Cervesa txeca

Tenia raó l'AnnaMaria quan deia que la relació de la Irena amb el barès duraria poc... Jo també ho suposava per la descripció que me n'havia fet la Irena, gelós i dur. M'ho explicava ahir per la tarda, quan vam quedar per posar-nos al dia del què ha passat en aquests dies en què he estat fora. Em diu que tots els baresos són iguals, que tots són així. Es tracta de conquistar una dona i, quan han tingut allò que volien, una altra. Diu que a Bari és així, que les relacions es viuen al dia, cada dia es redecideix si s'està junts o si es canvia de parella...

Sento que li hagin fet mal, però no puc deixar de pensar que potser ara tindré una oportunitat... Ella no ho sent que s'hagi acabat, ell és una persona terriblement egoista, és millor així. I jo ja ho sabia, que és millor així, que li faria mal... però no puc entendre com és que hi ha tantes dones que s'ajunten amb persones que està claríssim que els faran mal... Sincerament, no ho entenc...

Però "mors tua, vita mea" i aprofito l'oportunitat per proposar-li a la Irena de passar per casa, que l'invito a prendre una cervesa. No li dic, però, que es tracta de cervesa txeca, és una sorpresa.

Feia algunes setmanes que tenia dues cerveses txeques a casa. La Irena sempre diu que la cervesa txeca és més bona que la italiana. Per això, com que a Bari no se'n troben, vaig demanar-li a la Montse si me'n podia portar un parell de Barcelona quan vingués per les vacances, per donar-li una sorpresa. Però això va ser abans de saber que estava amb el barès... Quan van arribar les cerveses, ja no tenia sentit donar-les-hi, i me les vaig guardar per a una millor ocasió...

Una ocasió que va arribar ahir. O això pensava... Mentre érem a casa va fer un comentari que em va demolir: "Per fortuna il mio ragazzo di Praga non mi ha abbandonato per questa sciocchezza". La història es repetia... Tenia un culet d'aigua al got i me'l vaig beure d'un glop intentant tragar amb aquell glop també la desil·lusió causada per la revelació... Però el regust amarg de la cervesa txeca roman encara en la meva boca...

Festa della Madonna dell'Arco

Dilluns de Pasqua se celebra la festa della Madonna dell'Arco al santuari del mateix nom a Santa Anastasia, un poblet a les faldes del Vesuvi.

Cap a migdia, el Mario i jo ens posem en camí, després d'agafar la botella de vi Castel del Monte que em vaig oblidar de dur al dinar de Pasqua a casa la seua iaia. Però abans d'anar a Santa Anastasia, passem a buscar la seua amiga, Stefania.

Pels carrers de Nàpols no hi ha molts de cotxes. És curiós, recordava el tràfic de Nàpols més caòtic... Potser és que és festa? Però quan hi vaig ser l'altra vegada era al mes d'agost, quan tothom marxa de la ciutat... Potser és que després d'haver vist el tràfic de Bari i Taranto, el tràfic de Nàpols no em sembla tan caòtic... Potser. O potser és que, com diu el Mario, últimament es condueix més d'acord a les normes i es fa més cas als semàfors (pel carnet per punts?). O potser és la crisi que fa que hi hagi menys cotxes en circulació? O potser és perquè a causa de les nombroses obres (moltes per les excavacions del metro) el tramvia no circula i això fa que el tràfic sigui més fluïd?

Quan arribem a Santa Anastasia trobem el caos circulatori que no trobàvem a Nàpols: cotxes i persones circulant pel mig de la carretera en totes direccions. Des del lloc on aparquem (a pagament) fins al santuari hi ha paradetes diverses als costats de la carretera primer, del carrer després. Hi ha parades de joguets (em criden l'atenció els acordions diatònics de joguina), de roba, de bosses, d'entrepans i pizzes, de begudes... També de dolços i torrons (de xocolata amb nous, un de semblant al de Xixona...). Algunes venen animals: pollets, guatlles, pollets d'ànec... En una tenen tres gallines dins d'una capsa de cartró.

El santuari de la Madonna de l'Arco es troba en l'encreuament entre dos carrers. Un comença davant de la porta de l'església i puja pendent amunt, l'altre és paral·lel a la façana. Per aquest carrer arriben dos fileres de pelegrins, els uns de la dreta, els altres de l'esquerra, que es troben a la porta de l'església. Hi ha molts xiquets i adults, de gent gran no tanta. La majoria van vestits de blanc, amb una banda de color blau cel que els travessa el pit i una faixa de color roig. Molts porten estendards, alguns figures de la Madonna, n'hi ha que també van acompanyats de bandes de música. Vénen a peu dels pobles dels voltants en peregrinació per demanar la gràcia o fer penitència. A alguns d'ells els vam veure el diumenge de Pasqua pel matí a Nàpols, demanant ofrenes per a la Madonna, com fan durant tota la quaresma.

Quan una de les figures de la Madonna, portades per diferents persones, entra a l'església les campanes toquen al vol. Els que tenen banda, a més, balancegen la figura d'una costat a l'altre seguint el compàs de la música.

L'últim tram, des de la porta de l'església fins a l'altar, molts pelegrins el fan de genolls. Alguns fins i tot amb estendards pesantíssims, que veus que no poden més, a qui han d'ajudar a subjectar l'estendard perquè no caiguin... A altres els han d'ajudar a caminar perquè ja quasi no els queden forces. Alguns dels que porten estendards van a peu dret, però abaixen els estendards a força de braços per saludar la Madonna, tirant el cos enrere per compensar el pes de l'estendard, que va endavant, i no caure. Veus en la cara l'esforç que han de fer. Hi ha també qui va descalç. I qui canta una cançó en honor a la Madonna en entrar a l'església. Quan marxem a les set de la tarda encara hi ha dues fileres llarguíssimes de pelegrins que esperen per entrar-hi...

En el carrer que comença a la porta de l'església i fa pujada hi ha algunes parades més i, cosa que ens interessa especialement, gent que toca i balla la tammurriata. Hi ha diversos grups, alguns locals, altres semblen vinguts de fora. El grup amb menys espectadors, però també el que sembla més autèntic, és un grup de gitanos que toquen la tamorra amb una tècnica lleugerament diferent. Un altre grup és clarament local, perquè els llancen una botella d'aigua del balcó de dalt. Toquen i canten la tammurriata, però també la pizzica. Massimo Colasurdo també volta per allí, sembla que no se li acaba la veu... Però també hi ha algun grup forà que toca una mica de tot: tammurriata, pizzica, tarantel·la del Gargano, Brigante se more, etc.

Entre els balladors també hi ha gent local i forana (entre ells jo, és clar). Fins i tot hi ha un grup d'espanyols, que havien fet una estada Erasmus a Nàpols i que hi tornen de tant en tant. Però em fixo sobretot en els balladors que semblen menys folk i més tradicionals. N'hi ha alguns que m'agrada com ballen i em fixo en les figures que fan (moltes que no conec), en l'estil, el posat, la forma de ballar... Quan torni a Barcelona haig de fer-les al concert ;-)

Zio Giorgio

Diumenge pel matí, diumenge de Pasqua, el Mario em va portar a fer una visita turística pel centre de Nàpols. Quan passàvem per la Piazza San Domenico, ens vam creuar amb un senyor d'edat avançada amb tratge que venia cap a nosaltres. Darrera hi anaven també un parell o tres d'homes, amb tratge negre, i un cotxe de gama alta. BMW, Mercedes... no ho sé, no m'hi vaig fixar, perquè en aquell moment el Mario va dir: "Ah, guarda, salutiamo il Presidente". "Presidente, auguri", i li va donar la mà. Després li vaig donar jo.

Quan ja ens havíem allunyat un mica i pujàvem carrer amunt, li vaig preguntar al Mario:
- Ma che presidente?
- Il Presidente della Repubblica. Lui è di Napoli.
- Era lui?!
- Sì, non ti sembrava che fosse lui?
- Eh, no. Non c'erano le guardie, niente...
- A lui le vogliono bene, non come a Berlusconi.

Terratrèmol

Mentre la Montse i jo anem en tren cap a Lecce, dono una ullada al diari de l'home que s'asseu al meu costat. Hi ha les fotos dels estralls causats pel terratrèmol la matinada del diumenge al dilluns a l'Abruzzo. Més tard, jo també compraré el diari per informar-me millor.

L'epicentre del terratrèmol ha estat prop de l'Aquila. Allí han caigut nombrosos edificis, alguns antics, però també ha resultat molt afectat un hospital inaugurat fa només nou anys. I això últim és una vergonya, perquè vol dir que no s'han seguit els criteris de seguretat necessaris. Per abaratir costos? La màfia hi ha ficat la mà?

El sisme també ha tombat la Casa de l'estudiant a l'Aquila. Les dependències de la universitat són inutilitzables. Em fa pensar en la Montse de Tortosa, que va estar a l'Aquila d'Erasmus fa alguns anys... Hi ha hagut també molts morts, més de cent cinquanta. Alguns pobles, com Onna, estan gairebé totalment destruïts. Calascio queda una mica lluny de l'epicentre i de la zona on hi ha més destrucció. Però què haurà passat amb la casa que hi tenen els pares de la Germana? Haurà esta afectada? Hi eren?

¿Por qué me miran?

La Lucia m'intriga. M'agraden els seus ulls, el seu aspecte físic, el seu pentinat, el seu estil a l'hora de vestir, em sedueix el seu accent quan parla en castellà... Sento curiositat per la seva forma de ser, dispersa, despreocupada, tan oposada a la meva forma de ser, ordenada, obsesionada per les regles, però en el fons de qui endevino una personalitat fascinant. No estaria malament que cada un dels dos pogués traspassar una part de la seva personalitat a l'altre...

Enmig de la xerrada sobre diccionaris, quan ha marxat la noia que era al meu costat, se m'ha assegut al costat. M'ha agradat que ho fes. De fet, l'havia estat buscant amb la mirada entre tots els estudiants que omplien l'aula B. Volia dir-li d'anar a fer un cafè i xerrar, corregir l'error de dimecres. Però ella m'ha vist primer i ha près l'iniciativa. Una altra dona no ho hauria fet. Quin interés té en mi? M'intriga...

Fem el cafè després de passar a buscar la Montse, que està amb l'ordinador a la sala de lectura, i quedem per més tard per parlar del seu treball. M'hauria agradat que la Lucia vingués a dinar, però sembla que ja havia quedat amb un amic.

Mentre la Montse i jo dinem al forn Palesano de Corso Cavour (li faig provar la focaccia a la Montse), veiem la notícia del terratrèmol que hi ha hagut aquesta matinada a Abruzzo: més de 50 morts, cases caigudes, carreteres tallades... Ve't ací perquè s'han preocupat els nostres respectius familiars i ens han telefonat per saber com estàvem.

A les 14:30 arribem a la porta de la facultat. Saludo l'Irena que està parlant per telèfon (amb el seu xicot?) a l'altre costat del carrer. Pocs minuts més tard arriba la Lucia. Entrem en un aula on no hi ha classe i ens asseiem a la taula del professor (la catedra en italià) mentre la Montse fulleja el llibre que ha comprat per a una amiga.

La Lucia té moltes idees per al seu treball, s'ha documentat sobre el tema (la traducció jurídica, en concret de la Llei de la memòria històrica), sap de què vol parlar, què vol fer. Només li fa falta posar-hi una mica d'ordre, que és justament allò que hi puc aportar: del tema, ni flowers, però per això serveix la capacitat de pensar en abstracte. Agafo paper i ploma i comencem a fer un esquema a partir de les idees que té escrites en l'ordre que se li han acudit.

- Bueno, ya está. Ahora lo pasas a limpio y se lo enseñas a Valentina.

- Lo passo a bella copia.

Quan ens aixequem per marxar la Lucia diu: "¿Pero por qué me miran? ¿Tengo algo en la cara?" I és que mentre parlàvem (tot i que concentrat com estava no me n'havia adonat) ha anat entrant gent a l'aula per a la classe que ha de començar al cap de poc. Entre aquestes persones, algunes noies ens miren (la miren?) de forma hostil, encara que no tinc massa clar perquè...

Signoria non paga

Avui ha arribat la Montse per passar uns dies de vacances a Bari. Quan he arribat a l'aeroport de Bari, l'avió provinent de Barcelona ja havia aterrat. Vint minuts abans de l'hora! Però aquest guany de temps l'hem perdut per un error meu en mirar els horaris (he mirat l'horari dels dies normals en comptes del dels festius).

Per la tarda hem anat a visitar la ciutat: el passeig marítim, la basílica de Sant Nicolau, la catedral de Sant Sabí... Hem volgut entrar també al Castello Svevo. L'entrada costava dos euros, un euro amb descompte (per estudiants, jubilats, etc.). M'he adreçat a la senyora que venia les entrades:
- Due biglietti...

- Sono quattro euro.

- ... uno è ridotto - i li he mostrat el carnet d'estudiant de la Montse (jo, com de costum, m'he deixat el libretto de la Universitat de Bari a casa) a la senyora.

- Di cos'è? Che studia? - ha preguntat.

- Què estudies? - li he traduït a la Montse.

- Teoria i història de la música - ha respost.

- Ah, va bene. Signoria non paga e lei neanche - ha dit la senyora mentre em donava els dos bitllets.

Ja sabia que els estudiants de certs ensenyaments tenen l'entrada gratis per visitar els monuments. I per això la Montse no havia de pagar. Però el que no he entès és perquè jo no pagava. Però bé, ja està bé. I menys mal que no ens han fet pagar! Dins del castell hi havia només quatre sales per visitar (amb vitrines buides, amb claus a les parets sense les corresponents fotografies penjades...) i el pati central (amb un pou el fons del qual estava ple de plàstics i llaunes). Però ha estat interessant observar que un parell de sales podrien funcionar perfectament bé com a sales de ball... mmm...

Respostes

Preguntes

Dos camins que es creuen, un sentiment que creix, alguna cosa més?

Una proposta dubtosa, una negativa temerosa. Dubtes als dos costats...Jo sé quins són els meus dubtes. I els seus, quins són?

Hi ha res a fer?

Respostes

Necessitava respostes. I dissabte les vaig tenir. Durant la preparació a quatre mans d'un dinar. Si bé en un cert moment em va semblar que els vents podien bufar a favor, de seguida va quedar clar: res a fer, havia fet tard. Al menys no va fer falta ensenyar les cartes :-S I va ser bonic gaudir de la seva emoció per cuinar la paella...

Conseqüències

Durant el dinar, més confessions... a dues bandes.
Quan se'n va, la presa que retenia els sentiments es trenca i la desil·lusió m'inunda... Cal continuar endavant, ho sé, però costa tornar a començar. Fins que un missatge destorba el meu ensopiment: "Caro spagnoletto siamo in centro al caffè nero! Che fai? Hai digerito la paiella? Ti aspettiamo! Valentina, Irena, e Josita;)".

Un tremolor em recorre...

Què saben? Quina en porten de cap?

Telefono per veure on trobar-nos. És la Valentina que ha escrit... Em diu que em pose guapo, que m'arregle la barba, que em pose la jaqueta de l'altre dia... Uiuiui...

En asseure'ns a taula al Pellicano, la Valentina diu: "Spagnolo, vieni qua che ti sistemo io". Un volcà de dona, es veu de sobres. Seductora, tota vestida de negre, minifaldilla, mitges de malla, directa, absolutament desinhibida i mirada maliciosa... Quina temor!

Assegut al seu costat, els nostres costats es freguen (voluntària o involuntàriament?), l'excitació em recorre. Però no faig un pas sense saber quin terreny estic xafant. En efecte, és terreny vedat.

O no?

La nit arriba al final després de passar per un altre local, el Deus. Vaig tort (normal, una cervesa mitjana i un vodka amb llimona i no he sopat). No ha passat res. Està bé. La desil·lusió ha passat i el demà m'espera. El demà? No, l'avui m'espera!

Caffetteria Catalano

En una de les meves primeres passejades d'exploració per Bari vaig quedar feliçment bocabadat quan en una cantonada vaig trobar la Caffetteria Catalano. Avui finalment hi he anat. Amb la Irena.

El cognom Catalano

La primera vegada que vaig sentir esmentar el cognom Catalano va ser fa alguns anys, al curs d'Estadanza. Jo m'acabava d'inscriure, quan va arribar una noia, una típica italiana del sud, de cabells negres i llisos, i ulls foscos, i bellesa captivadora. En insciure's va dir el seu nom: Elena Catalano. La meva resposta va ser: "Ecco, vedi? Non sono l'unico catalano qui ;-)"

Després de descobrir la Caffetteria Catalano a Bari també he trobat el cognom en molts altres llocs. Per exemple, quan vaig anar a comprar un dels llibres obligatoris de Semiotica della traduzione, van donar-me un punt de llibre amb publicitat de la llibreria:

LIBRERIA DE ROSSI

di Onofrio Catalano

Via De Rossi, 157 - 70122 Bari

O a Isernia, on el bany no era Roca, si bé era Catalano. I en tants altres llocs... De fet, simplement mirant els rètols de botigues i negocis, m'he pogut adonar de com està estès el cognom Catalano. I una visita a la pàgina web dels cognoms d'Itàlia (http://www.gens.labo.net/) ho ha confirmat. En aquesta pàgina es pot veure com el cognom Catalano està distribuït àmpliament pel sud de la Península Italiana i Sicília, territoris que havien format part de la Corona d'Aragó. (Aquells que hi ha al nord hi són per l'emigració.) He provat a veure també la distribució d'altres cognoms com Spagnolo, Aragonese, Castigliano... però són pràcticament inexistents.

Lligams

Però fins avui, tot i que des del primer dia tenia clar que volia anar a conèixer la Caffetteria Catalano, encara no havia tingut oportunitat d'anar-hi. Hi hem anat aquesta tarda quan la Irena ha sortit de classe. I és que quan fa algunes setmanes que ens coneixem, s'ha creat un cert lligam entre ella i jo. És curiós com passen aquestes coses... Aficions comunes, caràcters compatibles, valors i formes de pensar semblants, ganes de compartir coses amb algú, necessitat de compartir-les... I es forma un lligam, es crea una complicitat, es reconeix en l'altra persona una amistat de tota la vida, encara que la coneguis de fa poc...

L'italià típic

Quin és l'italià típic? L'italià pesat amb les dones, insistent, potser també una mica cregut, el seductor agressiu, obsessiu... És aquesta la imatge que ve a la ment i, tot i que la majoria d'italians no siguin així, n'hi ha uns quants que sí ho són...

Irena
La Irena té un admirador obsessiu. Tots els dies li proposa de veure's, d'anar a algun lloc, de portar-la en cotxe si li fa falta... Un dia diu que la va telefonar a les onze i mitja de la nit (que vindria a ser com si a Barcelona telefonessen passada la mitjanit). Veritablement angoixant.

Lucia
Ahir vaig trobar la Lucia quan jo sortia de la facultat per anar a dinar. Em va dir si volia fer un cafè. I clar, no podia rebutjar. En sortir del cafè, que està davant de la facultat, em va dir: "Vamos por allí, que he visto a un chico que me persigue". Que la segueix i l'espera... Que la telefona i li envia sms tots els dies...

"No me gustan los italianos típicos", va dir-me. I a qui li agradarien?

A piedi??

Dimarts al vespre, la Piazza del Ferrarese, una de les portes d'entrada a Bari vecchia, està plena de gent pel concert d'agermanament amb els irlandesos. Demà hi a el partit Itàlia-Irlanda a Bari. Poc abans de marxar la Michela, a qui em va presentar la Lucia i que m'he trobat al ball, em pregunta com torno a casa:

- A piedi.
- A piedi?? Muy lejos. - I adreçant-se a la Domisia (s'escriu així?) - digli che è pazzo.
- Sei pazzo - diu la Domisia.
- Mezz'ora - dic.
- Eh! Media hora - s'exclama la Michela
- En Barcelona para ir del metro a la universidad, un cuarto de hora - ja no sé si parlar en italià o castellà.
- Lo sé. No es por lo lejos, es por la hora - eren les 23:30 més o menys -. Es muy peligroso - continua la Michela.
- Ah...
- Vemos si te podemos dar un... ¿cómo se dice? ¿un "pasaje"? - dubta.
- Si te podemos llevar - corregeixo.

De veritat es tan perillós?