la forma de ballar... Quan torni a Barcelona haig de fer-les al concert ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada