Speranze perdute

Speranze perdute és el títol d'una peça que m'agrada posar-me a tocar amb el violí en els moments justament d'speranze perdute... Té un aire melancòlic i trist que casa molt bé amb els meus sentiments en aquestes situacions. Però endemés té una cosa positiva. I és que m'ajuda a exorcitzar els sentiments negatius. La raó és que, si bé es tracta d'una peça que està prou ajustada al meu nivell, està una mica per sobre de les meues capacitats i per tocar-la bé he d'estar absolutament concentrat en la partitura. D'aquesta forma, al cap d'una estona estic totalment capficat en la música, en ajustar l'afinació, en no perdre el ritme, en on he de posar els dits, en la direcció dels cops d'arc... i ja no me'n recordo de quina era la causa que ha fet que em posés a tocar aquella peça :-)

[...]

Aquí al costat, penjat a la paret, guaitant el saló de casa, tinc el quadre pintat per la Romina i que em va regalar la Grazia. Representa un ull que sembla que estigui a punt de plorar. És curiós, però molts dels quadres de la Romina em transmeten emocions i sentiments. Altres pintors no em comuniquen tant... Recordo una sèrie de quadres en què hi havia pintat el fum d'una cigarreta que fluïa cap amunt enmig d'un fons negre (com els anuncis del metro per deixar de fumar). Semblava que parlessin de desesperació. O aquell altre del passeig marítim de Bari vist des de darrera d'un vidre per on s'escorreva l'aigua de la pluja... Quina sensació de tristesa! O aquell altre que semblava que hi hagués dos cossos entrellaçats i que parlava de passió. Però els que em van agradar de veritat eren aquells que representaven cases que ondulaven al vent, recordant-me a la Pedrera. Van donar-me una agradabilíssima sensació de lleugeresa i tranquilitat... Una altra forma d'expressar sentiments... De vegades m'agradaria saber pintar i poder expressar jo també els meus sentiments amb colors i imatges... aniria molt bé quan es fa tard i ja no és qüestió de molestar els veïns amb el violí ;-)