Cap d'any a Bari

Després d’un parell de mesos lluny de Bari, des de que vaig anar a buscar la Raffaella, hi hem tornat per pasar-hi uns dies. Em mancava la visió nadalenca d’aquesta ciutat amb virtuds i defectes.

Una postal nadalenca
L’ambient al carrer és animat. El centre és ple de gent atrafegada amb les compres per als dinars i sopars d’aquest període, i dels regals que portaran la Befana o San Nicola el 6 de desembre. A la llibreria Feltrinelli, sovint la cua per pagar arriba fins al bar. Al multicinemes Galleria, cal arribar aviat per trobar lloc per a les sessions de les pel·lícules de més èxit. De vespre i de nit, la piazza Mercantile i els voltants són plens de joves que surten a prendre una cosa amb els amics. Una postal nadalenca no molt diferent a la d’altres llocs… L’única singularitat que em crida l’atenció ès que cada poc se senten esclatar coets i petards des de punts diversos de la ciutat.

Cap d’any
Inicialment, abans d’arribar a Bari, teníem previst anar a passar la nit de cap d’any a Sant’Agata, un poble de la província de Foggia on tè lloc el festival de dança tradicional Capodanze. Però parlant amb una amiga que assisteix al festival, sembla que hi fa molt de fred. A més, per la nit de Cap d’any s‘hi espera molta gent, per la qual cosa serà difícil ballar i ens tocaria dormir a terra. La proposta no presenta molts al·licients…

Finalment, decidim anar a la festa de Cap d’any d’uns amics d’una amiga de la Raffaella. El dia anterior per la tarda no se sap encara on es farà. Cap al vespre sembla que es farà a Bari. Al dia següent a migdia no se sap si es farà a Bari, potser es farà a Rutigliano. Finalment, unes hores més tard, es desvela l’enigma: festa de Cap d’any a Bari i després concert davant del Teatre Piccinni, cadascú ha de portar quelcom, nosaltres una pizza farcida.

La casa on anem sembla treta d’un catàleg de l’IKEA a d’una revista de disseny (el propietari té una botiga de mobles). És nova, està ben arreglada, té bons acabats… Per tenir, té fins i tot un bany turc! Però no té personalitat, hi manca quelcom. S’assembla un poc a la camarada reunida per al sopar, que la R. defineix com a “quei fighetti baresi, che non vogliono sembrare fighetti, però che comunque lo sono”. Són una tropa tranquila, però que no són especialment sociables, ni semblen divertir-se tant entre ells. Em recorden un d’aquells grups d’amics en què és difícil entrar, que es troben perquè sempre ho han fet, per costum.

Toc de queda
En un moment del sopar sorgeix la discussió sobre si cal sortir bastant abans de la mitjanit o bastant més tard per anar al concert. I ès que entre les 23:30 i les 00:30 aproximadament hi ha toc de queda. Tot i que ja no és porta la costum de tirar els mobles i electrodomèstics vells per la finestra (a Nàpols sembla que sí), és en aquest horari que es tiren petards i focs artificials i és perillós anar pel carrer.

A les 20:30, quan arribem a la festa, ja no circulaven cotxes i no hi havia gairebé ningú pel carrer. Estaven tots dins la protecció de les cases, preparant o esperant el sopar. Molts han enretirat els cotxes del carrer per si de cas. A les 23:45 començà la traca i la ciutat explotà en un continu resonar de petards, coets, trons i focs artificials que s’allargà fins a les 00:30. N’hi havia de totes mides des de la bengala encesa per la velleta del balcó del davant, o els cigronets, petards i mosques dels xiquets, passant pels xiuladors, fonts i coets dels particulars i arribant als autèntics focs artificials de festa major (i, diuen, tirs de pistola) de les famílies mafioses dels barris de Bari, que competeixen entre elles per veure qui fa més soroll.

Després de la batalla, els carrers estan plens de les carcasses buides dels focs artificials, algun cràter a l’asfalt, en algun lloc escuma d’extintors i l’aire fa olor de pólvora.